Archivos por categoría: IMPRESSIONS

26 Ene

Molta fressa però poca endreça

per Xènia Ribas @canetmar80

Ja fa estona que s’ha llevat. Ha esmorzat en pijama i, després, s’ha vestit. Es posa aquell vestit tan fresc estampat amb margarides grogues i blanques. No és pas que sigui gaire bonic però li agrada com li queda. I també que entreveu una lleugera reacció de rebuig en els més carques del poble. Una dona gran no hauria de guarnir-se així, deuen pensar. I, sense saber-ne ben bé per què, això li proporciona un petit plaer. Agafa les arracades daurades de la perla menuda. No ha deixat mai de ser presumida. Diuen que la bellesa és efímera i suposa que deu ser cert però això no està pas renyit amb voler estar maca. Sentir-s’hi. No, ja fa anys que es va jurar a si mateixa que no s’abandonaria. Si no és que perd el cap. Tot i que llavors, tant hi fa… Leer más →

25 Ene

Diumenge a la tarda

Un microrelat de Josep M. Sansalvador 

Diumenge a la tarda, després del braç de gitano i del cafè, l’Ernest va decidir que ja era hora d’iniciar la seva carrera literària. El dia abans, dues veïnes que li havien llegit la carta al director van dir-li que estava molt ben escrita, i ell s’ho va prendre més que com un afalac, com un repte. Va manar als nens abaixar el volum del televisor i es tancà a l’estudi amb vocació creadora. Tiraria per la poesia i tornaria a fumar. Tabac negre. Havia llegit que una cigarreta encesa als dits lubrica les neurones i fa que els adjectius flueixin amb major precisió. Decidí que la seva rima seria assonant, que concediria escassíssimes entrevistes, i que sempre diria pestes de l’obra de JV Foix. A les contraportades dels seus llibres no hi figurarien mai dades biogràfiques i miraria que l’editor organitzés les presentacions en locals d’estètica minimalista de l’extraradi.

Quan van cridar-lo per anar a sopar, esbossà un somriure indolent. Seria un autor de culte. Un autèntic poeta maleït, com ell, no és una cosa que aparegui cada cinc minuts.

 

Microrelat guanyador del II Premi de Microcontes Font de Santa Caterina, de Montornés del Vallès (2007)

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en el món de les finances. Va fer les seves primeres passes en el món del relat curt de la mà de relatsencatalà.com. Manté amb certa irregularitat el seu bloc De res, massa a MesVilaweb i és aficionat al món ludolingüístic. Publica cròniques locals a Parlem de Sarrià (Sarrià de Ter), d’on forma part del consell de redacció i ha col·laborat a Revista de Girona.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

24 Ene

Eixarrancar

per Xènia Ribas @canetmar80

Se l’ha trobada per casualitat en una guingueta de la platja: l’Eva, el mite eròtic i l’amor platònic de l’institut. Va estar-ne bojament enamorat durant molts anys. Ell, tots els nois de la classe i part de les noies. I ara s’han retrobat. Deu fer ja més de vint anys que li havia perdut el rastre.

Des que l’ha vista, a l’extrem de la barra xuclant amb deler la canya del rom amb cola, sap que la vol seduir. I la seduirà. O, en tot cas, ho intentarà. Se li atansa a poc a poc. Al començament, ella no el reconeix però tant li fa. Sap que no és un paio especialment guapo ni atractiu però sí un expert en l’ars amandi. Leer más →

22 Ene

Desde la caja de libros XXVIII

por @librosfera

Muestras temáticas de objetos encontrados dentro de libros, procedentes de la colección particular de @librosfera.

(Porque hay personas dispuestas a hacerse cargo del diógenes documental de otros además del propio).

Cuarta entrega: no dejéis morir el ímpetu culinario de la Navidad. Continuad con la inercia gracias a estas recetas encontradas dentro de libros, no siempre de la sección de cocina…

19 Ene

Nabiu

per Xènia Ribas @canetmar80

Deu fer ja ben bé un any i mig que no es veuen. Però just quan es pensen no pas que ho hagin superat però sí que més o menys ho han col·locat mínimament és quan es varen trobar de sobte a la plaça mercat. La Núria estava ficant un enciam i una bosseta amb quatre nabius a la cistella quan, d’alguna manera, li va semblar notar uns ulls clavats a sobre. Va aixecar la mirada i el va veure allà palplantat, fitant-la. Li va caure tota la compra a terra. La va recollir a poc a poc, la va posar al cabàs i es va anar incorporant de mica en mica mentre intentava recuperar el ritme respiratori i tranquil·litzar-se. En Martí se li havia anat acostant i ja el tenia just davant. Semblava prou serè però la veu li va tremolar en saludar-la. Leer más →

18 Ene

Enveja

Un microrelat de Jordi Solé

Mentre escolta la ràdio, fluixeta, el vell del 1er 2ª se sent sol. La seva dona morí l’any passat i els fills no venen mai. Es pren el pot sencer de pastilles que prometen un son tranquil i enveja, per darrer cop, el bullici que surt del 2on 2ª.

La mare del 2on 2ª no aguanta més. Tres fills hiperactius i un marit catatònic han destruït la seva resistència. Mentre els nens destrossen el rellotge de l’avi davant l’apatia paterna, marxa per no tornar. Al replà es troba amb el noi guapo del 3er 2ª i enveja la seva vida, alegre i sense responsabilitats.

El noi guapo del 3er 2ª rebutja entrar a l’ascensor amb la veïna i segueix baixant a peu. Ocultar la seva homosexualitat l’obsessiona i el fa evitar qualsevol contacte que no sigui estrictament necessari. Al portal, deixa passar la noia prima del 1er 1ª, de qui enveja el seu perenne optimisme.

La noia prima del 1er 1ª tanca la porta de casa i corre al lavabo. Mentre vomita l’esmorzar, com gairebé tot el que menja, enveja el nen gras del 2on 1ª, que està com un tambor de sabó de màquina i sempre riu. Ignora el que s’estripa dins seu cada vegada que els companys de classe li criden “Booooombaaaa!”.

Jordi Solé (Sabadell, 1966) és llicenciat en Ciències de la Informació i va iniciar la seva carrera professional l’any 1987 com a redactor del Diari de Barcelona. Des d’aleshores ha col·laborat amb El Periódico, La Vanguardia, El Independiente i la revista Fotogramas. Ha estat director en cap de Fantastic Magazine i director de la revista Club Disney. És col·laborador habitual de programes de televisió (TV3, 8TV) i ràdio (RAC-1). És autor del llibre “Telemanía” (Salvat, 1999), del llibre de relats “Vudú” (Drac, 2006) i de les novel·les “Hijo de Dioses” (Pàmies, 2010), Barcelona Far West (Pàmies, 2010) i Ciutat d’espies (Editorial Columna, 2012).

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

17 Ene

D’una palla, fer-ne un paller

per Xènia Ribas @canetmar80

L’ha engegat a dida. I, si és sincer amb ell mateix, no es pot pas dir que d’una palla n’hagi fet un paller. Va anar a buscar-la a la perruqueria per fer-li una sorpresa i convidar-la a sopar. I, quan va arribar-hi, va veure com un home l’agafava del braç esquerre i li acariciava amb un gest suau que li va semblar més que evident. Es somreien amb complicitat i va poder copsar-los les mirades. Unes mirades on va entreveure clarament el desig, l’amor, la passió. Tot el que li corresponia a ELL. Va embogir. S’hi va adreçar enfurismat i va començar a cridar-los no recorda ben bé què. De res no va servir que la Núria intentés explicar-li que era aquell company de feina de què li havia parlat. Pràcticament ni la sentia. No, ni els sentia ni volia escoltar-los. Vist amb perspectiva, tampoc no podia: havia perdut el control. El paio va marxar fulminant-lo amb uns ulls carregats d’ira que ell va confondre amb gelosia. Quan el va perdre de vista, a poc a poc, va començar a asserenar-se. Va ser llavors quan es va topar amb els ulls de la Núria. Creu que mai més no podrà esborrar aquella mirada de la seva memòria. Traspuava ràbia i vergonya però això no era nou, ja s’hi havien topat. El que va trencar-lo va ser adonar-se que, a més a més, l’estava fitant amb por.

Leer más →

15 Ene

Desde la caja de libros XXVII

por @librosfera

PROPÓSITOS UN AÑO NUEVO CUALQUIERA DESDE UNA BIBLIOTECA CUALQUIERA:

– No quitaré los cupones regalo de los diarios.

– No renegaré cuando me encuentre la sección de pelis de la sala infantil hecha un desastre.

– Me alegraré los días que en préstamo no paremos de trabajar.

– No utilizaré los expositores de novedades para poner los libros que no me apetece colocar a última hora.

– Acompañaré a la gente hasta la estantería donde está el libro que buscan en vez de decirles desde el mostrador “está allí, al fondo a la derecha”

– No me quejaré de los grupitos de chavales que se pasan la tarde entre risitas contenidas, haciendo más selfies que deberes.

– Cuando esté forrando, el celo nunca tocará el libro.

– Sólo comeré bombones en la cocina de la biblioteca, y no más de dos por jornada laboral.

– Me esperaré a que los best sellers estén disponibles para ponerme en la lista de espera de reservas.

– No me reiré de los mails del jefe (o en cualquier caso intentaré reírme menos).

– No miraré con cara de perro rabioso a aquella usuaria que no soporto.

– No pondré música especialmente desagradable cuando sea hora de cerrar.

– Devolveré a las compañeras los bolis que les haya tomado prestados.

– Intentaré acordarme más a menudo de que tengo un trabajo precioso que a mucha gente ya le gustaría…

 

 

14 Ene

“El llibre dels Baltimore”, Joël Dicker

Recomanat per Ricard Ribas de la Llibreria Traços (Canet de Mar)

El llibre dels Baltimore, Joël Dicker

Traducció d’Imma Falcó

Editorial La Campana

Després d’haver revolucionat el mercat editorial amb “La veritat sobre el cas Harry Quebert”, Dicker ens torna a sorprendre amb aquesta història de la família Goldman. En aquest llibre, Dicker recupera el personatge central de la novel.la anterior (l’escriptor Marcus Goldman) i el converteix en el fil narrador de la història de la seva família. Així, ens descriu la història d’una família prototípica americana, composta per dues branques: els Goldman de Baltimore (els grans triomfadors i representants de l’anomenat somni americà) i els Goldman de Montclair (que han anat passant de puntetes per la vida).

D’altra banda, es tracta d’una història que no deixa de banda el misteri: des de l’inici ens parla del que el narrador anomena el Drama i, mentre ens explica la història amb continus salts temporals, ens va acostant a aquest Drama. Així doncs, és un relat que enganxa i que manté el suspens fins al final.

Malgrat tot, els que esperin trobar un altre Harry Quebert s’emportaran una decepció, ja que no té res a veure ni en el fons ni en la forma; tan sols tenen en comú el protagonista i l’estil narratiu de Joël Dicker.

 

12 Ene

Pítima

per Xènia Ribas @canetmar80

– Hòstia, Martí! Però que no veus que si no t’hi sinceres no servirà de res? Ostres, tu, aprofita l’oportunitat… Que anem prims de butxaca i vés a saber quant de temps ho podrem mantenir…  Escarrassa’t més, cony!

Però el cert és que, cada cop que hi va, camina pel carrer amb el cap cot i la cua entre les cames, com si fos un gos esporuguit. Es consola pensant que ha millorat una mica: ja no pateix un atac de pànic desfermat quan entra al consultori. Tot i que… tot i que no aconsegueix relaxar-se i, encara menys, obrir el seu interior, com la Núria li demana. La veritat és que li segueix costant entendre aquesta fe absoluta que té en la psicòloga, com si fos la deessa suprema d’una religió i ella en fos la devota principal. Ell no, no hi creu pas – ni en les deesses ni en la psicologia –. Però sí que creu en la relació i lluitarà tot el que calgui per dur-la a bon port. “I si algú em titlla de calçasses… se me’n fot, tu!”. Leer más →