02 Nov

Restauració

Un microrelat de Jordi Masó Rahola

Anys enrere, m’havia enamorat del seu nas, un nas corbat com el bec d’una àliga; quan va tornar de la clínica, però, el tenia arremangat i apuntant el cel. Vaig fingir entusiasme perquè la veia orgullosa d’aquella nova nàpia de porquet, però dins meu alguna cosa començava a esfondrar-se.

No en va tenir prou amb aquell retoc: un temps després, els llavis –que tantes vegades jo havia besat, llepat i mossegat– es tornaven gruixuts com xistorres. Mai no vaig acostumar-me a la seva consistència pneumàtica quan em feia el petó de bona nit (de passada, el cirurgià li havia arrodonit el mentó que solia pessigar-li afectuosament en els moments d’intimitat).

Un dia es va fer tibar la pell de la cara i van desaparèixer les arrugues al voltant dels ulls. Vaig haver d’admetre que semblava rejovenida, sí, però havia perdut el pòsit de bellesa madura que jo admirava tant. I un altre dia li van succionar el greix dels malucs –va perdre l’atractiva silueta d’àmfora–, i van engrandir-li els pits: aquells pits petits i tous que tan bé s’encabien dins els meus palmells, ara s’alçaven altius, presoners d’una rigidesa permanent.

Tant havia canviat, que amb prou feines la vaig reconèixer en veure-la un vespre en el parc, asseguda sobre els genolls d’un jove que magrejava engrescat aquell conjunt de postissos i silicones. Així va ser com jo també vaig ser extirpat de l’existència de la meva estimada.


Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos, 2015)

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. Ha gravat més de cinquanta discos i és autor dels volums de contes breus i microrelats Els reptes de Vladimir, Catàleg de monstres i Les mil i una. El seu últim llibre és el recull de contes Polpa, que ha publicat Males Herbes i ha rebut crítiques excel·lents. Molts dels seus textos han estat premiats en concursos literaris. Des de l’agost de 2010 manté el blog La Bona Confitura, dedicat al microrelat en català.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

01 Nov

Ranejar

per Xènia Ribas @canetmar80

Està horroritzat. Son germà li ha demanat que vagi a recollir el nebot a la llar d’infants. I no és pas que tingui res en contra del nen. És que les escoles… són un refugi immens de virus i bactèries que aguaiten pacients per atacar les pobres víctimes innocents com ell. No sap com s’ho farà… Pensa que una mascareta que li cobreixi la boca i el nas podria ser una opció. I els guants, sobretot, que no se’ls descuidi. S’imagina tota la quitxalla amb el nas ple de mocs verds i espessos que els llisquen galtes avall, estossegant sense tapar-se la boca (colla de mal educats!) i escampant la saliva per tot arreu on poden. Se li posen els pèls de punta, esfereït. Definitivament, el millor seria un vestit d’astronauta o d’aquells que es veuen últimament a la tele per rebre els malalts d’ebola. Però vés a saber on coi ho podria trobar, això.

Leer más

30 Oct

Desde la caja de libros XIX

por @librosfera

Muestras temáticas de objetos encontrados dentro de libros, procedentes de la colección particular de @librosfera.

(Porque hay personas dispuestas a hacerse cargo del diógenes documental de otros además del propio).

Tercera entrega: es bonito guardar pedacitos de flora prensada entre las páginas de los libros (páginas que, a su vez, no son otra cosa que flora prensada)… aunque quizás los de la biblioteca no sean los más apropiados para ello.

Antes de que preguntéis: la colección particular de @librosfera no dispone de ejemplares de fauna prensada, pero no por falta de ocasiones para ello. Especialmente abundantes son las muestras procedentes de la clase de los insectos pero, personalmente, prefiero despachar las momias animales lo más rápido posible.

0103

02

 

29 Oct

“Días sin hambre”, Delphine de Vigan

Recomanat per Llibreria Atzavara

Días sin hambre. Delphine de Vigan

Traducció de Javier Albiñana

Editorial Anagrama

aaa

Días sin hambre és la primera novel·la de Delphine de Vigan, publicada a França l’any 2001 sota el pseudònim de Lou Delvig. L’autora, mestra indiscutible de l’autoficció, narra la història de Laure, una jove malalta d’anorèxia que amb 19 anys, 36 quilos i un fred que li gela la sang, ingressa a l’hospital quan sent de ben a prop el perill de la mort.

La vida a l’hospital i les persones que hi coneix es converteixen en la seva llar. També el vincle que crea amb el doctor que la tracta i l’admiració que sent per ell seran signes externs que portaran llum a Laure.
Les reflexions on ens porta l’autora s’allunyen molt del que tantes vegades s’ha dit, escrit i proclamat sobre l’anorèxia, reduint-la a través d’una visió masclista a una tipologia de trastorn basat en les convencions socials, la moda, o el desig masculí. De Vigan va sempre més enllà. I no necessita manuals de psicologia sobre malalties del nostre temps. Només una trama mínima equilibrant l’experiència personal que l’autora deixa amb valentia i sinceritat a la intempèrie.

Aquest llibre, tan breu com dolorós, no és només el testimoni físic d’una persona víctima d’un cos que es buida, còmplice d’una malaltia que la desdibuixa. És també una aproximació profunda a com l’individu, pres pel pànic, es paralitza davant la vida i davant un món que empeny amb força. De Vigan escriu sobre el sofriment, la soledat, la incomprensió i la incapacitat d’estimar, amb una prosa sòbria i sense sentimentalismes que cala en els ossos de qui ho llegeix, independentment del fet que conegui la malaltia de prop o no.

I la recuperació arriba, com en la vida, també en aquesta novel·la. El viatge interior i turbulent de la protagonista cessa. El cos anestesiat, com si en realitat mai hagués deixat de lluitar, reneix i aprèn a viure de nou.

 

 

27 Oct

Encantat

per Xènia Ribas @canetmar80

Està molt, molt nerviós. S’ha pres tantes til·les al llarg del matí que creu que, d’un moment a l’altre, es convertirà en un til·ler de flors grogoses i menudes… De poca cosa li han servit, però, més enllà de recórrer el passadís amunt i avall una infinitat de vegades per anar a pixar. És clar que aquesta addicció sobtada al lavabo no li ha anat pas malament perquè el seu restrenyiment habitual s’ha transformat en una alegria desbocada d’intestins. Una alegria molt fluida…

Leer más

26 Oct

L’ordre dels factors

Un microrelat de Damià Bardera

Miquel Ullviu ha après, avui al col·legi, que l’ordre dels factors no altera el producte. «N’està segura, senyoreta?».

«Sí, nen, sí», li ha dit la seva mare. «Evidentment», li ha contestat el seu germà gran. El pare: «Passa a jeure i no em toquis més el collons».

Miquel Ullviu està assegut al lavabo, pensatiu. Acaba de buidar. Es moca i, amb el mateix tros de paper de vàter, es frega el cul. Amb un segon tros de paper de vàter, primer es frega el cul i després s’hi moca.

«Senyoreta, senyoreta…».


Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona. És autor d'”el penúltim vòmit” (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, i dels reculls “i alguns contes per llegir-los d’amagat”, “fauna animal”, “els homes del sac”, “els nens del sac”, “contes de propina” i “viladelsac”, tots a l’editorial “El Cep i la Nansa”. En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l’assaig “Mediterròniament. La Catalanitat emocional” (Biblioteca del Núvol, 2013).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

25 Oct

Qui molt abraça poc estreny

per Xènia Ribas @canetmar80

Les seves grans passions són l’ordre i l’endreç. Les seves grans passions i les seves grans obsessions perquè sap perfectament que una cosa és indestriable de l’altra.

Li ve de mena. Quan era petit, mentre tots els marrecs bramaven cada cop que s’hi veien sotmesos, el seu joc preferit era desar cada joguina al seu lloc. Ni tan sols hi jugava. Simplement les treia totes i organitzava un gran desgavell per després tornar-les a guardar. Aquí el patinet, allà la pilota, en aquesta capsa tots els soldadets de plom… I així passava les tardes.

Leer más

24 Oct

La cerveza

por Jean Murdock  @CgAjeanmurdock

 

Fill with mingled cream and amber,
I will drain that glass again.
Such hilarious visions clamber
Through the chamber of my brain —
Quaintest thoughts — queerest fancies
Come to life and fade away;
What care I how time advances?
I am drinking ale today.

Edgar Allan Poe

La cerveza viene del bar y se va directa a la cabeza. Bueno, y a la barriga, de ahí la expresión «barriga cervecera», que en alemán quiere decir dos cañas, s’il vous plaît, y eso porque los alemanes celebran la Oktoberfest en septiembre, pese a su nombre, lo cual da una ligera idea de cómo van ya por esas fechas, así que cómo les vas a pedir que se les entienda. Como la Oktoberfest es la gran fiesta de la cerveza, se bebe una cosa bávara. Si esos días viajas a Múnich y tienes buena Estrella, allí los que van a Moritz te saludan, Mahou menos bien según lo que hayan consumido. Excuso decir que antes –eso sí– se encomiendan religiosamente a San Miguel, que es el santo patrón de Cruzcampo, un pueblo al sur del barril más cercano, casi tocando a la Alhambra. Pero luego se entregan a beber al Sol como si no hubiera un mañana, ¡y Amstel muerta que sin birra! Y ya se sabe que, cuando la gente bebe, se Coronita de gloria, y encima se cree que nadie cebada cuenta, pero la mayoría pilla un pedal que levadura dos días. De modo que, recuerda: si bebes no cruces en Ámbar. Si lo has entendido todo, eres un Águila.

 

 

22 Oct

“Quisás, Quisás, Quisás…”, Sebastià Jovani

Quisás, Quisás, Quisás…, Sebastià Jovani

Això de plantejar «la novel·la que no escriuré mai» té si fa o no fa el mateix aroma de perfídia amorosa que desprenen els boleros i les cançons de despit obert en canal. El parafrasseig d’un flirt literari llòbrec, sutjós, menyspreuat amb fuetades de majúscula condescendència acostuma a amagar malaurats romanços inconclosos, puntades de fil desitjoses d’embastar teixits destinats a perdre’s de vista amb la primera torsió, amb el primer gest furtiu. Com en tot bon esbudellament personal, la (des)gràcia rau en que sempre hi hagi, en tot allò pretesament descartat d’avantmà, un finíssim batec de cosa íntimament volguda, per molt maldestra i vergonyant que resulti. Sí, aquell d’allò a qui etzibem que mai de la vida s’ens passaria pel cap estimar-lo és el mateix d’allò que ens convencem que mai de la vida escriuríem o escriurem: la quimera monstruosa que una part de nosaltres, la més abjecta, no cessa de buscar mentre l’altra vessant respectable es dedica a perfilar amb contorns suaus les angulositats del nostre deliri. Leer más