12 Feb

Desde la caja de libros XXXI

por @librosfera

Las llaman “vergüenzas” pero bien podrían ser “confesiones”, y el Tumblr “Librarian Shaming” las recogió durante una buena temporada, la mayoría en el formato que podéis ver en las fotos de aquí arriba, con la persona en cuestión escondida tras un folio en el que puede leerse su confesión.

Aquí abajo os dejo la traducción del inglés de una selección de pruebas fehacientes de que las bibliotecarias… sí: somos humanas.

– Preferiría ver la película antes que leer el libro.

– Nunca pedí ayuda a una bibliotecaria mientras estuve en la universidad.

– Soy bibliotecaria infantil, pero nunca llevo a mis hijas a horas del cuento.

– En realidad, trabajo aquí por el dinero. Por eso lo llaman “trabajo”. (Aceptaré un aumento de sueldo, ya que estamos – no podemos vivir sólo del amor).

– Tengo un carnet falso que me hice para poder pedir los libros que me da vergüenza que mis colegas sepan que estoy leyendo.

– Tenemos un código secreto en nuestro catálogo para referirnos a la gente HORRIBLE.

– Me importa una #%$* que las adolescentes digan palabrotas.

– Uso Google y la Wikipedia para contestar la mayoría de preguntas.

– No tengo carnet de mi biblioteca.

– Creo que la mayoría de clásicos son una basura (te estoy mirando, Jane Austen…)

– Todavía tengo un libro de la biblioteca de mi instituto, del que me gradué hace más de 20 años.

– Todavía hay mucha gente que nos pregunta si está disponible las “50 sombras…”. Si lo está, MIENTO.

– Prefiero leer libros electrónicos a libros de papel.

– No tengo ningún interés en leer los libros de Harry Potter.

– Guardo mis calcetines en un antiguo catálogo de fichas.

 

11 Feb

Ciutadà Quintà

per Joan Todó

(A partir d’una idea compartida amb Emili Manzano)

            Sóc un home d’estos d’imaginació escassa, igual que Joyce, igual que Salvat-Papasseit. Em costa trobar arguments. Tens un full en blanc, i què? Hi posaries un homenet, però ¿per què un homenet? ¿Per què no una doneta? ¿Jove o gran? ¿I per fer-li fer què? Encara més: un cop ja li has fet fer una cosa, ¿després què? ¿I com ho acabes? ¿I en quina època passa tot? ¿En quin país? ¿Al camp, o a ciutat? ¿S’enamora? ¿De qui? La resta de coses que li faci fer, o patir, ¿per a què? És un turment: el full en blanc segueix allà, les ganes d’escriure també (no pas ganes d’escriure alguna cosa, només ganes d’escriure), però no sabria en què concretar-ho.

El remei, abans, era obrir el diari, o la televisió. Avui dia, canviar de finestra, obrir la pestanya d’un periòdic digital. Buscar una notícia. Un fet qualsevol, divers. Un assassinat. En passen força, segurament; sobretot dones mortes a mans dels seus marits. Darrere cadascun d’ells hi ha una història; no pas la història nua i pelada, el qui, què, quan, on, per què als quals ha hagut de respondre el periodista, sinó l’amplificació d’aquestes preguntes fins a l’abisme. Perquè ens hem acostumat a rebutjar l’assassí, a posar-li fàcilment l’etiqueta (aquest diminutiu de l’ètica), a expulsar-lo de la comunitat dels bons, que sempre es conjuga en primera persona. Però no és tan senzill. Leer más

11 Feb

Los calamares

per Jean Murdock

Lo de los calamares es muy complejo. Hay calamares en el mar tan profundo que solo han podido imaginarse. Ni siquiera sabríamos que existen si no fuera por Verne y por varios científicos que no se ponen de acuerdo. Pero bueno, los que tú te comes vienen de la lata, como las sardinas, pero de otra, para no ensuciarlas de tinta. La tinta puede ser la suya o americana, que en ese caso es prestada. Como es prestada, a veces te encuentras algún pelo en la solapa, de ahí la expresión «pelillos calamar», que es como para decir que algo no importa, aunque es mentira, porque a nadie le gusta encontrarse un pelo en la comida, y menos de una americana prestada, que vete tú a saber quién se la ha puesto. Leer más

10 Feb

La doctora Porta entra en acción

por Carolina Montoto

Soy la doctora M., especialista en medicina familiar y comunitaria, y hoy puedo decir, como Martin Luther King, que yo también he tenido un sueño. Aleluya. He soñado que ADESLAS SegurCaixa no ofrecía las instalaciones de urgencias psiquiátricas del Parc de Salut Mar para atender a sus clientes, como anuncia en su cartera de servicios. Que el Parc de Salut Mar no estaba en vías de convertirse en un Barnaclinic 2, donde la sanidad privada se dedica a fagocitar a la sanidad pública. Alabado sea el señor Comín. Que sus palabras: «No puede haber un trasvase de lo que entra por la puerta pública y lo que entra por la puerta privada» se convertían en hechos. Leer más

09 Feb

Palíndroms 25,Club Palindromista (4), Activitats (2)

per Jesús Lladó @JessLlad

 

 Després d’un parell de setmanes presentant un tast de palíndroms de collita pròpia, segueixo amb les aventures del Club Palindromista Internacional. Com deia, una de les activitats que du a terme el pickwikià club[i]  és la de les trobades. D’una etapa inicial de trobades barcelonines i tarragonines (les cèlebres calçotades palindròmiques), el 2006 vàrem iniciar una sèrie d’encontres anuals que es caracteritzen per dues novetats: cada any es celebra en una població diferent i la procedència dels assistents passa a ser internacional.

D’aleshores ençà, ens hem trobat a Súria (2006), Olot (2007), Igualada (2008), Torredembarra (2009, 1r Congrés), Cardedeu (2010), Ermua (2011), París (2012), L’Hospitalet de Llobregat (2013), Sant Benet de Bages (2014), Súria (2015) i Igualada (2016). Encara per confirmar, enguany celebrarem un congrés durant el qual està previst el rodatge d’un documental sobre el món dels palíndroms dirigit per l’argentí Tomàs Lipgot i una productora catalana.

Un altre dels trets fonamentals d’aquesta segona etapa és que les trobades, a més de servir per veure’ns i compartir l’afició, incorporen activitats com ponències, recitals i presentacions de llibres, entre altres.

Una de les trobades més rellevants va ser la del 2012 a París. Els actes es van celebrar a la Maison de la Recherche, de la Sorbonne Nouvelle. Aquí teniu la fotografia de grup davant del Panthéon.

I per acabar aquest apunt, us remeto a la ponència que hi va pronunciar sobre un aspecte molt interessant dels palíndroms. Es titula ZONA CLARA, ZONA OSCURA.

Que la gaudiu.

 


PALÍNDROM DE LA SETMANA

 I va tot sol, calla, camina,-s’anima?- calla, clos, tot avi.

 


 

[i]      Màrius Serra ho esmentava, encertadament, en el seu article PALÍNDROMS DETONANTS.

 

 

 

09 Feb

Callar i altres…

per Xènia Ribas @canetmar80

L’Helena arriba a casa, pensarosa. Saluda els pares i es tanca a l’habitació sense ni tan sols sopar. No té gana. L’ha perduda. Fa estona que no pot parar de donar-hi voltes. Tot i que no ha badat boca, no li ha agradat el comentari que la Blanca ha fet d’aquella noia. Ella no ha dit ni piu però li ha semblat que el rictus de la cara se li ha entristit i potser se li han negat els ulls. Total, si només anava vestida una mica estrambòtica… I no es diu enlloc que tothom hagi de guarnir-se igual. Ella no gosa trencar motlles però no es sent còmoda amb aquestes camises carrinclones. I detesta les arracades de l’ós de la Tous dels nassos! Va callar quan la mare les hi va regalar per l’aniversari però la veritat és que li provoquen basques. Leer más

08 Feb

Ànsia

Un microrelat de Judit Pujadó

Sento el batec monòton del pèndul del rellotge, al menjador. Al costat, vora la finestra, la mare broda un paisatge que mai no visitarà en unes estovalles noves. El pare renega des del celler. El vi de la bota s’ha tornat a fer ranci. Insulta i escup a terra. Vull saber quins eren els somnis de la mare. Pregunto. Em mira sorpresa: “Els meus somnis? Igual que tu: casar-me amb ton pare, tenir mainada”. I somriu, beatífica. A mi em falta l’aire. Surto al carrer. M’assec i premo l’accelerador del quatre llaunes. Agafo la carretera de l’Estartit. Em sap greu per aquest paisatge. El Montgrí es contrau. Ja no és una onada sinuosa, és una ganyota abrupta. Abandono el cotxe al moll. Deixo les claus al pany i busco entre els velers. Marxaré amb el primer que m’ofereixi com a destí un país pel que sempre pugui caminar descalça.



Premi al concurs Posem fil a l’agulla, 2004.

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira) i “30, 40 l’Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d’Edicions Sidillà, on ha publicat “Tombes i lletres”. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia http://www.juditpujado.cat/

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

07 Feb

Garrular

per Xènia Ribas @canetmar80

La Blanca i l’Helena baixen pel Passeig de Gràcia, tot vagant entre les botigues. Tot just han fet els divuit anys. Pantalons ajustats, camisa de ratlles i jaqueta de pell. Botes de taló d’agulla i mocadors lligats al coll. Arracades de perles l’una i amb l’ósset d’or l’altra. Bosses amb lletres i motius daurats. Un maquillatge fi, d’aquells que fan resplendir però no es noten. Tot de marca. Els cabells sí que són diferents: uns castanys clars amb metxes rosses i els altres d’un negre tan intens que sembla atzabeja. Això sí: totes dues llueixen una melena llarga fins als malucs perfectament allisada amb queratina.

Leer más