Un microrelat de David Vila i Ros

En el precís instant en què el lleó és a punt d’atrapar-lo, li sona el despertador. L’excursionista obre els ulls i, encara esbufegant, s’aixeca d’una revolada i llança enfurismat l’aparell fora de la tenda. I ho fa amb tanta punteria que el despertador s’estavella al cap d’un lleó que es passeja pel voltant i que, enrabiat, salta sobre la tenda, l’esberla, veu l’excursionista, fa un salt cap a ell, l’home intenta fugir i, aleshores, en el precís instant en què el lleó és a punt d’atrapar-lo…

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)

David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l’ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat de Jordi Masó Rahola

Anys enrere, m’havia enamorat del seu nas, un nas corbat com el bec d’una àliga; quan va tornar de la clínica, però, el tenia arremangat i apuntant el cel. Vaig fingir entusiasme perquè la veia orgullosa d’aquella nova nàpia de porquet, però dins meu alguna cosa començava a esfondrar-se.

No en va tenir prou amb aquell retoc: un temps després, els llavis –que tantes vegades jo havia besat, llepat i mossegat– es tornaven gruixuts com xistorres. Mai no vaig acostumar-me a la seva consistència pneumàtica quan em feia el petó de bona nit (de passada, el cirurgià li havia arrodonit el mentó que solia pessigar-li afectuosament en els moments d’intimitat).

Un dia es va fer tibar la pell de la cara i van desaparèixer les arrugues al voltant dels ulls. Vaig haver d’admetre que semblava rejovenida, sí, però havia perdut el pòsit de bellesa madura que jo admirava tant. I un altre dia li van succionar el greix dels malucs –va perdre l’atractiva silueta d’àmfora–, i van engrandir-li els pits: aquells pits petits i tous que tan bé s’encabien dins els meus palmells, ara s’alçaven altius, presoners d’una rigidesa permanent.

Tant havia canviat, que amb prou feines la vaig reconèixer en veure-la un vespre en el parc, asseguda sobre els genolls d’un jove que magrejava engrescat aquell conjunt de postissos i silicones. Així va ser com jo també vaig ser extirpat de l’existència de la meva estimada.

Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos, 2015)

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. Ha gravat més de cinquanta discos i és autor dels volums de contes breus i microrelats Els reptes de Vladimir, Catàleg de monstres i Les mil i una. El seu últim llibre és el recull de contes Polpa, que ha publicat Males Herbes i ha rebut crítiques excel·lents. Molts dels seus textos han estat premiats en concursos literaris. Des de l’agost de 2010 manté el blog La Bona Confitura, dedicat al microrelat en català.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó