El meu marit s’ha convertit en una llegenda. Tot el barri en va ple: Hi ha un home que viu sense cap, com les cuques.
N’hi ha que es pensen que és una disfressa, que el porta amagat dins del coll de la camisa. Però la veritat és que el va abandonar en un racó d’un descampat, a prop de Ripollet.
Tan buit estava, que ara que no té cap pesa gairebé el mateix que abans. En el moment de l’abandó ja no era res més que una closca buida, una carcassa lleugera i fràgil. La família em diu que hauria d’anar-lo a buscar i guardar-lo en un lloc segur. Vés a saber quines coses horribles li poden passar a un cap que no pot córrer. Sincerament, a nosaltres ens és ben igual si algú el trepitja o el fa servir per encendre un foc. El meu marit no el necessita i jo no tinc cap ganes de tornar a mirar aquells ulls desesperats. Som més feliços així.
Ell ara està aprenent a caminar amb un bastó de cec. Vam provar de posar-li un gos guia, però a la organització ens van dir que, tècnicament, ell no és cec, i que per tant no li pertoca un gos. Tenen raó, el meu marit hi veu, tot i que l’única cosa que veu és el cel sobre el descampat. O sigui que vam comprar un bastó. Ja fa el camí al súper gairebé sense ensopegar, i el noi que omple les prestatgeries és prou amable i li omple el carro amb tot el que porta apuntat a la llista.
Els del súper també s’alegren d’aquest canvi. Abans, quan tenia cap, només feia servir la boca per queixar-se. Pobre noi, el mosso del súper, que l’havia d’aguantar mentre cridava que havia trobat uns iogurts caducats, o que a qui se li acut posar cereals i draps de la pols en el mateix prestatge.
Es preocupava per tot, el meu home. Abans, de joves, no era així. Quan ens vam conèixer era un home alegre i ple d’energia. Però noi, trenta anys de decepcions laborals fan forat. El pobre, mira que s’hi ha esforçat, però no li han donat mai un ascens. Segueix tenint les mateixes responsabilitats i gairebé el mateix sou que quan va entrar a l’empresa amb vint-i-quatre anys. Les noves generacions li han anat passant al davant i ara els seus caps podrien ser els seus néts, i el tracten com si fos un vell amb alzheimer.
A sobre s’ha de sentir cada comentari… “No et queixis, que com a mínim tens feina fixa. T’hauries de sentir afortunat, amb els temps que corren”. “Potser és que el teu destí no és progressar a la feina, sinó a la vida”, li diuen. Au, aneu a cagar. No dubto que vulguin animar-lo, però de bones animetes, l’infern n’és ple.
Les injustícies passen factura i el meu marit, últimament, les havia començat a pagar amb la salut mental. Un dia em va cridar. A mi. I un altre dia em va aixecar la mà. No em va arribar a tocar. Jo vaig aixecar la barbeta i el ganivet de tallar cebes i me li vaig encarar. Es va posar a plorar com un nen. Sóc conscient que no em cridava a mi, no m’aixecava la mà a mi, sinó a la vida. Però noi, si he de rebre jo, no hi ha tracte.
Vam provar de fer vacances, anar a teràpia, pastilletes de l’alegria, exercici regular, sortir de festa com quan érem joves, fer més vida social, fer menys vida social, dormir més, classes de cant, reiki, menjar sa… I el meu marit s’anava tornant gris. Parlava en somnis i rondinava despert. Totes les converses acabaven en crits o en plors. El sexe es va acabar.
Un dia li vaig mirar als ulls quan el sol li venia de cara. Al fons de tot de les pupil·les li vaig veure l’altre cantó del crani. Tenia el cap ben buit. L’única cosa que feia aquella pilota era nosa.
Ara que no té cap, el meu marit torna a ser l’home de qui em vaig enamorar. És tot cor, carinyós i alegre, servicial, enèrgic. No sabeu quines nits passem, els veïns ens miren de reüll a l’ascensor, tant de soroll que fem – bé, que faig jo, perquè ell ara es molt silenciós en tot.
Ja no es preocupa per res, ell, i és ben feliç així. Objectivament, no ha canviat res: Segueix amb la seva feina de merda, que tindrà fins que es jubili, i segueix amb les mateixes rutines grises i avorrides. Però noi, ara que ho viu tot des dels impulsos de l’estómac, ho viu tot des d’una perspectiva tota nova.
Jo? Jo trobo a faltar aquella mata de cabells, però ja feia dies que l’havia perduda. I de xerrar, ja n’anirem aprenent. Ara ens comuniquem millor que en els últims deu anys, i dibuixar lletres a la palma d’una mà no és cap cosa difícil, cada cop hi tenim més pràctica.
Recordo un senyor de bigoti franquista i mirada intensa. Recordo que bordava com un gos rabiós i jo em moria de por. Això el feia riure d’allò més i bordava encara més fort, em pessigava el cul i jo sortia corrents.
