Utilitzem sempre migdiada però també en podem dir sesta sense topar-nos amb un barbarisme camuflat. El més curiós, però, és que, amb una forma tan diferent, evoquen el mateix:
La paraula migdiada té el seu origen en el mot migdia i, per això, a banda d’una dormida, és el temps que volta les 12.00 h. Leer más
No és que hi pensi gaire sovint – de fet, quasi mai – però, quan ho fa, recorda que el primer cop li va costar molt aconseguir contenir les llàgrimes i no esclatar a plorar. I, seguint el mite fil per randa, tampoc no va poder evitar el fàstic i la sensació de brutor. I no perquè es qüestionés res des d’un punt de vista moral, no. Ni ho fa ara ni ho va fer llavors. En això, es va sentir en pau amb si mateixa, ja que va concloure que va ser la filla de puta de la vida que l’hi havia empès. Simplement, li va semblar que el cos se li havia corromput, podrit. El cos i potser ella mateixa. I, així, notant-se tan bruta, va estar-se molta estona sota la dutxa, es va untar amb sabó i es va fregar ben fort amb una esponja aspra i rasposa. Però llavors, quan va sortir-ne, es va sentir exactament igual. Leer más
Es lleva a les set del matí. Es vesteix i esmorza a corre-cuita. Surt de casa cames ajudeu-me, com cada dia. I és que, com sempre, va tard. O potser és que els dies comencen massa d’hora, vés a saber. Quan obre el portal, deixa anar un sospir profund. Plou a bots i barrals i bufa un vent fort de mestral que la ben glaça. Fa rufa, molta rufa… I, per acabar-ho d’adobar, un cotxe li passa rabent pel costat i l’esquitxa. Torna a respirar fort, aquest cop exasperada. Si puja a casa per posar-se roba eixuta i les botes d’aigua, no arribarà a temps a la universitat… Leer más
Divendres al vespre van a prendre alguna cosa al bar de sempre. Quan s’asseuen, l’Abdul se’ls acosta per preguntar-los què volen.
– “Pues lo de siempre. Unos gins”.
L’Helena no entén per què s’entesten a adreçar-s’hi en castellà. És cert que no parla un català perfecte però es defensa prou bé. Aquesta dèria general de canviar l’idioma quan el color de pell no és el mateix l’enfurisma. Com si el català repel·lís els orígens diferents… Leer más
per Xènia Ribas @canetmar80
L’Helena arriba a casa, pensarosa. Saluda els pares i es tanca a l’habitació sense ni tan sols sopar. No té gana. L’ha perduda. Fa estona que no pot parar de donar-hi voltes. Tot i que no ha badat boca, no li ha agradat el comentari que la Blanca ha fet d’aquella noia. Ella no ha dit ni piu però li ha semblat que el rictus de la cara se li ha entristit i potser se li han negat els ulls. Total, si només anava vestida una mica estrambòtica… I no es diu enlloc que tothom hagi de guarnir-se igual. Ella no gosa trencar motlles però no es sent còmoda amb aquestes camises carrinclones. I detesta les arracades de l’ós de la Tous dels nassos! Va callar quan la mare les hi va regalar per l’aniversari però la veritat és que li provoquen basques. Leer más
per Xènia Ribas @canetmar80
La Blanca i l’Helena baixen pel Passeig de Gràcia, tot vagant entre les botigues. Tot just han fet els divuit anys. Pantalons ajustats, camisa de ratlles i jaqueta de pell. Botes de taló d’agulla i mocadors lligats al coll. Arracades de perles l’una i amb l’ósset d’or l’altra. Bosses amb lletres i motius daurats. Un maquillatge fi, d’aquells que fan resplendir però no es noten. Tot de marca. Els cabells sí que són diferents: uns castanys clars amb metxes rosses i els altres d’un negre tan intens que sembla atzabeja. Això sí: totes dues llueixen una melena llarga fins als malucs perfectament allisada amb queratina.
per Xènia Ribas @canetmar80
Fa uns 50.000 anys, els humans varen trepitjar Austràlia per primera vegada. Ignorem la ruta exacta que varen seguir per arribar-hi (s’especula sobre diverses opcions) però sí que sabem que, fos quina fos, varen emprendre una travessa marítima complicada i perillosa en uns rais de bambú que havien construït amb eines (de pedra, és clar).
Normalment, quan es desplaçaven, els humans es trobaven un hàbitat bastant semblant al que havien deixat enrere. En canvi, el continent australià els devia deixar ben bocabadats (i els devia provocar més d’un ensurt) perquè allà s’hi van trobar uns animals molt estranys que no havien vist mai. Us imagineu què deus sentir si de cop et trobes palplantat al davant un animal de més de dos metres que clava uns salts enormes? I a banda dels cangurs, els grans lleons marsupials, els coales, els uombats, els llangardaixos i les serps gegants, uns ocells sense ales molt més grossos que els estruços, etc. Leer más
per Xènia Ribas @canetmar80
Es van conèixer a la zona del vestíbul que hi ha entre les portes 12 i 13 del tanatori de les Corts. Ella enterrava un avi que sempre s’havia mantingut fred, distant, i que amb prou feines devia haver vist unes deu vegades al llarg de la seva vida. I és que l’home trobava més atractiu cosir a trets els senglars que no pas passar estones amb la seva néta. Ell deia adéu a un parent llunyà amb el qual no sabia ben bé els llaços que els unien més enllà que era de part de mare. Només recordava que un cop, quan tenia cinc o sis anys, li va pessigar la galta i li va donar un caramel de llimona després d’empudegar-lo amb una bafarada fastigosa de tabac de pipa.
per Xènia Ribas @canetmar80
Ja fa estona que s’ha llevat. Ha esmorzat en pijama i, després, s’ha vestit. Es posa aquell vestit tan fresc estampat amb margarides grogues i blanques. No és pas que sigui gaire bonic però li agrada com li queda. I també que entreveu una lleugera reacció de rebuig en els més carques del poble. Una dona gran no hauria de guarnir-se així, deuen pensar. I, sense saber-ne ben bé per què, això li proporciona un petit plaer. Agafa les arracades daurades de la perla menuda. No ha deixat mai de ser presumida. Diuen que la bellesa és efímera i suposa que deu ser cert però això no està pas renyit amb voler estar maca. Sentir-s’hi. No, ja fa anys que es va jurar a si mateixa que no s’abandonaria. Si no és que perd el cap. Tot i que llavors, tant hi fa… Leer más
per Xènia Ribas @canetmar80
Se l’ha trobada per casualitat en una guingueta de la platja: l’Eva, el mite eròtic i l’amor platònic de l’institut. Va estar-ne bojament enamorat durant molts anys. Ell, tots els nois de la classe i part de les noies. I ara s’han retrobat. Deu fer ja més de vint anys que li havia perdut el rastre.
Des que l’ha vista, a l’extrem de la barra xuclant amb deler la canya del rom amb cola, sap que la vol seduir. I la seduirà. O, en tot cas, ho intentarà. Se li atansa a poc a poc. Al començament, ella no el reconeix però tant li fa. Sap que no és un paio especialment guapo ni atractiu però sí un expert en l’ars amandi. Leer más