seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

CERCLES

Que no t’enganye l’aparent calma

amb què s’escola el temps.

Aquesta deixadesa

d’hores que et menteixen

i cauen sense estrèpit,

com fulles seques.

 

És aleshores

quan més sagnen les busques del rellotge.

 

Sempre és el temps

un cercle fet de cercles,

com quan llançaves pedres

a la bassa de l’hort.

 

Sempre és el temps

un cercle fet de cercles

que s’ofega mentre va ofegant-te

i et recorda que la vida no perdona

que no la mires als ulls quan ella et mira.

Leer más →

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

 

SEGONA OPCIÓ

Visc en una eterna

sala d’espera

on ningú crida el meu nom.

Un pla B continu i sense treva,

un acord tàcit

amb aquesta inexorable certesa de tu

que engoleix qualsevol desig d’aventura:

sempre atrapada a la segona opció

de les nits inconnexes i involuntàries

dins la presó d’una distància

feta d’inèrcies i imposada a desgrat.

Acaricio les parets dels bars

com si fossin la teva esquena

i ballem junts cada cançó que sona.

A l’habitació, sola,

et descordo, un a un,

tots els botons de la camisa

i t’adorms dins meu,

com cada nit.

Leer más →

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

Sonet escrit de cara a la mort

En els cercles concèntrics del teu iris,

com en l’aigua agitada per un roc,

jo veig la meva imatge entre deliris,

segur només d’haver arribat enlloc.

 

La diminuta arena dels martiris

i les pedres brillants de gebre i foc

encenen les ciutats de cementiris

que habiten les fondàries d’aquest lloc.

 

El dia que es farà l’aigua quieta

i el teu ull serà net com un espill

contemplaré la meva faç perfeta.

 

I després del moment del gran perill,

amb la boca negada, i capgirat,

vindré a raure al teu fons d’eternitat.

(7 de juliol del 1945)

Leer más →

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

No a l’oblit

En el tombant de la tarda,

rere els vidres entelats pel fred

de la cambra on jauen els records,

jo sento i veig intactes les petjades

que deixaren els teus passos.

No vull que pels camins

foscos de l’oblit

es perdin aquells mots

que proferíem i

aquells que restaren

tremolant, sense ser dits.

No vull que res es perdi

per sempre en el no-res.

[Del llibre «El temps passa a Cadaqués»]

Leer más →

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

El cor de les dones

Sense alè, he agafat la seva mà

i l’he posada sobre la pell humida

del meu pit esquerre.

Jo movia el cap i bellugava els llavis

sense dir un mot.

 

El cor em bategava follament

i em colpejava el pit com un sàtir

empresonat dins un bot.

Ella m’ha dit: “El cor et fa mal…”.

 

“Oh, Mnasidica -li he contestat-,

el cor de les dones no és això.

Això és un pobre ocellet,

Un colomí que agita les seves febles ales.

El cor de les dones és més terrible.

 

Igual que el fruit de la murtra,

s’abranda en la roja flama

i sota una abundant escuma.

així em sento mossegada per la voraç Afrodita”.

Leer más →

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

Pregària

La mar ha acollit en les seves entranyes un mariner.

La seva mare, que no ho sap, se’n va davant la Verge

 

i encén un ciri llarg

perquè torni aviat i tingui bon temps.

 

I sense treva para l’orella al vent.

Però mentre ella prega i suplica,

 

la icona escolta, seriosa i trista, sabent

que mai no tornarà el fill que la mare espera.

Leer más →

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

Poesia (I)

Contra la narració contínua dels dies, el truc

intermitent. Contra els mals crònics de la carcanada,

el trau net: punció fins al moll. I, en girar cada cantonada,

l’encontre impossible.

Leer más →

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

Eina

El teu ofici de dir sang com qui diu aire requereix un instrument de precisió que esclata viu directament al centre grumollós de la consciència. Si és transparent, s’oblida i va. Tots els fanals que fan segurs carrers i places, a la nit, maten la nit, la transfiguren, la maltracten. I transvestida no pot ser perquè la nit se l’ha de veure sense llum, interpretant-la. Un instrument precís, opac, que omple de signes el silenci i nega llum, perquè la llum és evident. Massa evident per fer-ne una alenada de certesa.

 

Muda

Un discurs oracional que mai no acaba pot ser un cercle circulant; una frase repetida a si mateixa pels efectes del mirall obsessiu de la sintaxi que remena reincident l’obsessió per fer-se entendre com si Bach. I és així que el geometrisme corporal de les cadires es retalla la perilla i té goteres al clatell. De tan d’hora que se’ns lleva, el polsim de sexe als dits perd l’essència de mar fonda que es podreix. Només son, encara santa, es manifesta a les genives del paisatge circular que ens permet un mar, un delta, o el rocam del cim més alt.

 
Romera, Marc.  La nosa. Barcelona: Proa, 2014. Premi Carles Riba 2013.

 

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

EN FALLIDA

Ara gairebé estic sens feina.

 

De més jove

manufacturava sobretot queixes.

Però també reunia

situacions de segona mà

que transformava fàcilment

en excentricitats i vehemències.

Feina rutinària.

M’anava força bé.

 

Ara em dedico a foteses.

Tot just per viure:

pujo al meu temps a l’atur

i executo petits recorreguts

per evocar una mica

les feines moderades

de la meva joventut.

[Del llibre En absència (1968)]

 

EL NOMBRE PLURAL

L’amor,

nom substantiu,

molt substanciós,

de nombre singular,

de gènere ni femení ni masculí

de gènere indefens.

En plural

els amors indefensos.

 

La por,

nom substantiu,

al principi singular

i després plural:

les pors.

Les pors per tot

d’ara endavant.

 

El record,

nom propi de les penes.

De nombre singular,

només singular

i indeclinable.

El record, el record, el record.

 

La nit,

nom substantiu,

de gènere femení,

de nombre singular.

En plural

les nits.

Les nits d’ara endavant.

[Del llibre El poc del món (1971)]

 

Dimulà, K.  Llibret dels «Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica». Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2016. Presentació i traduccions de Joaquim Gestí.

 

 

 

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

 

PENES ÍNTIMES

No tinc més dret a queixar-me

que el veterà mutilat que toca el banjo,

que la vella que obre el moneder

per donar-li algun cèntim,

 

no fos que tots dos s’ofenguessin i em peguessin

al cap amb una crossa.

La meva angoixa ha de continuar muda,

amagada darrere el pas ferm i un somriure.

Leer más →