06 Dic

Sacsó

per Xènia Ribas @canetmar80

En Martí, des de ben menut, ha estat un noi alt i desgarbat, tot esprimatxat. La situació, però, comença a canviar als vint-i-cinc anys, quan el ritme de la seva vida es transforma en un autèntic infern: treballa als matins i estudia oposicions a les tardes. Això implica que el pobre nano passa tot el sant dia assegut i, pràcticament, només canvia de postura per ajeure’s al llit a les nits. A més, la falta de temps lliure ha comportat que hagi deixat de fer esport (tot i que si és sincer amb ell mateix sempre li ha fet molta mandra). I els nervis… Ai, els nervis! Els nervis han fet que mengi compulsivament tothora totes les marranades que arreplega a la botiga de queviures de la cantonada de sota de casa. Leer más

04 Dic

Desde la caja de libros XXIV

por @librosfera

Hace un par de semanas, un artículo de tendencias nos hacía arrugar la nariz a un buen puñado de bibliotecarias. No es para menos.

13 cárdigans no aptos para bibliotecarias anticuadas

No es ningún secreto que los cárdigans tienen una reputación un poco mala. Con tan solo mencionarlos tienden a evocar inmediatamente las comparaciones con abuelas y bibliotecarias, pero si nos preguntas a nosotras, nos parece injusto seguir pensando así en 2016.

Exacto.

“Nos parece injusto seguir pensando así en 2016.”

Y cuando decimos “así”, queremos decir ASÍ: Leer más

01 Dic

Esblaimar

per Xènia Ribas @canetmar80

Surt de l’habitació i, mentre n’ajusta la porta amb sigil, l’esguarda. Per fi s’ha adormit… La tanca del tot sense fer ni un bri de soroll. Tant que li ha costat, només faltaria que…

Creua el passadís amb silenci, entra al menjador i es llança damunt de la butaca amb un cop sec que acompanya d’un gemec profund. Fita el seu company, que sopa mentre mira un partit repetit del Barça de vés a saber quin any. Sospira profundament i acomoda la cara entre les mans mentre sent que les llàgrimes, un cop més, comencen a lliscar-li per les galtes. Al començament, és un plor suau però aviat comença a sanglotar, amb el cos tremolós. Ell deixa el futbol un moment i se li atansa. “Va, dona, va” – li diu mentre li amanyaga els cabells -. Ella aixeca el cap, la cara tota esblaimada, i el veu que ja torna a seure empunyant la forquilla i el ganivet amb els ulls clavats un altre cop a la pantalla. Al principi s’espantava quan la veia així però ara ja s’hi ha acostumat. “És només que va molt cansada” – es diu -. “Amb dos fills tan petits, què vols…”. Leer más

30 Nov

Retrets esmolats

Un microrelat de Sergi G. Oset

«No em fas cas», gemegava. «Passes de mi», m’etzibava. Doncs, durant la seva última hora de vida, va tenir tota la meva atenció per a ell solet. La meva i la dels nostres ganivets de cuina.


Microrelat inclòs al llibre “El último vuelo del Microraptor” (Nazarí, 2015). La versió catalana és de l’autor.

Sergi G. Oset. Autor que fonamenta la seva producció literària en la minificció, tot i que també sovinteja el relat breu i fantàstic. L’any 2009 comença a publicar els seus relats al blog de creació literària «La meva perdició» D’aleshores ençà, les seves narracions han aparegut en una trentena de llibres conjunts, antologies poètiques, revistes i diaris. “Paràsits mentals” (Bubok, 2012) va ser el seu primer recull de microrelats i acaba de publicar el recull de minificcions “El último vuelo del Microraptor” a l’Editorial Nazarí.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

29 Nov

Espona

per Xènia Ribas @canetmar80

La setmana passada varen començar a conviure en un pis rònec de Vallcarca. I ho varen fer sentint il·lusió, és clar, però el fet que ja no són tan jovenets i que tots dos porten penjada la motxilla amb els fracassos amorosos corresponents els fa viure el moment amb un cert recel. Per això, si bé s’esforcen a oferir la millor faceta, ressaltant els encants que creuen que posseeixen, també tenen clar que és el moment precís en què és vital marcar alguns límits. No fos cas que després es converteixin en esclaus de l’eufòria inicial… Leer más

27 Nov

Desde la caja de libros XXIII

por @librosfera

 

Novembre, 1933

7-XI-1933: Han començat a fer els forats per a la instal·lació de les llums de les taules.

9-XI-1933: La Srta. Múnera queda encarregada de la Biblioteca mentre jo disfrutaré de les vacances reglamentàries que començo demà.

(Canvi de lletra)

11-XI-1933: D’ahir que estic sola a la Biblioteca, per haver començat la Sra. Sarrado les vacances reglamentàries. He començat a catalogar.

17-XI-1933: Ahir vaig rebre una postal tota optimista de la Srta. Sarrado des de Madrid on es troba. Leer más

26 Nov

“El silencio de la ciudad blanca”, Eva Garcia Sáenz de Urturi

Recomanat per Ricard Ribas de la Llibreria Traços (Canet de Mar)

El silencio de la ciudad blanca, Eva Garcia Sáenz de Urturi

Editorial Planeta

descarga-1

Podríem dir que és una novel.la negra més però El silencio de la ciudad blanca és molt més que una típica novel.la negra. Sí que manté la trama habitual, és a dir, uns assassinats, un policia que s’ho pren de forma personal, una simbologia, etc. Tanmateix, es tracta d’una història que enganxa des del començament, que està molt ben tramada i molt ben desenvolupada.

La novel.la, situada a Vitòria, entrellaça la història actual amb uns fets ocorreguts vint anys enrere: un arqueòleg brillant condemnat per una sèrie de crims comesos fa vint anys es troba a punt de sortir per primera vegada de la presó amb un permís especial i just en aquest moment els crims tornen a succeir amb el mateix “modus operandi”. Alhora, un jove inspector, expert en perfils criminals, s’obsessiona a preveure els crims abans que passin, la qual cosa dóna lloc a una carrera contra rellotge que sembla que no podrà guanyar.

És una novel.la negra absorbent que es mou entre la mitologia i les llegendes d’Àlaba, l’arqueologia, els secrets de família i la psicologia criminal, una  novel.la negra elegant i complexa que demostra com els errors del passat poden influir en el present.

 

 

23 Nov

La cita

Un microrelat de Pedro Herrero

Si hagués sabut el que passaria després, ella hauria anat a la perruqueria i també s’hauria comprat un vestit atrevit per estrenar ahir, abans de precipitar-se al buit des del pis cent tres de l’enorme gratacels, quan tractava d’abastar un paper que el vent va aixecar de la seva taula de treball i va empènyer cap a l’exterior. Ja en l’aire, tot presagiava una patacada incontestable però, a l’altura del pis quaranta-dos, el seu cos va caure en braços d’un jove providencial, d’aspecte agradable i musculós, que vestia un vestit ajustat de lycra blau i vermell i una capa de conjunt, molt elegant, que s’alçava tant com el seu bell tupè de color negre. A partir d’aquí, el descens va ser un passeig deliciós fins arribar al carrer, on aquell galant es va acomiadar cortesament i va tornar-se’n cap a les altures, no sense abans dir-li que sí, que avui es podrien tornar a veure al mateix lloc i a la mateixa hora. I avui ella estrena un vestit nou, elegit a consciència, i s’arregla amb cura per acudir a la cita amb el seu misteriós salvador. I a l’hora convinguda es llança sense por per la finestra del seu estudi i aprofita la caiguda en picat per la façana de l’immoble per donar els últims tocs al maquillatge. Però aquesta vegada ningú no l’espera davant de la planta quaranta-dos. I en arribar a la catorze, convençuda que li han fet el salt, es veu obligada a admetre que, si ja és dur baixar d’un núvol i tocar de peus a terra, més dur serà haver-ho de fer de cap.

 


La versió en castellà d’aquest microrelat va guanyar el IV Concurs de Microrelats “El Basar” de Montcada i Reixac l’any 2008. La traducció és de Jordi Masó.

Pere Herrero (Badalona, 1953) viu a Castellar del Vallès. El 2008 va guanyar el concurs de microrelats «El Basar» de Montcada i Reixac. Forma part de la selecció d’autors inclosa dins del recull Velas al viento – Los microrrelatos de La nave de los locos de Fernando Valls i al llibre deAntología – la logia del microrelato publicat per l’Editorial Talentura. A internet manté la seva bitàcora «Humor mío» (http://humormio.blogspot.com) i coordina l’edició de microrelats de la revista «En sentido figurado» (www.ensentidofigurado.com). Acaba de publicar el seu primer llibre de microrelats Los días hábiles a Serial Ediciones.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

22 Nov

Baluerna

per Xènia Ribas @canetmar80

 

Ell, evidentment, no se’n recorda pas però li diuen que ronca des que va néixer. Fins al punt que, quan tot just acabava de sortir del ventre matern, tothom dubta si el gemec que va emetre era el primer plor o el primer ronc. La mare explica sovint que, tan bon punt varen tornar de l’hospital, ja el varen instal·lar a l’habitació. No va dormir NI UN SOL DIA al dormitori dels pares. De fet, poc temps després, el varen desplaçar a l’altra punta del passadís. Com més lluny millor, que varen adonar-se que s’hi jugaven el son i la salut… El so estrepitós que li emanava de la boca va vèncer qualsevol petita resistència que els instints – tots dos, el maternal i el paternal – hi poguessin oposar. Leer más