Archivos por categoría: IMPRESSIONS

20 Nov

Desde la caja de libros XXII

por @librosfera

Los sospechosos habituales.

(De la A. a la N.)

De la O. a la Z.

O. y su madre vienen de muy lejos a sentarse en las butacas de la televisión número 1. Una vez se han acomodado, pueden estar horas, sospecho que mejor que en casa, leyendo la prensa deportiva y mirando películas de risa. La madre se ríe espontáneamente, con una risa que seguro que si estuviera en el cine se contagiaría a los vecinos. Pero no están en el cine, sino en la biblioteca, y el amigo Darth Vader (ver anterior entrega) espera que O. libere el Mundo Deportivo. No hemos descubierto si comen algo mientras están allí… la madre de O. es muy discreta, y como tiene pocos dientes apenas hace ruido. Leer más →

17 Nov

Futil·la

per Xènia Ribas @canetmar80

Ja fa anys -potser fins i tot una dècada- que, quan tothom jeu al llit ben adormit, ella es lleva, encén el quinqué, suca la ploma i escriu. No sap ben bé per què ho fa. A casa, mai no n’han volgut saber res, dels llibres, i, encara menys, d’omplir-los. Bé, no és ben bé així. Perquè sí que recorda, d’ençà que era ben menuda, sentir xerrar hores i hores l’avi i son pare de literatura. I, de vegades, s’hi afegia l’oncle Gilbert, que admirava devotament Sòcrates i Plató i aprofitava qualsevol excusa per citar-los. Era la mare que no llegia. Ni l’àvia. Ni la germana… Ni la tieta… I així va créixer ella: amb l’adoctrinament ferri que les dones, de lletres, no hi entenen futil.la. Leer más →

16 Nov

El senyor i la senyora Tarrés

Un microrelat de Sílvia Riera

La senyora Tarrés treballa molt, parla poc i mai alça la veu. Quan acaba la jornada, se’n va corrents a casa on l’espera el seu marit invisible. El senyor Tarrés és un home tendre i apassionat, un aventurer que col·lecciona papallones invisibles. Es van conèixer en un viatge inventat a París i des de llavors són inseparables. A l’escalfor de la llar parlen de com els ha anat el dia, es prenen un cocktail i, les nits que estan més juganers, se’n van d’hora al llit. La senyora Tarrés és feliç com mai amb el seu marit invisible.

Un dia, quan torna a casa es troba una nota invisible on el senyor Tarrés li diu que ha conegut una altra dona. A la nit, desallotgen el seu bloc de pisos per una fuita de gas. Quan arriben els bombers troben la senyora Tarrés sense vida estesa sobre el parquet. Té clavada al cor, com les papallones de la col·lecció, una agulla invisible.

Microrelat guanyador de l’Accèssit al V Concurs de Microcontes Font de Santa Caterina de Montornès que convoca l’Ajuntament de Montornès i l’Oficina de Català de Consorci per a la Normalització Lingüística.

Sílvia Riera (Manlleu, 1979) és llicenciada en Periodisme i en Humanitats. Actualment treballa en una empresa de continguts digitals gestionant projectes culturals. Anteriorment ha passat per diversos mitjans de comunicació, agències de notícies i agències de publicitat. Tot i que ha cultivat sobretot gèneres periodístics, ha fet també incursions en el camp de la literatura. Ha guanyat alguns concursos de poesia i de relats.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

15 Nov

Marrit

per Xènia Ribas @canetmar80

Viuen junts d’ençà que va sortir de l’hospital. Tampoc no hi havia gaires alternatives: totes les portes tancades, excepte la seva.

Arriba a casa, ja al capvespre. No sap pas com li deu haver anat però el seu silenci al llarg del dia li fa presagiar mals auguris.

Entra al menjador i el veu assegut al sofà. La tele l’eixorda amb una cançó infernal i sense substància però ell ni tan sols s’immuta. A ella, tampoc no la sent. Se’l veu tan marrit, amb el cap mig amagat entre les mans… Leer más →

13 Nov

Desde la caja de libros XXI

por @librosfera

Los sospechosos habituales.

De la A. a la N.

 

A. siempre pide libros sobre Marilyn Monroe. Pero su favorito es una biografía de Donald Spoto que tuvimos que retirar de circulación porque estaba en muy mal estado. Cuando viene y pide que le enseñemos los libros sobre Marilyn que tenemos siempre habla de uno que se había llevado varias veces, muy gordo, con una foto así en la cubierta. Le decimos que ya no lo tenemos pero que se lo podemos pedir de otra biblioteca gratuitamente, pero siempre dice que no, que ya se espera a que volvamos a tenerlo, y da igual las veces que le digas que puede que no volvamos a tenerlo. Siempre prefiere esperar.

Leer más →

10 Nov

Rau-rau

per Xènia Ribas @canetmar80

Dinen al menjador de l’hospital tots plegats. Bé, és tan sols una manera de parlar perquè, de fet, de la colla, només tres han anat a visitar-lo…

La Gemma comenta que l’ha vist bé.

– Fa prou bona cara, no? I se’l veu força tranquil.

– Però si està completament sedat! -li etziba-. Li rebenta que fingeixin que no passa res, que actuïn com si l’haguessin operat de l’apèndix i, quan estigui recuperat, cap a casa i au.

Leer más →

09 Nov

El lleó

Un microrelat de David Vila i Ros

En el precís instant en què el lleó és a punt d’atrapar-lo, li sona el despertador. L’excursionista obre els ulls i, encara esbufegant, s’aixeca d’una revolada i llança enfurismat l’aparell fora de la tenda. I ho fa amb tanta punteria que el despertador s’estavella al cap d’un lleó que es passeja pel voltant i que, enrabiat, salta sobre la tenda, l’esberla, veu l’excursionista, fa un salt cap a ell, l’home intenta fugir i, aleshores, en el precís instant en què el lleó és a punt d’atrapar-lo…

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)

David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l’ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

08 Nov

Tropell

per Xènia Ribas @canetmar80

La setmana passada li varen donar l’alta de l’hospital amb la condició que seguís el tractament. Ell va jurar i perjurar que “i tant que ho faré, només faltaria… M’he adonat que ho necessito, doctora. Té tota la raó”.

Sempre se li ha donat bé mentir. Perquè sap perfectament que, un cop a casa, de pastilla no se’n prendrà cap ni una. I no és pas que sigui un d’aquests naturistes que pensin que els medicaments no fan cap bé al cos. No, no és això. És que vés a saber quantes mans han grapejat les píndoles que volen que es porti a la boca. Algú ha vist mai que, en un prospecte, s’hi especifiqui que tothom ha manipulat les pastilles seguint una higiene i una pulcritud adequades? No, oi? Doncs…

Leer más →

06 Nov

Desde la caja de libros XX

por @librosfera

 

El texto de hoy apareció este pasado miércoles 2 de noviembre en catalán en el blog del Bib.Botó, el Grup de Treball de Biblioteques Infantils del COBDC (podeu fer click a l’enllaç si el voleu llegir aquest escrit en català; la traducció al castellà que reprodueixo avui aquí és meva). Este grupo de trabajo lo formamos bibliotecarias y auxiliares de biblioteca especializadas en público infantil y juvenil. Desde este grupo, organizamos tertulias, encuentros, jornadas, sesiones de formación; realizamos bibliografías, reseñas, ponencias; mantenemos una lista de distribución por correo electrónico que nos sirve para informarnos de actividades interesantes y, sobre todo, resolver dudas y no sentirnos tan solas en nuestras respectivas bibliotecas; y, de vez en cuando, intentamos hacer de altavoz de determinadas causas.

Sin más dilación, el texto que os dejo a continuación va de esto último. Gracias por leer y, si creéis que vale la pena, compartir. Leer más →

03 Nov

Basca

per Xènia Ribas @canetmar80

Un altre gran dilema que té és quin mitjà de transport ha d’utilitzar. El que li agradaria – i el calmaria – més és tenir un cotxe propi perquè això li permetria esterilitzar-lo adequadament. Però el sou que té no li permet aquest dispendi i, per desgràcia, es veu obligat a usar el transport públic. El metro li causa una paor tan immensa que, de vegades, fins i tot, té malsons on apareix ell amb tot de passatgers apilotats, bruts, suats, nus que es van refregant contra ell amb els ulls en blanc, com zombis, en una mena d’orgia apocalíptica. Terrors nocturns a banda, a ell no l’hi veuran pas, en un antre així. Amb aquest vaivé impertinent, li és impossible evitar que algú el toqui, encara que hi pari tota l’atenció. L’única opció, doncs, és l’autobús, tot i que li suposa una gran feinada perquè després ha de posar tota la roba que ha tocat el seient al congelador per desinfectar-la.

Leer más →