Archivos por categoría: IMPRESSIONS

22 Oct

“Historia criminal del cristianismo”, Karlheinz Deschner

Recomanat per Llibreria Taifa

“Historia criminal del cristianismo”, Karlheinz Deschner

Traducido por J.I. Bravo

editorial losindios. Granada, 2015

historia-criminal-del-cristianismo-001

Editado en castellano por Taurus en el 90 y en la barbaridad, digamos profundidad, de 7 volúmenes, editan ahora los amigos de Granada una breve introducción del autor.

La publicación de esta introducción tiene sentido ya que en ella se apuntan las razones criminales que motivaron dicho estudio, así como varios ejemplos de cómo el cristianismo, no sólo la iglesia (importante), ha ejercido de maquinaria de valores represores, ha fomentado la estulticia entre la población (“el afán de conocimientos es pecado cuando no sirve al conocimiento de Dios” dijo el, ejem, filósofo oficial del régimen eclesiástico Tomás de Aquino), ha saqueado (“en 1917 la iglesia ortodoxa era propietaria de una extensión de territorio en Oriente proporcional a Rusia”. Bendita revolución rusa) y directamente ha oficiado de banda criminal (“cuando Mussolini cayó sobre Abisinia uno de sus principales proveedores de guerra fue una fábrica de municiones propiedad del Vaticano”).

Cambiando hábitos dominicales deberíamos ayudar a reponer el mal cometido yendo a las iglesias y sustituir el misal por este libro de Deschner. Es más cortito

 

 

20 Oct

Destret

per Xènia Ribas @canetmar80

… El que em dol, el que realment em cou, és que, quan miro cap enrere, sempre arribo a la mateixa conclusió: que tota la vida m’han trepitjat. Tant és l’època en què m’aturi: sempre hi ha uns peus que em passen per sobre. Alguns amb prou delicadesa, d’altres amb força i crueltat, d’altres com si volguessin torturar-me amb unes agulles gruixudes que em sembla que em partiran l’ànima… Doncs sí, tota la vida trepitjada… Definitivament, si un dia algú m’escriu les memòries, aquesta és la meva història.

I no és que sigui una derrotista ni una amarg… Bla-bla-bla… Bla-bla-bla…

No, jo no sóc pas cap llamborda. Simplement, m’agrada patir. No ho reconeixeré mai davant dels altres ni, encara menys, davant de mi mateixa però m’agrada patir. M’agrada tenir problemes. M’agrada discutir-me. M’agrada barallar-me. M’agrada engegar a la merda. M’agrada fer creu i ratlla. M’agrada crear conflictes i mala maror. M’agrada sentenciar. M’agraden els destrets. M’agrada sentir que el món va en contra meu (perquè, evidentment, la culpa sempre és dels altres). Sí, m’agrada patir. M’A-GRA-DA PA-TIR.

És el que realment dóna sentit a la meva vida.

Si no, una buidor existencial m’impregnaria i em quedaria sola. Jo amb mi mateixa.

Un destret és una situació anguniosa, d’extrema necessitat i també un malestar fort (trobar-se en un destret equival a “estar en apuros”). I el verb destrènyer vol dir posar algú en destret.

 

19 Oct

Indulgència

Un microrelat de Mercè Bagaria

Una altra nit m’ha despertat el seu crec-crec irrespectuós. He encès el llum tot d’una i l’he trobat allà, enmig de l’habitació, tan repulsiu que em fa venir basques. Ell, en canvi, roman absolutament impassible, com si la meva presència li importés ben poc, com si aquest maleït apartament li pertanyés a ell, com si jo no pagués un lloguer prou alt per aquest cau rònec. Em desafia. No hi ha una altra explicació. I no tinc cap més remei que esclafar-lo. Ja n’hi ha prou de tenir escrúpols. És ell o jo. I busco amb la mirada un arma contundent per perpetrar l’assassinat de l’intrús, abans no desaparegui en la foscor. Hi ha, però, una part de mi, més feble, o tal vegada més assenyada, que no em permet actuar amb crueltat. No puc perquè mirant-me’l em ve a la ment Gregori Samsa. I llavors penso en la imprevisibilitat de la vida i que demà em puc tornar arna afamada o corc o grill o fastigosa corcollana. I penso en el noi informàtic que abans vivia aquí, de qui ningú no té cap notícia. Els amics diuen que mai no hauria marxat sense els discos de Metallica, que mai no hauria abandonat la col·lecció de còmics. I me n’estic. Permeto que l’ésser repulsiu continuï existint, tot sabent que la indulgència ens muda irremeiablement i ens allunya d’allò que alguna vegada havíem somiat que seríem.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la també al bloc La Vida Breu.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

18 Oct

El qui troba bon padrí, ja ha corregut mig camí

per Xènia Ribas @canetmar80

Ja fa temps que les escletxes em solquen la cara. I no pas perquè sigui tan vella, no. És el desgast… De fet, però, es podria dir sense mentir ni exagerar que ja vaig néixer marcada amb una mena d’arrugues. Ara bé, la veritat és que això tant se me’n carda. El que em dol, el que realment em cou, és que, quan miro cap enrere, sempre arribo a la mateixa conclusió: que tota la vida m’han trepitjat. Tant és l’època en què m’aturi: sempre hi ha uns peus que em passen per sobre. Alguns amb prou delicadesa, d’altres amb força i crueltat, d’altres com si volguessin torturar-me amb unes agulles gruixudes que em sembla que em partiran l’ànima… Doncs sí, tota la vida trepitjada… Definitivament, si un dia algú m’escriu les memòries, aquesta és la meva història.

Leer más →

17 Oct

El chocolate

por Jean Murdock  @CgAjeanmurdock

El chocolate viene de América, aunque nadie sabe si nació en el Amazonas y subió hasta México o nació en México y bajó hasta el Amazonas, del mismo modo que nadie sabe si Sherlock creó a Doyle o Doyle, a Sherlock. Pero una cosa está clara: se usó primero en México, donde lo llamaron xocolatl porque, cuando alguien te pregunta «¿Qué comes?», con la boca llena de chocolate solo puedes decir: Xocolatl. Pruébalo y verás. Lo hay relleno, con licor, con leche, solo, blanco, con frutos secos y con umpa lumpas. También lo hay para fumárselo y con sorpresa, pero son sucedáneos; uno cuesta un huevo y el otro lo es. Cuando estás aquí, si al chocolate le pones nata se llama suizo, pero si estás en Suiza se llama chocolate con nata, un poco como la comida china, que en China es solo comida. Por cierto, que una china de chocolate es justo lo que se fuma. Si se la fuma un suizo, pues lo mismo pero en punto. Dicen que el chocolate es el sustituto del sexo, pero no se sabe de cuál. Sin embargo, por eso se lo implantan a los pollos, aunque no sirve de nada porque se derrite. De ahí la expresión «sudar como un pollo», que luego derivó en «el chocolate del loro», porque la gente ahorra poco en repetirla. En otro orden de cosas, a decir verdura, Poirot viene de puerro en francés, aunque Poirot no es francés, sino belga. El chocolate belga es muy rico, y la bebida favorita de Poirot es el chocolate caliente. Todo esto podría parecer mera casualidad si no fuera porque Matilda, la pequeña lectora genial de Dahl, suele tomar una taza de chocolate caliente cuando lee. Matilda sabe muy bien quién es Poirot. Poirot viene de puerro en francés, aunque Poirot no es francés, sino belga. El chocolate belga es muy rico, y la bebida favorita de Poirot es el chocolate caliente. Todo esto podría parecer que he fumado chocolate.

 

16 Oct

Desde la caja de libros XVII

por @librosfera

La auténtica verdad sobre las bibliotecas apareció en forma de tuits etiquetados #libraryconspiracy entre el 7 y el 9 de agosto de 2016.

Sí. Todo eso que sospechas es cierto. Las bibliotecarias mentimos como bellacas y conspiramos contra todo ser humano que pretende hacer uso de NUESTRAS bibliotecas…

LAS BIBLIOTECARIAS

  • Las bibliotecarias nos llamamos entre nosotras “libruminati”.
  • Tatuamos códigos de barras a nuestras hijas cuando nacen.
  • Nos apareamos una vez al año en orgías alcohólicas masivas a las que llamamos “jornadas profesionales”.
  • Usamos el dinero que cobramos por imprimir y hacer duplicados del carnet para irnos de fiesta.

Leer más →

15 Oct

“Sostrenca”, Adrià Pujol

Sostrenca,  per Adrià Pujol

Ara que està de moda la ficció trufada de persones (de personatges) versemblantment reals, no m’hi apuntaré amb una novel·la sobre la passejada habitual d’en Salvador Sostres pel seu barri.

En cas d’escriure-la (ja se sap que això no passarà), imaginaria un Sostres planer, més aviat bonhomiós, pur com un sonso en llibertat. En el regne del monòleg-pensament que tots portem al cap, Sostres seria un bon veí, amable a les fleques i manyac a les peixateries. Un cívic que també es desfaria per dins, a les engires d’un món cruel, falsari i brut, i que, no obstant això, sempre guardaria les formes -les formes internes, s’entén.

Leer más →

12 Oct

L’autèntic minotaure

Un microrelat de Víctor Sabaté

Allò que Teseu ignora abans d’endinsar-se en el laberint és que, aquesta vegada, l’autèntic minotaure no és el monstre que l’espera a l’interior, sinó la dona que s’estima i que l’espera fora, Ariadna; i l’autèntic laberint no és el de murs de pedra, sinó el fil que el conduirà, inevitablement, vers ella.

Microrelat inclòs al recull Un bestiario (aproximadamente).

Víctor Sabaté. Com és costum entre els seus contemporanis, ha nascut, ha estudiat, ha viscut en alguns llocs i ha treballat. Prefereix llegir abans que escriure. Les coses que li agraden acostumen a passar de moda: el conte fantàstic de finals del XIX i principis del XX, els videojocs de l’època dels 16 bits, el suïcidi, el Noveau Roman i el rock progressiu dels setanta. És autor de la novel·la “El jove Nathaniel Hathorne” (Raig Verd, 2012) i del recull de contes i microrelats “Un bestiario (aproximadamente)”. Manté el blog iaireland.wordpress.com

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

11 Oct

Amoixar

per Xènia Ribas @canetmar80

Just quan va fer vint-i-dos anys va entendre que el somni de promocionar al primer equip del Barça era, precisament, això: només un somni. Li va costar d’acceptar-ho – tants anys al planter, tant de sacrifici, tant d’esforç, tanta infància perduda – però, al final, resignat, va fer les maletes i se’n va anar a viure a València. El Llevant sí que va apostar per ell. Malgrat que s’esforçava a enganyar-se, de vegades, el pes del fracàs l’envaïa, com un dimoni persistent, i li xiuxiuejava que sí, que tens l’oportunitat de jugar a primera divisió, però en un club modest i ja comences a entrar a la senectut futbolística: no t’esperis – ni tan sols t’atreveixis a somniar -, doncs, que més endavant ja brillaràs…

Leer más →