seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

Nota al marge

Explique llatí a una doneta

de mil rulls en caigudes rosses.

Prepare el dinar minuciosament,

sense oblidar cap detall

del ritual diari.

Agrane la pols perquè ningú no pense

que m’agrade veure el temps,

trepitjat a sota

dels meus passos.

 

Amague objectes desagradables

a la vista (a la meua sobretot).

Classifique cartes a dintre una caixa

de sabates i apunte «comprar carpeta»,

per tal de fer-hi el mateix,

amb les factures que se’m descontrolen.

 

(De tant en tant em deture

en les meves ocupacions i et mire

el cos de paper que avui he inclòs

entre tots els objectes caríssims

que conformen ma casa.)

 

Em repasse fotografies entelades

per centenars de canvis de lluna

i en faig un collage, de rojos

i grisos i vores dentades.

 

Després encara tinc temps d’escriure

i de llegir en veu alta,

per sentir-me la veu quan toca

les parets. I em canse

de no badar ja

paraula

ni amb les hores que van estimbant-se

rellotge avall.

 

[Del llibre Remor alè (1993)]

 

Poema extret del llibre 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans, a cura d’Ernest Farrés. Barcelona: Proa, 2001 (Óssa Menor, 227).

 

 

 

 

 

 

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

 

Catalunya els ulls: pobresa avara

que, del desastre, en fa flor de farina,

que, en cap de mort, hi posa santa espina,

que sempre és profecia i no pa d’ara.

 

Si em parles clar de Catalunya clara,

no en parlis bé, escriu-me com que eguina

des d’un rossinyol gris que no té alzina

i té per bec el bec d’una atzavara.

 

Si he de ser lliure, haurà de ser demà.

Avui la falç ha de dinar de falç

i, en lloc de viure, sempre demanar

 

que la història ens sigui un forn de calç

on moreres em siguin el fossar

on demà put de demanar queixals…

[p. 19]

 

Una teulada amb un colom: el dia.

L’home i la feina fan el seu treball.

Ningú no és la paraula; és el cascall

on l’home és or i l’ésser el somnia.

 

El foc que hi ha en una esca s’encendria,

si una altra esca li fes de batall,

però el jorn d’un jornal sempre és al tall

de la feina on la idea és profecia…

 

Verda s’aixeca, s’apareix no blava,

la nit alta, no grisa, si favada.

L’home entén l’home. El foc se desenclava

 

de l’esperança vil. Ja tota alada,

la certesa és el temple. El rei és bava.

Entén l’esclau la llet de l’aucellada.

[p. 37]

 

Som la vergonya, jo, et vaig darrera

amb el cap blanc i greix on no en voldria.

La passió és el vell bosc i tria

verdor d’enguany que és nova i no m’espera…

Per què m’has d’esperar, si la carrera

dels novells i teus membres fa més via

que la bellesa, i la mirada impia

dels meus ulls és el vol d’una pedrera?

 

Mentider és qui no creu, i tot jo crec

que te fa un mal al cor veure esgarrat

mon roure que, fet taula, per tu és sec.

 

No et faci pena el bosc enamorat:

tot és fusta i abril: jo que no et bec

i tu que ets creu que de mi m’ha guardat.

[p. 47]

 

BONET, BLAI Sonets. Edició a cura de Xavier Lloveras. Barcelona: Empúries,  2000.