21 Sep

PALÍNDROMS 43 – En castellà (13) – Actuals – López, Sánchez, Montfort

per Jesús Lladó @JessLlad

Segueixo amb la sèrie de palindromistes en castellà interrompuda per les vacances i per dues entregues de palíndroms temàtics meus.

Mèxic ha estat i és un dels països llatinoamericans amb més palindromistes per metre quadrat. Actualment tenim mitja dotzena de socis al CPI que són d’aquest país. Un d’ells, Gilberto Prado ja va ser tractat en aquestes pàgines. Avui dedico un record a tots ells per la tragèdia que estan vivint a causa del terratrèmol.

  • Carlos López, tot i ser guatemalenc, viu a Mèxic. És escriptor i editor, director de l’Editorial Praxis, i ha publicat diversos llibres de palíndroms (Sé ver breves, Aten al planeta, Ají traga lagartija, La roca coral i Naves se van). El 2012 va rebre el Premio Nacional de Literatura “Miguel Ángel Asturias”. És també un dels editors que ha fet més per la divulgació dels palíndroms.

Da, di, la calidad

Oirá tilos, solitario

Lavan lana anal, naval

Sana tigre, vas a correr rocas, a ver gitanas

 

Así versal las revisa

Odín, Eva ha venido

Odas, pero reposado

¿Otro pedo? Lo deporto

 

  • Ignacio de Jesús Sánchez és pintor i historiògraf, investigador de diversos camps com la historia regional, numismática, topografía i artística. Ha publicat la seva obra palindròmica a la revista SEMAGAMES del CPI.

 

Noé propone derrotar a Sara: Torre dé, no por peón.

A tan erótico libro Sisi, sí sorbí letras (lo citó Renata).

 

El río ahogarte teme.

-¡Te trago!

-¡Ha! Oírle…

 

  • Hernán Montfort, de Monterrey, professionalment es dedica al món de l’enginyeria, però és un gran aficionat als palíndroms. Publica amb regularitat a la revista SEMAGAMES del CPI.

 

Esa galleta te llaga, sé

A la vainilla allí ni avala

Zorra, ya como banana, nabo, moca y arroz

Leed: “Leonora, coma sésamo caro, no el de él”

¿Oyó, Nico? Consomé raed a la polaca, acá lo paladearemos: no cocino yo

 

Ema, dinámica nací, maní dame

 

A Tita nutrióle el oír tu natita

A Doménico cociné moda

Ají boca cobija

 

 

 

 

20 Sep

Caché

Un microrelat de Cristina Garcia González

Un home i una dona, al matí, troben uns excrements al jardí. Una merda fresca i tòxica que ha asfixiat l’herba cuidada tot fent un cèrcol. Massa grossa per ser ocell, massa fina per d’humà, massa bonica per ser de rata. L’home i la dona decideixen deixar, en fer-se fosc, un platet que conté menjar de gat enverinat. Pregunten a tots els veïns si tenen gats. Col·loquen tanques insondables a banda i banda de la propietat. Deixen una càmera rere la finestra que enregistra dia i nit per tal de descobrir el gat. Cada matí troben una nova caca. Les setanta-dues hores de gravació no han captat cap moviment. Però la merda és allà.


Vaig néixer el 1993, i vaig provar d’aprendre la llengua i l’amor dels meus pares i d’un món. Del fracàs, escric, i m’agradaria diferenciar-me dels altres en una solitud que no fos solitària, i que visqués permanentment oberta.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

19 Sep

Poesia de Carmelina Sánchez-Cutillas

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

SOM LA INÚTIL DEIXALLA

Som la inútil deixalla del segle de la por,

del segle dels silencis malmesos,

i les paraules closes al recinte sense veu

dels covards. Ens varen engendrar junt al foc de

la guerra, una nit feta clams de metralla.

 

Ignorem la vàlua dels qui occiren,

però hem sentit el plany iracund de les mares,

i l’esglai dels arbres i la terra.

Per això ens férem homes massa

prompte, homes responsables d’altra nissaga.

 

I ara caminem amb les mans buides,

com un trist escamot de vagabunds

incompresos i rebels, que deixaren plorant

llur joventut cremada a la pira dels somnis.

[Del llibre Un món rebel]

Leer más

19 Sep

Abassegador

per Xènia Ribas Beltran

No en guarda allò que en diríem un bon record. Cap ni un. De fet, si pensa en ella, el que li ve al pensament són les discussions tothora. Les mirades acusadores que se li clavaven a la pell i el perforaven. Els sopars i els dinars sumits en un silenci sepulcral amb l’únic so d’una tele menuda de fons que cap dels dos no escoltava. Aquell estirar-se al llit buscant desesperadament les puntes del matalàs per evitar qualsevol contacte físic. Aquells senyals inequívocs i amargs que els avisaven que s’havia acabat i que van ignorar durant tant de temps. Potser massa. Leer más

17 Sep

Desde la caja de libros XLIX

por @librosfera

Supongo que en todos los gremios hay polémicas. ¿Por qué debería ser el de las bibliotecas públicas diferente?

Hoy os resumo la última tormenta, desarrollada en una serie encadenada de artículos, réplicas, contrarréplicas, tuits y posicionamientos que tuvo su origen en una noticia publicada por El País.

El artículo, titulado “Bibliotecas: ya no sólo para ir a leer”, explicaba en qué consiste el programa “Bibliolab”, la nueva apuesta de las bibliotecas de la provincia de Barcelona. Habla del cambio que supone en el modelo de las bibliotecas públicas, centros tradicionalmente “dedicados exclusivamente a la lectura y el préstamo”, para pasar a ser espacios más dinámicos y orientados “a la experimentación y la creación”, potenciando talleres y cursos y creando espacios como los llamados makerspaces. Marta Cano, gerente de las bibliotecas públicas de la provincia, declara que:

[…] en algún lugar se tendrá que enseñar a utilizar una impresora 3D [ya hay alguna biblioteca pionera en Barcelona que dispone de ellas]. Si sólo prestamos libros esto se acaba, porque ahora la información se puede buscar desde cualquier sitio gracias a Internet. Leer más

15 Sep

Crónica de un verano loco

por Carolina Montoto

Soy la doctora M, especialista en medicina familiar y comunitaria, y creo no exagerar si digo que este verano me ha sucedido algo espantoso, que me ha trastornado de arriba abajo y ha vuelto mi vida al revés.

Ha sido un verano, por cierto, horrible. Los mosquitos me han acribillado a picadas; por culpa del aire acondicionado aún arrastro una bronquitis y ni siquiera he podido entretenerme viendo películas porque el videoclub de mi casa está en la cuerda floja debido a que quieren subir el alquiler del local a precios astronómicos: son las cosas que tiene el vivir en una ciudad concebida como un negocio en vez de estar pensada para sus ciudadanos. Leer más

14 Sep

PALÍNDROMS 42, En català, Palíndroms temàtics (4), existencials, Jesús Lladó

per Jesús Lladó @JessLlad

 

Una altra setmana que dedico als palíndroms temàtics. Un tema recurrent en la meva producció palindròmica són les preguntes, no pas les respostes. I aquestes preguntes sovint tenen un caràcter existencial, espiritual fins i tot. Sempre, però, sense ànim de transcendència encara que ho pugui semblar. Ans el contrari. És el que em suggereixen les paraules i la reversibilitat.

 

CERCO O CREC?

Sap? Cerco. No, jo no crec pas. 

Cercà Lao Tse, l’est o Alà, crec.

Ací mal si cerco Déu. Quedo, crec, islàmica.

Adéu. Queda Déu? Què da?

 Res sé. Res a témer, tot remet a ser ésser.

Res. És, n’és, ànima.
Calla, corre -m’erro?- calla…,
camina sense ser.

Ser?


Ésser un cos?
I si sóc nu,
res sé,
res.

 

Eres, Ed, serenitat,

i n’eres de serè.

 

Ser on sé ser,

on no-res és,

no-res.

 

Sé ser cínic.

Reses?

 

 

14 Sep

Sense suc ni bruc

per Xènia Ribas Beltran

Sap que va ferir els pares i li va saber molt de greu. Però ho va acceptar com un mal menor, gairebé com una conseqüència inevitable del destí. Sabia perfectament que els hauria fet molt feliços si hagués continuat, que era el que volien i el que desitjaven. Fins i tot, el que esperaven. Però és que això l’haguera condemnat a un infern etern, a una vida ensopida i trista, a ser un altre, un altre que no volia ser.

Per això, en aquella sobretaula d’un diumenge del mes d’abril, un xic nerviós però segur, va explicar-los que no continuaria amb el negoci familiar, que ell volia fer la seva i que el camí que havia escollit era un altre. No s’ho van prendre gens bé. De fet, el pare va estar profundament desagradable. Li va etzibar que s’havia begut l’enteniment, que prou que sabia que aquell era el seu deure. Que ho devien tot a aquell negoci, que, sense, haurien mort de gana. Que de cap de les maneres! Que el seu futur estava en aquella botiga i que prou romanços. I que si volia dibuixar, pintar o com recoi n’hi diguessin, ho podia fer, evidentment, però en les seves estones lliures. Però dedicar-s’hi… Si allò no era una professió, ni una feina, ni un futur ni era res! Què dimonis volia? Acabar vestit amb parracs? Leer más

13 Sep

Captiveris

Un microrelat de David Vila i Ros

Quan l’últim pres abandonà la presó, el carceller s’adonà que ningú no havia passat tant de temps entre aquelles parets com ell, que hi havia treballat des del primer dia. I aleshores sentí una sensació d’ofec.

 

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)


David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l’ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó