por @librosfera
Salvajemente constantes
Anne Carson
Traducción de Camino Román
Con la colaboración de la libritos
El cielo antes del amanecer es verde negruzco.
Quizás sea una señal.
Debería aprender más sobre este tipo de señales.
Dando la vuelta a una esquina en el puerto
el viento me golpea
un puñetazo en la cara.
por Carolina Monto
Soy la doctora M, especialista en medicina familiar y comunitaria, y según lo que se dice, el amor mueve montañas, entendiéndose el amor de una manera amplia, y la amistad es para siempre.
¿Son estas afirmaciones ciertas?, me pregunto, y con el espíritu indagador de miss Marple me afano en encontrar una respuesta.
La oportunidad de dar un buen empujón a mis pesquisas me llega cuando mi amiga Laura B me dice que necesita mi apoyo emocional. Ha conocido a alguien por Tinder y quiere saber mi opinión. Que yo le haga de carabina en su primer encuentro con el candidato. Arrugo el morro. ¿Acaso no es ya mayorcita para saber lo que no le conviene? Por ejemplo, un osado aventurero, alpinista temerario y paracaidista suicida, le digo. Leer más
Cada vespre va a la platja. Arriba fins a l’espigó i, un cop allà, s’adreça fins a l’última roca, de forma plana i blanquinosa, just tocant el mar. Acostuma a descalçar-se i a submergir els peus a l’aigua, encara que estigui glaçada. També li agrada que bufi un vent fort que faci que els cabells li assotin la cara amb violència.
Només tarda cinc minuts perquè la immensitat del pèlag l’abdueixi i la transporti a un viatge interior molt profund i íntim. La mirada se li fixa lluny, molt lluny, en algun punt indeterminat de l’horitzó. Sempre és així. I també, dia rere dia, espera, pacient, albirar enmig d’aquest no-res o d’aquest tot infinit la llumeta titil·lant d’una barca que s’acosta cap a terra ferma. Cap a ella. Seria una barqueta petita, ben marinera, que funcionaria amb un motor poc potent i, a voltes, hissant una vela ufanosa. Cada dia l’espera, pacient. Leer más
per Jesús Lladó @JessLlad
Sylvia Tichauer (Valparaíso, Chile, 1944) és una palindromista xilena establerta a Göttingen, Alemanya. Com la majoria de palindromistes, comença la seva afició en solitari, i al voltant del canvi de segle, connecta amb el CPI i la persona de Ramon Giné. El setembre del 2001 es publiquen per primera vegada palíndroms seus a la revista SEMAGAMES.
Tichauer és una des les palindromistes més prolífiques i constants, i el seu domini de diverses llengües, fa que sigui una mestra en palíndroms multilingües. Però no només això. És una de les millors especialistes en palíndroms sil·làbics. La seva obra ingent supera de llarg el considerat en molts llocs el “campió del món” de palíndroms, l’argentí Juan Filloy.
Necessitaria moltes pàgines per parlar de l’obra palindròmica de Tichauer, i d’ella com a persona, però allò que la defineix millor com a palindromista és el seu amor i dedicació. Tichauer ha publicat tres llibres de palíndroms en què a més de la seva habilitat en l’escriptura reversible, hi podem veure una altra faceta, la de les il·lustracions amb què acompanya els seus palíndroms. El primer LA BREVE VERBAL és de 2013 i està publicat per Editorial Praxis; el segon O BREVE VERBO, és editat per Jesús Lladó el 2014 a Igualada i el tercer, O BREVE ARTE TRAE VERBO, també editat per Jesús Lladó el 2016.
Vegem una petita mostra del seu art.
ADA ¿NO NADA ADÁN O NADA?
ALLÍ RAMA: SÉ AMAR A LA RAMA, ES AMARILLA.
AMOR, ANOCHE SOÑÓ COÑOS.
¡EH! ¿CON AROMA?
PALÍNDROM DE LA SETMANA
Tu, l’epigrama és – oh!, ho sé! – amarg i pelut.
Un microrelat de Carme Ballús
Mentre en Joan Gubern cerca l’erecció fent desfilar un exèrcit de dones flamants i veu en el cos flàccid de la seva senyora, la Maria Garcia, les cuixes de la Sharon, els llavis molsuts de la Marilyn i els pits de l’Scarlett, ella col·labora a l’alçament, cada vegada més difícil. I ho fa amb la pròpia guerrilla: canvia la visió de l’envellit Joan per la cara d’en George, el cul eixerit d’en Brad, els ulls blaus d’en Paul.
Normalment, funciona. Costa una mica, sí, però funciona.
Però aquesta nit no hi ha hagut manera. I és que, farts de lluitar, en George s’ha lligat la Sharon, l’Scarlett s’ha endut en Brad a una festa i en Paul i la Marilyn se n’han entornat al cel.
En Joan i la Maria s’han mirat de dalt a baix, desolats: i ara què?
Nascuda al rovell de l’ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l’Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d’autoria conjunta “L’artefacte”. Ha publicat contes en reculls amb d’altres autors i dos reculls propis, “Portes endins” (Marcòlic, 2013) i “Amor, deixa’m dormir” (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.
Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó
Alarb significa àrab. A més, les expressions anar com un alarb i ésser un alarb signifiquen, respectivament, anar mal vestit i ser un home inculte, salvatge, ferest.
Per vergonya nostra, els diccionaris continuen recollint frases fetes que, com aquestes, reflecteixen discriminació i prejudicis, com si els àrabs fossin els únics susceptibles de no vestir bé o de no tenir un nivell cultural alt.
Quan alguna vegada m’he topat amb accepcions com aquestes, de vegades, m’he plantejat atemptar contra la filosofia de Ni mudes ni a la gàbia i confiar que, amb el temps, aquests mots s’aniran perdent fins a extingir-se. Però, tot seguit, sempre acabo concloent que no, que no vull que s’esfumin. Que el que vull, precisament, és que continuïn apareixent als diccionaris com a testimonis de la història. D’una història que, si no la bandegéssim com ho fem, ens explicaria – tal com sostenen diversos historiadors – que si els musulmans varen aconseguir conquerir tan ràpid la península Ibèrica (des del 711 fins al 720) no va ser només per la inestabilitat que hi havia sinó també perquè la població n’estava fins al capdamunt dels abusos i la violència del poble visigot i preferien els que venien del nord d’Àfrica perquè eren més tolerants i respectuosos. Leer más
seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés
2
Tan sols tres persones a l’Univers
han sentit el que has dit: Déu, tu que ho deies
i jo que escoltava. Un dels tres, Déu,
amb tanta força em tancà les parpelles
per impedir que els meus ulls et miressin
que, si hagués mort, les feixugues monedes
no t’haurien pas exclòs més. Amic,
pitjor que cap altre és el «no» de Déu!
Els homes no podrien separar-nos
amb problemes mundans, ni els mars canviar-nos
ni tampoc doblegar-nos les tempestes;
les muntanyes no ens serien barrera:
si el cel es posés entre nosaltres,
tindríem els estels per testimonis.
por @librosfera
LA BIBLIOTECA DE… NICOLÁS Y SU JEFE.
Hola. Me llamo Nicolás – bueno, no es mi nombre real, pero si seguís leyendo veréis por qué no os puedo dar el auténtico – y mi jefe es un imbécil. Sí, la sentencia es muy recurrente, lo sé, y seguro que la habréis oído en múltiples ocasiones en boca de conocidos o incluso de desconocidos con los que os habéis cruzado por la calle o en el metro, por ejemplo, pero creedme, escondida tras las letras que conforman la frase (incluso también en los espacios vacíos) hay mucho más que una simple indignación laboral de pacotilla.
Veréis, yo trabajaba en una oficina de atención al público y, básicamente, mi trabajo consistía en atender consultas, más o menos acertadas, más o menos molestas, y vale, reconozco que no era ninguna joya en esta tarea y seguro que más de un usuario salía pensando que yo era un maleducado. Si es así, no me importa; sé que no estoy destinado a sentirme realizado en este puesto. Leer más
por Carolina Montoto
Soy la doctora M, especialista en medicina familiar y comunitaria, y querría comenzar este post con una declaración de intenciones: la doctora M., aunque no lo parezca, aunque a veces semeje lo más energúmeno que puede pisar este planeta, tiene su corasonsito. Sí, así es. Y por eso hoy hablaré de amor.
Primero diré algo que tal vez no gustará demasiado: he comprobado que en algunos casos el ansia de amor hacia alguien no es sino el resultado de la falta de amor por un@ mism@. Una de cal y otra de arena. Desde otro prisma también se podría decir que el amor es el fruto del deseo de lograr una mayor completitud. Que la pareja cubra las propias faltas. Ahí donde tú no llegas, llega el otro o la otra. Los polos se atraen y una persona alta a veces busca a alguien más baja, para compensar, y la activa a la más pasiva. Leer más
per Jesús Lladó @JessLlad
Pere Ruiz (Súria, 1963) arriba als palíndroms a través de la poesia. La recerca de l’estètica visual en el poema de vers lliure el va conduir a la troballa de la bellesa simètrica dels palíndroms.
Després d’anys de dedicació en solitari, el 2005 contacta amb el Club Palindromista Internacional i, des d’aleshores, es converteix en un element clau per al desenvolupament i la divulgació de la institució i del món dels palíndroms. Des del 2010 comparteix la presidència del club amb Jesús Lladó i n’és el coordinador general. És el fundador de REVER, Movimiento Literario Palindrómico.
L’obra palindròmica de Ruiz és extensa i variadíssima. Essent la poesia el seu gènere preferit, ha experimentat en totes les variants de la palindromia. La seva producció es troba en els cinc llibres publicats per Editorial Praxis. SÉ VERLA AL REVÉS, Antología de autores del CPI, a quatre mans amb Jesús Lladó: ¡AJAJÁ! Antología palindrómica personal (2010), on podem veure una àmplia gamma i el domini de l’escriptura reversible; MÉTRICA SIMÉTRICA i VERSO ATADO (2014), experimentació poètica; LA BIBLIA EN PALÍNDROMO (2014), un exercici de virtuosisme palindròmic basat en els textos sagrats. Vegem un tast dels seus palíndroms,
Sara: casada, nada sacarás.
Ser amor de Pedro mar es.
Oro y yerno son rey y oro.
Olaf usa y aviva ya su falo.
Ana le da cama, hamaca de lana.
Arte, paño de oro roe doña Petra.
Romano, con etanol clónate, no con amor.
El río Sena
deseó lelo ese
danés; oírle.
Sado noche es;
Al azote retózala.
Sé, ¡eh!, con odas.
PALÍNDROM DE LA SETMANA
Morí a poc a poc. Cercava cava, crec, copa, copa, i rom…