Archivos por categoría: BREUS

01 Mar

Microconte per a nens bipolars

Un microrelat de David Arnau

Un dia et lleves fart de ser tu i decideixes pellgirar-te. T’esbulles els cabells, et pintes un somriure a la cara i surts al carrer trepitjant fort. Dius “Bon dia!” amb veu de tenor i dónes la mà com si empunyessis una arma. Bromeges, piques l’ullet, rius escandalosament i mires el cul a les dones. Encomanes entusiasme. Sedueixes, arrases, triomfes.

Al vespre, quan tornes a casa, has fet un munt d’amics nous, tens una amant italiana de vint anys i t’han nomenat cap de vendes d’una multinacional. Sopes, et dutxes, et pentines i, abans de ficar-te al llit, contemples al mirall aquella cara que no era la teva. Dins els llençols, la vella pell torna al seu lloc. Qui seràs, demà?

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens…”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

28 Feb

Mentides

per Xènia Ribas Beltran

Com cada dia, la guineu surt a passejar pel bosc encantat. Avui fa un sol espatarrant que li ressalta el pelatge pèl roig i que fa que li vingui més de gust que mai fer el tomb.

Quan fa un quart d’hora que camina, es topa amb la rateta que escombrava l’escaleta. La rateta la fita, tota sensual, i li pregunta que com li està el vestit nou que es va comprar ahir al mercat de sota del roure caigut. Ella la mira i amb prou feines pot reprimir la ganyota. Perquè la rateta menja tant i tant que ja fa temps que s’ha convertit en ratota. I a la ratota, que voreja l’obesitat mòrbida, aquella peça tan estreta i curta no li està pas gaire bé perquè se li escapen uns sacsons immensos per tot arreu. No, definitivament, no li queda gens bé. La guineu, però, li adreça un somriure entusiasta mentre diu la primera bòfia del dia: “aquest vestit és preciós i tu cada dia estàs més maca. No saps com et ressalta la silueta!”. Leer más →

28 Feb

“En fallida” de Kikí Dimulà

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

EN FALLIDA

Ara gairebé estic sens feina.

 

De més jove

manufacturava sobretot queixes.

Però també reunia

situacions de segona mà

que transformava fàcilment

en excentricitats i vehemències.

Feina rutinària.

M’anava força bé.

 

Ara em dedico a foteses.

Tot just per viure:

pujo al meu temps a l’atur

i executo petits recorreguts

per evocar una mica

les feines moderades

de la meva joventut.

[Del llibre En absència (1968)]

 

EL NOMBRE PLURAL

L’amor,

nom substantiu,

molt substanciós,

de nombre singular,

de gènere ni femení ni masculí

de gènere indefens.

En plural

els amors indefensos.

 

La por,

nom substantiu,

al principi singular

i després plural:

les pors.

Les pors per tot

d’ara endavant.

 

El record,

nom propi de les penes.

De nombre singular,

només singular

i indeclinable.

El record, el record, el record.

 

La nit,

nom substantiu,

de gènere femení,

de nombre singular.

En plural

les nits.

Les nits d’ara endavant.

[Del llibre El poc del món (1971)]

 

Dimulà, K.  Llibret dels «Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica». Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2016. Presentació i traduccions de Joaquim Gestí.

 

 

 

26 Feb

Desde la caja de libros XXXIII

por @librosfera

El texto de hoy, más largo de lo habitual (pero también más jugoso) es un préstamo. Su autora, Maria Bohigas, editora en Club Editor, lo publicó hace unos meses en el blog Cartes Elèctriques. Allí lo pueden leer en catalán y aquí, hoy, en castellano.

***

La gran insurrección de los clásicos pide asilo en las bibliotecas

Si el autor hubiera sabido poner en este libro todo lo que tenía en la cabeza, Jean Valjean sería una especie de Job del mundo moderno – y su estercolero, todo el mal que contiene la sociedad de hoy (Victor Hugo) Leer más →

25 Feb

“La biblioteca dels llibres rebutjats”, David Foenkinos

Recomanat per Ricard Ribas de la Llibreria Traços (Canet de Mar)

La bilbioteca dels llibres rebutjats

Autor:  David Foenkinos

Traducció:  Mercè Ubach

Edicions 62

En un poble de la Bretanya francesa, un bibliotecari decideix crear un espai per a tots els llibres que les editorials han rebutjat i, en poc temps, reuneix més d’un miler de manuscrits.

De vacances a la Bretanya, una jove editora i el seu marit, escriptor, visiten la biblioteca i hi descobreixen una obra mestra: una novel.la escrita per un tal Henri Pick, que resulta que havia mort feia dos anys i que, segons la vídua, no havia llegit mai cap llibre ni tampoc no l’havia vist escriure mai res.

Envoltat d’un gran misteri, el llibre triomfa a totes les llibreries i també provoca uns efectes sorprenents en el món editorial. Un periodista ex-crític literari dubta de la versió oficial dels fets i es posa a investigar què hi ha al darrera de la publicació d’aquesta novel·la. L’autor tenia una vida secreta? O bé es tracta tot plegat d’un pla de màrqueting ben cuidat?

Amb una trama plena de suspens i una mica de romanticisme i humor, Foekinos fa una bella reflexió sobre els llibres i sobre l’escriptura.

 

24 Feb

Sedición en las aulas y yo con estos pelos

por Carolina Montoto

Soy la doctora M., especialista en medicina familiar y comunitaria, y acabo de enterarme de que en la Universitat Autònoma de Barcelona hay una conspiración de estudiantes y trabajadoras para imponer en el claustro universitario su entramado separatista, desmembrador de la unidad y agitador de las masas. En otras palabras, masón y rojo.

¡Sedición en las aulas y yo con estos pelos!

A los hechos me remito: el 17 de abril de 2013 unos 200 estudiantes entraron en el rectorado de la UAB, y, según se afirma en La Vanguardia (hasta 1978, La Vanguardia Española), hubo aldarulls, actes violents al campus universitari, desperfectes i «greus coaccions, amenaces i intimidacions a quatre estudiants i a l’exvicerectora d’estudiants al llarg d’uns quants anys».  Leer más →

23 Feb

Palíndroms 27, SEMAGAMES (2)

per Jesús Lladó @JessLlad

El buit que deixa la mort de Ramon Giné a principis del 2003 marca l’inici d’una segona etapa. Albaigès omple aquell primer buit amb un exemplar (S-58) dedicat a Giné. Tot seguit, em demana si vull fer-me càrrec de l’edició de la revista. D’entrada,  la proposta m’il·lusiona però també he de dir que m’impressiona. No havia editat mai una revista, i encara que no es tractava d’una tasca professional, la cosa em feia respecte. Després de pensar-m’ho, vaig acceptar. Per què?

Feia catorze anys que era soci del CPI i col·laborador regular de la revista; havia establert una sòlida amistat amb Albaigès i el finat Ramon Giné; seguia dedicant part del meu temps d’oci als palíndroms i era una activitat molt arrelada en la meva vida; i considerava que allò que havien construït la parella Albaigès-Giné havia de continuar. Així va ser com el 2003 va començar el meu periple d’editor de SEMAGAMES.

Albaigès, com a president i jo com a editor, vam seguir, donant continuïtat i, alhora, fent innovacions. Jo ja estava capturat pels ordinadors, com la majoria, i això va ser un punt d’inflexió. Vam seguir rebent palindromistes d’arreu, palíndroms a dojo i publicant-ho com millor sabíem. Fins que el 2009 Albaigès em va manifestar el desig de plegar. Es jubilava i volia anar deixant coses.

D’aquesta manera el 2010 (S-86) començava la tercera etapa en la qual estem. De feia un temps s’havia incorporat al club Pere Ruiz, palindromista surienc, prolífic i inquiet, disposat a col·laborar amb tot, amb idees. Havíem establert una bona relació i li vaig proposar que entre els dos tiréssim el carro endavant. I així fins avui.

Ja he comentat les activitats que hem dut a terme al llarg dels anys. Una de les més significatives va ser l’edició especial del número 100 de SEMAGAMES. Una fita en el món de la ludolingüística.

 

PALÍNDROM DE LA SETMANA

Una mala persona nanos rep, a la mà, nu.

 

 

 

22 Feb

Semblança

Un microrelat de Josep Maria Casals

És el seu ídol. Pare i amic, mestre, confident, parella de jocs i molt més. Avui que en fa divuit l’ha trucat de bon matí des de la seva clínica.

Mira el calaix de la teva tauleta, li ha dit. Hi ha trobat unes claus de cotxe noves de trinca. Ara aguaita per la finestra, ha continuat el pare. Davant del garatge hi ha un cotxe vermell, llampant. No oblidis de donar les gràcies a la mare, el regal te’l fem tots dos, ha conclòs abans de penjar.

Ha anat cap a l’habitació de la mare (dormen en cambres separades a causa dels horaris del pare, li havien explicat), ha trucat i ha entrat. Se sent el soroll d’aigua a la dutxa; esperarà. A sobre del buró hi veu una carpeta amb una etiqueta. Alfred. Qui és Alfred? Sobresurt un fragment de fotografia. Encuriosit l’estira. I somriu: és ell quan va fer la primera comunió! Però hi ha alguna cosa que no quadra… El vestit. Duu un vestit blau fosc de mariner. Baixa corrents al saló, a l’aparador on hi ha diverses fotografies emmarcades: ell amb el cotxe a pedals, ell amb els primers esquís…, ell el dia de la primera comunió amb el vestit malva i la corbata blanca.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web “Relats en Català”.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

21 Feb

Xavalla

per Xènia Ribas Beltran

No és que hi pensi gaire sovint – de fet, quasi mai – però, quan ho fa, recorda que el primer cop li va costar molt aconseguir contenir les llàgrimes i no esclatar a plorar. I, seguint el mite fil per randa, tampoc no va poder evitar el fàstic i la sensació de brutor. I no perquè es qüestionés res des d’un punt de vista moral, no. Ni ho fa ara ni ho va fer llavors. En això, es va sentir en pau amb si mateixa, ja que va concloure que va ser la filla de puta de la vida que l’hi havia empès. Simplement, li va semblar que el cos se li havia corromput, podrit. El cos i potser ella mateixa. I, així, notant-se tan bruta, va estar-se molta estona sota la dutxa, es va untar amb sabó i es va fregar ben fort amb una esponja aspra i rasposa. Però llavors, quan va sortir-ne, es va sentir exactament igual. Leer más →