Archivos por categoría: BREUS

16 Oct

Desde la caja de libros XVII

por @librosfera

La auténtica verdad sobre las bibliotecas apareció en forma de tuits etiquetados #libraryconspiracy entre el 7 y el 9 de agosto de 2016.

Sí. Todo eso que sospechas es cierto. Las bibliotecarias mentimos como bellacas y conspiramos contra todo ser humano que pretende hacer uso de NUESTRAS bibliotecas…

LAS BIBLIOTECARIAS

  • Las bibliotecarias nos llamamos entre nosotras “libruminati”.
  • Tatuamos códigos de barras a nuestras hijas cuando nacen.
  • Nos apareamos una vez al año en orgías alcohólicas masivas a las que llamamos “jornadas profesionales”.
  • Usamos el dinero que cobramos por imprimir y hacer duplicados del carnet para irnos de fiesta.

Leer más →

15 Oct

“Sostrenca”, Adrià Pujol

Sostrenca,  per Adrià Pujol

Ara que està de moda la ficció trufada de persones (de personatges) versemblantment reals, no m’hi apuntaré amb una novel·la sobre la passejada habitual d’en Salvador Sostres pel seu barri.

En cas d’escriure-la (ja se sap que això no passarà), imaginaria un Sostres planer, més aviat bonhomiós, pur com un sonso en llibertat. En el regne del monòleg-pensament que tots portem al cap, Sostres seria un bon veí, amable a les fleques i manyac a les peixateries. Un cívic que també es desfaria per dins, a les engires d’un món cruel, falsari i brut, i que, no obstant això, sempre guardaria les formes -les formes internes, s’entén.

Leer más →

14 Oct

“La sanidad”

por Carolina Montoto

Soy la doctora M., especialista en medicina familiar y comunitaria, y estoy convencida de que el aceite no puede mezclarse con el agua. Esto es lo que le dije al responsable de unos laboratorios farmacéuticos que había acudido a la consulta a visitarme [eufemismo por «venderme sus productos»]. ¿Ha puesto alguna vez sal en el café?, insistí. Cierto que los mestizajes son muy ricos para evitar las endogamias en barrios, ciudades y países, reflexioné a mi vez. Pero no ocurre así con la sanidad, exclamé, y con un puñetazo en la mesa, rugí: ¡Es totalmente impensable que convivan en armonía la sanidad pública y la privada!

Leer más →

13 Oct

Palíndroms 11, En català (2). Històrics

per Jesús Lladó @JessLlad

Un cop comentats els documents històrics de Rossend Serra i Joan Amades, en què hi trobem palíndroms a principis del s. XX, inicio una sèrie dedicada als palindromistes que componen en català. Més endavant faré el mateix amb els que ho fan en castellà[1]. No hi sortiran tots, per falta d’espai, però sí aquells que han creat, o que estan creant, un corpus palindròmic a tenir en compte. Començaré pel pioner Carles Mani.

Carles Mani (1898-1980) és considerat el precursor de la palindromia catalana. Neix a Barcelona i des de molt aviat se sent atret per la poesia. Treballa en un laboratori i quan es jubila, es posa de ple a compondre palíndroms. Nou anys després de la seva mort, Ramon Giné, aleshores editor de la revista SEMAGAMES del Club Palindromista Internacional[2] rep una carta de Mercè Mani, germana del palindromista, on hi ha incloses les 4800 frases palindròmiques d’en Carles. Resumint, aquesta va ser la descoberta del palindromista. A partir d’aquí, Giné comença una intensa tasca divulgadora tant dins l’àmbit del Club com en diaris i revistes, cosa que representarà un reconeixement a la persona de Mani i al valor de la seva obra palindròmica.

Per la data que consta en la correspondència, es pot deduir que Mani va ser l’autor de l’emblemàtic palíndrom SENÉN TÉ SIS NENS I SET NENES.

Palindromista amb un vast vocabulari, ric en termes de l’àmbit rural, de la pagesia, de la toponímia i antroponímia catalanes, i amb caire poètic, ha deixat una obra rellevant, que sortosament es conserva en els arxius del Club. Vegem-ne algunes frases:

A l’abat, a l’aplec, el pa l’atabala.

Tip, el pastor, ara farà rots a ple pit.

Mal fet o no, l’ídol Odiló, no té flam.

Sap, Ada?, bonica o no, ací no bada pas.

La Sara, per pagar pa i vi, a Praga prepara sal.

Tal bígama ara no dinarà ni donarà a Magí blat.

Senén, a Roma, net en tot, o no tot net, enamora nenes.

PALÍNDROM DE LA SETMANA

Res tem, rep te i t’ama, l’amat. I et permet ser.

 

[1] L’activitat palindròmica a l’entorn del Club Palindromista Internacional actualment es desenvolupa majoritàriament en català i en castellà, per la procedència dels seus socis. També comptem amb l’euskera, i en altres èpoques hem tingut entre nosaltres múltiples idiomes.

[2] Dedicaré més endavant capítols al Club Palindromista Internacional i a la revista SEMAGAMES.

 

12 Oct

L’autèntic minotaure

Un microrelat de Víctor Sabaté

Allò que Teseu ignora abans d’endinsar-se en el laberint és que, aquesta vegada, l’autèntic minotaure no és el monstre que l’espera a l’interior, sinó la dona que s’estima i que l’espera fora, Ariadna; i l’autèntic laberint no és el de murs de pedra, sinó el fil que el conduirà, inevitablement, vers ella.

Microrelat inclòs al recull Un bestiario (aproximadamente).

Víctor Sabaté. Com és costum entre els seus contemporanis, ha nascut, ha estudiat, ha viscut en alguns llocs i ha treballat. Prefereix llegir abans que escriure. Les coses que li agraden acostumen a passar de moda: el conte fantàstic de finals del XIX i principis del XX, els videojocs de l’època dels 16 bits, el suïcidi, el Noveau Roman i el rock progressiu dels setanta. És autor de la novel·la “El jove Nathaniel Hathorne” (Raig Verd, 2012) i del recull de contes i microrelats “Un bestiario (aproximadamente)”. Manté el blog iaireland.wordpress.com

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

11 Oct

Amoixar

per Xènia Ribas @canetmar80

Just quan va fer vint-i-dos anys va entendre que el somni de promocionar al primer equip del Barça era, precisament, això: només un somni. Li va costar d’acceptar-ho – tants anys al planter, tant de sacrifici, tant d’esforç, tanta infància perduda – però, al final, resignat, va fer les maletes i se’n va anar a viure a València. El Llevant sí que va apostar per ell. Malgrat que s’esforçava a enganyar-se, de vegades, el pes del fracàs l’envaïa, com un dimoni persistent, i li xiuxiuejava que sí, que tens l’oportunitat de jugar a primera divisió, però en un club modest i ja comences a entrar a la senectut futbolística: no t’esperis – ni tan sols t’atreveixis a somniar -, doncs, que més endavant ja brillaràs…

Leer más →

10 Oct

El pollo

por Jean Murdock  @CgAjeanmurdock

La pechuga de pollo viene de Porespán, concretamente en bandejas. Porespán es un país blanco y con plástico por encima, pero eso es porque siempre nieva y hay que taparlo. Como lo tapan cuando ya ha nevado un poco, se le queda el fondo blanco, pero con el plástico no entra más nieve. Desde que empieza a nevar hasta que se pone el plástico, es cuando se ponen las pechugas, todas las que quepan. Las que sobran, se rebozan para que no se apechuguen mucho. Si una pechuga se apechuga demasiado, le salen alas y patas y echa volar, pero sin pico, para huir en silencio. A partir de ahí, es una pechuga perdida. Cuando esto pasa, se mete en Porespán cualquier cosa: estofado de Amália Rodrigues, comida casera o sin gaseosa, pastel muy bonito de atún y todas esas cosas que ya sabes. Pero la pechuga que voló, esa ya no la encuentras.

Leer más →

09 Oct

Desde la caja de libros XVI

por @librosfera

El año pasado (2015) se celebró el centenario de la inauguración de las primeras bibliotecas públicas en Cataluña. Una de las actividades que se llevaron a cabo desde diferentes bibliotecas catalanas, para celebrarlo, fue invitar a niños y niñas a que imaginaran cómo serían las bibliotecas del futuro, y plasmar su visión en un dibujo.

bibliofutur1-jpgLos dibujos y las breves descripciones (a veces inexistentes, o como mucho de unas pocas palabras) pueden todavía verse en Internet. Así, en resumidas cuentas, podemos concluir que si dependiera de esta juventud, las bibliotecas del futuro serán mucho más divertidas, tecnológicas y aeroespaciales. Leer más →