14 Mar

Cap. 16, Biblioteca La Sagrera; Subrayar o no subrayar, esa es la cuestión

Hay dos tipos de personas: las que subrayan y marranean con gusto sus libros y las que no osan ponerles ni medio dedo encima. Yo soy de este segundo grupo. Supongo que tiene que ver con la educación familiar recibida, que siempre fue más ética que política, remarcando mucho y bien la importancia del respeto, y algo menos las posibilidades de la subversión. Leer más

09 Mar

1994 Parklife, Blur

por Javier Avilés

 

Vorsprung Durch Technik demuestra que todo lema alemán nos invoca el espectro del nazismo. Adelantado a la técnica. En fin, ¿un trago, chaval? ¿no? Tú te lo pierdes. Chavales rijosos derrochando simpatía y amabilidad. Chavales cejijuntos emanando rabia apenas contenida. Por un lado los amenazan los impecables automóviles alemanes, coches para el pueblo con diseños futuristas y precios elitistas. Por otro, las arrolladoras guitarras de Seattle. ¿Y qué tienen ellos? Furibundas disputas de pub un sábado por la noche. La adscripción a un equipo como violentos hooligans. Nunca caminarás sólo. Siempre tendrás el respaldo de tantos otros como tu defendiendo los colores de una camiseta que llevan jugadores que después del partido conducen coches adelantados a la técnica, inasequibles con tu subsidio de desempleo. Los lunes al sol. Parklife. Sentarse en la estación haga frío o calor y mirar pasar los trenes, anotar sus números, comprobar el horario. Trainspotting también es inyectarse heroína. Buscar la vena-vía y esperar el impacto de una locomotora en tu cerebro. Un hobby británico. Un hobby de desesperación y subsidios y miseria y vida en el parque. Toda la gente, tanta, tanta gente, todos van tomados de la mano. ¿Entiendes lo que digo, chaval? ¿Lees entre líneas? Pues deberías. Demasiada gente. Todo el mundo. Deja de correr de aquí para allá. Me da la sensación de que eres uno de esos que dan de comer a las palomas, incluso a los gorriones, y que eso te da una enorme sensación de bienestar. ¿Acierto? ¿No? Seguro que tienes un coche que pretende estar adelantado a la técnica pero no es más que un sucedáneo cuyo motor suena a chatarra herrumbrosa. ¿Tampoco? Eres todo un enigma, chaval. Por cierto, hablando de coches. Fíjate en el vídeo de Parklife. Salen Ken y Cindy junto a su coche. Cindy es el bajista travestido, pero ¿Ken? Parece el mismísimo John Hurt. No he encontrado ninguna referencia a que participase en el rodaje. Seguramente no sea él. Demasiada gente. Demasiados rostros. Y todos los rostros el mismo rostro. Sutiles diferencias genéticas y de constitución. Pero todos el mismo rostro. Ni siquiera la Idea de rostro. No, algo más mezquino, más animal, más ancestral. Todos los rostros ocultan el salvaje egoísmo, la insoportable ansia de supervivencia. Quizás eso sea al fin y al cabo una Idea de rostro. La cara primigenia que todos llevamos bajo nuestros rasgos y que no son más que sutiles alteraciones de unas variables finitas. No es ya que puedan haber dos rostros iguales. Deben haber cientos de rostros iguales. Cientos de John Hurt apareciendo en miles de fotos y vídeos por todo el mundo. Jajajajaja. ¡Pero un único John Merrick! Jajajajajaja, es la deformidad la que nos hace diferentes y únicos. Es posible elegir la deformidad, la fealdad, la agresividad como forma de mostrarte ante el mundo. Puedes ser grosero y soez y enseñar el culo por la ventanilla del autobús y luego hacer baladas bobas. O puedes, sabiendo que todas las caras son la misma cara, adoptar un aire jovial y desenfadado, construir narraciones alegres y bailables e introducir en ellas una irónica carga social. Que toda tu rabia contra la máquina, esa máquina Vorsprung Durch Technik, sea agradable y luminosa como una mañana en el parque. Que tu rabia quede oculta tras la máscara del hijo agradable de la vecina. Parklife. Que las sonrisas oculten la amargura. Parklife. Que los colores luminosos oculten la grisura. Parklife. Te voy a contar una historia, chaval. Pásame otra botella… ahí, en el armario… hace un tiempo me operaron de la mano. Puedes ver la cicatriz. Mierda… jajajajaja, ahora sabes un motivo de mi retiro… no te entusiasmes, no tiene nada que ver… pues eso, estaba tumbado en la mesa del quirófano con el brazo inmovilizado y anestesiado, mirando las luces del techo, mientras el médico hurgaba en mis tendones. De repente, no preguntes porque hasta entonces no me había dado cuenta,  noté que sonaba música por la megafonía del quirófano. Exactamente, Parklife. Albarn cantaba mientras sajaban y mi sangre corría hasta recipientes metálicos y el cirujano raspaba y cosían finalmente la herida. Parklife. Casi me pongo a cantar mientras me operaban. No lo hice porque me di cuenta del contrasentido, me di cuenta que toda aquella operación no era más que otra muestra de parklife, del vacío que nos consume, de la inanidad de todo lo que nos rodea. Parklife, chaval. Vamos a dar de comer a las palomas.

08 Mar

“John Ford a París”, Capítol 32

Sutter Creek

per Maiol de Gràcia

Sutter Creek queda a una hora en cotxe de Sacramento. A l’aeroport, agafo el cotxe de lloguer i segueixo les instruccions del mòbil fins l’autopista. Després, només cal agafar el trencall que porta cap al llac Tahoe i seguir per la carretera secundària durant uns tres quarts d’hora.

La carretera és sinuosa i en lenta  pujada. Oscil·la per entre turons verds i grocs primer, i, més endavant, per entre arbredes que recordo d’una extraordinària bellesa. No se m’oblidarà mai la primera arribada, ara fa vint anys, també a la tardor, després d’haver deixat enrere l’últim revolt per davallar cap a la vall on el poble, petit i blanc, hi descansa des de les primeres extraccions d’or de l’època dels pioners.

Recordo, sobretot, els arbres vermells en totes les seves gradacions, vermells com mai no els havia vist mentre provava d’entendre i fer-me entendre per aquella família que havia decidit acollir-me durant un any sencer. Parlava i mirava de cua d’ull tots aquells arbres vermells, tots aquells turons grocs, totes aquelles cases colonials que no s’assemblaven en res als arbres, turons i cases de l’altre costat del mar, i pensava que aquell racó ja estava reclamant-me una futura visita més llarga i contemplativa, no importava ni quan ni com, potser en una altra època de la meva vida, quan fos que la vida i la casualitat m’hi volguessin portar de nou. Ja volia tornar a aquell mateix lloc i aturar-m’hi a la mateixa hora. Apagar el motor, sortir del cotxe i mirar-m’ho tot per segon cop.

Diria que avui ha arribat el dia.

 

07 Mar

Sense llençols (2a part)

por Xavi Ballester

(1a part)

L’àvia era una dona de mides grans. Alta, amb les espatlles amples i l’esquena forta, amb uns braços i unes cames fibrades, l’àvia tenia complexió de nedadora, tot i que, que jo sàpiga, mai havia practicat cap esport. Si no la coneguessis, diries que era una atleta retirada, d’aquelles que fa anys han deixat l’alta competició però el seu cos encara conserva les restes d’un passat gloriós i competitiu. L’abandó per arribar primera a la meta, però, ha estat fet a consciència i per aquest motiu el cos es mou amb tranquil·litat, sense presses. S’ha acceptat, no hi ha cap lluita dins seu. L’àvia tenia una boca generosa, que obria tota quan reia i mostrava unes dents blanques, encerclades per uns llavis fins i lleument rosats. Recordo les seves mans, grosses, amb un palmell llis i uns dits llargs, però arrodonits, sense que es marquessin els artells. Recordo que pensava que amb aquelles mans l’àvia podia arribar a tot arreu, que res s’escapolia dels seus dits. Tot i la seva grandària, eren unes mans tendres, que semblaven no prémer res amb força, però amb uns moviments precisos, cada dit al lloc exacte perquè mai res caigués d’aquelles mans delicades. En general, tots els moviments de l’àvia eren delicats i ferms al mateix temps. La seva complexió atlètica encara ressaltava més la feminitat dels seus moviments. Recordo com ajuntava i arronsava les cames per asseure’s amb els peus a sobre del sofà. Aquelles mans amb els dits allargats i molsuts no paraven de pentinar els seus cabells curts i poblats de canes; començaven des del principi del front i quan arribaven al final del clatell els premien amb força, com si no volguessin que se n’escapés cap ni un. Recordo que em sorprenia que l’àvia dugués els cabells més curts que el seu net i que els meus companys de classe. L’àvia mai se’ls va tenyir, la recordo amb els cabells curts i cada cop més grisos, però mantenint sempre una aparença de fortalesa i vitalitat. Leer más

03 Mar

Estrip art

 

Vera Sanahuja

A vegades el buf d’un vent llunyà

s’alça arravatat i arma contra mi

el ventre efervescent d’una ona negra.

Llavors la casa es fon, el món s’aboca

i la nit sencera és un got de vi

que es va buidant damunt les estovalles.

Saps, tot allò que vaig voler escriure,

les hores tossudes

esmollant paraules,

la precisió, l’exercici, el pols

del ganivet que degolla magranes;

tot allò, m’ho portava aquell mar bàrbar.

Ara, seu. Amolla un coixí, escolta’m:

cap ànsia m’esperona, se me’n fot

quan, i més ben igual si avui o demà;

però, si puc triar, he d’escollir

per als versos aquesta llengua teva.

No pateixis, tot lliscarà suau,

pacífic, estèril, tal com fins ara.

Quan arribin els duré lluny de tu,

vindran aquí només quan no hi siguis,

no et sabran el gest, no distingiran

la teva olor, mai t’hauran vist desar

els llibres entre la pols dels prestatges.

No parlaran de tu perquè per ells

no tindràs nom. I al pronunciar l’amor,

diran figuera, gos, guineu, amarres.

Tot anirà així, entre mitges tintes.

Per no dir res, no diran ni els teus ulls.

En quant als ulls -perdona que hi insisteixi-,

entendràs que, en el seu lloc, escrigui

que alguna volta

vaig sentir caure

alguna cosa

fins ben al fons

d’un mar molt fosc?

 

02 Mar

1993 Animal, Pearl Jam

por Javier Avilés

Preferiría estar con un animal. Eso es todo. No hay mucho más que explicar. Que lo hagan las guitarras y la batería.

 (El personaje guarda silencio mientras suena una y otra vez en un bucle infinito Animal de Peal Jam. Bebe. Fuma. Tose. Se adormece abotargado por el alcohol y el humo que llena la habitación. El periodista permanece sentado un buen rato, pongamos que durante seis reproducciones de Animal hasta que decide desconectar la grabadora y guardarla en su mochila. Se levanta y se va)

 Una vez en casa revisa el cuaderno del personaje buscando alguna nota que explicase su silencio. Al margen, una breve acotación: “Ojalá hubiésemos estado entre animales”. Nada más. ¿Qué recuerda él de 1993? ¿Fue el año que murió Freddie Mercury? No. Había muerto antes de las Olimpiadas, ¿no? No sabe. No recuerda. Recuerda a su padre diciendo que toda cinta de casete olvidada en la guantera del coche acaba convirtiéndose en una de Queen. A saber de dónde sacó esa idea, piensa. Mira en internet para ver en que año… 1991… no cantó Barcelona con… 1993… Waco, Sarajevo, Petrovic, los huesos del Zar Nicolás y su familia, ¿los huesos de Hitler?, Somalia, Jordan, Escobar, Groundhog Day, ¿qué música ponía su padre en el coche hasta el hartazgo? Ah, sí… Björk y Radiohead… Preferiría estar con un animal, piensa y sonríe… le dijo una vez a su padre que Springteen era aburrido, lo dijo con acritud, casi violentamente, desde el asiento de atrás del coche, nunca más volvió a sonar Springteen… born en tu puta casa, pesado… cuántos años tenía entonces, diez, doce… ayer, ayer y ayer… vincular la música al coche, a los largos viajes, al sopor de la carretera y al calor del asfalto… nunca levantó la voz contra Björk o Radiohead, aunque prefería Nirvana y Pearl Jam… a saber si ese nombre tenía connotaciones (¿sexuales?) que no podía comprender, mermelada de perlas… no quería profundizar en los motivos por los que relacionaba perlas con sexo… no quería profundizar en nada que pudiera mostrarle un rostro, el suyo, que trataba de ocultar a toda costa… un rostro que podría parecerse a la máscara del personaje tumbado en el sillón mientras sigue sonando (eternamente) I’d rather be… I’d rather be with… I’d rather be with an animal… que le jodan, piensa el periodista, que se quede con todas sus mierdas de borracho fracasado… que se quede con él mismo que es lo mismo que estar con un animal maloliente… no sabe por qué aceptó el encargo ni por qué sigue transcribiendo los delirios del personaje… por desesperación, quizás… intuye que algún demiurgo torpe y sin objetivo se ríe de todo esto detrás de una pantalla… mierda para todos… mierda para el tiempo y la cronología… mierda para la inmovilidad de todo… ¿eso es lo que está aprendiendo? ¿que el tiempo pasa y nada cambia?… hay una frase sobre el tiempo y el cambio, pero no se molesta en buscarla… y aunque nada cambia quedan, lo sabe, guitarras desgarrando riffs salvajes… pero eso tampoco cambia nada… pero ermanece en el tiempo… rabia, solo rabia… una rabia que no se acaba nunca… intenta calmarse… a la mierda la camiseta, piensa, keep calm… me dolió, me dolió como un insulto… que se calme él… mantén la calma y bebe otro whisky, capullo… sigue fumando y tosiendo y vomitando en calma… agarra el cuaderno robado al personaje y lo estrella contra la pared del fondo de la habitación… busca Animal de Pearl Jam en internet… pone el vídeo en bucle…intenta sintonizar con el personaje, no para entenderlo… todo lo contrario… para destruirlo, para exorcizarlo, para olvidarlo… para acabar definitivamente con él… Preferiría estar con un animal. Se duerme al cabo de un rato. En sus sueños guitarras y revueltas y coches circulando hacia el fin de la noche y…

01 Mar

Dietari 8: O és que ja són finits els mapes

per Jordi de Miguel

14 de febrer

No ho puc evitar. Em treu de polleguera. M’embruteix. M’exaspera (i sí, és una puta desgràcia, perquè a més hi reincideixo des d’un dietari). Un que fa metafísica del llapis de grafit. L’altra que llagrimeja un record d’infantesa. El columnisme està cooptant els cronistes, està sumint les seves plomes en un bell mar d’intranscendència.

Comparat amb el líquid món del periodisme literari, això de l’autoficció a la novel·la sembla una broma de mal gust.

Leer más

01 Mar

“John Ford a París”, Capítol 31

¿De veritat?

per Maiol de Gràcia

¿Realment us havíeu cregut que la meva vida imaginària seguiria el seu curs sense que res no n’espatllés la panoràmica? Realment havíeu pensat que, després de trobar-m’ho tot fet i lligat, calculat i predictible, res no tornaria a ser el mateix? ¿Ja de sortida, no us sembla una mica estrany que la conjunció dels astres del dia m’il·luminés A MI, precisament A MI, després d’haver-ne estat fugint intencionadament? ¿Que el fet d’assabentar-me de la separació en bons termes de la parella em portés a creure – tal com ho heu cregut vosaltres, lectors de walt disney de pa sucat amb oli – que l’arrodoniment del cercle, ja de per si perfecte, acabaria convertint-ho tot en un conte monyes de fades cuquis? ¿No hi havíeu pensat, en tot això? ¿No se us havia passat pel cap imaginar que, un cop en possessió d’allò desitjat, un cop arrabassat el misteri original de la clau camuflada, una vegada immers en les complicitats de la vida de parella per hores, en el  cadascú a casa seva però més sovint a la d’ella, en el tràfec alegre de marrecs encantadorament hiperactius, en la torbació de la novetat en el desig, dels humors adolescents, de les converses literàries, del canibalisme corpori, de l’èxtasi fugaç, atàvic però fugaç, només era qüestió de temps que tot tornés a sotmetre’s a l’equilibri disfuncional de la realitat? ¿No us ho veieu a venir, que ell tornaria? ¿No donàveu per fet que jo no la puc estimar com no puc estimar res des de molt abans d’escriure aquest bloc – que de fet és l’única cosa que em queda –  i que ella se n’adonaria? ¿Que deixaria de veure en mi tot allò de misteriós i ignot que tots penseu veure per acabar entenent que no sóc altra cosa que un cervell amb potes, un John Ford qualsevol entès en matisos, ignorant ploricó i escagarrinat que ho reconeix, ho accepta i ho rebutja? ¿Tan necessitats esteu, d’anacronismes romàntics? ¿Tan perduts aneu, fills meus?

Jo només puc desfer camins. No trigaré ni un any a abandonar París.  El futur tendeix cap a Buenos Aires o Califòrnia. En un hi tinc família i en l’altre hi conservo amistats.

 

 

28 Feb

Cap. 15, Biblioteca Joan Miró; La hora del lector

Me acuerdo de aquella época en la que no dejaba de preguntarme por qué ocurrían las cosas. Incluso me sentía importante por ello. Me enorgullecía creer que, lejos de cualquier conformismo, mi intrépida mente estaba encarando sin subterfugios las hondas cuestiones de la existencia. Días de autocomplacencia, hasta que descubrí que plantearse por qué ocurren las cosas era el lugar común de quienes han sufrido una desgracia. Además, no tardé en comprender que, en el fondo, la pregunta era ingenua e intrascendente. Y también que, a través de ella, el miedo a asumir los hechos dibuja un falso conflicto medio místico medio cognitivo sobre el que proyectar una confusión de responsabilidades que acabe confortándonos por la vía del aturdimiento. Dios y tal, aunque con un verbalismo renovado. Leer más

24 Feb

Estrip art

 

per Jordi Puig 

Enteneu-me, jo no volia fer-ho.  Vaig intentar cometre el robatori, ho admeto, però això fou perquè en tot moment estava sota el seu influx.  Va ser ella, qui em va convèncer.  Va ser ella qui, amb argúcies sibil·lines, ara ho veig, em va dir que no passaria res, que un cop esberlat el vidre de la sucursal bancària tot seria bufar i fer ampolles.  L’alarma estava desconnectada, així que només podíem patir per si algun ciutadà despistat passava per allí en aquelles hores de la matinada i trucava a la policia, i això era molt poc probable.  A l’hora d’escometre un treball com aquest, mires de tenir presents tots els factors de l’operatiu, fins i tot els que escapen al teu control (esclar que per això es diuen incontrolables, no?) i et creus preparat per a qualsevol cosa.  Menys quan ella, traient-se el fulard que li cobria mitja cara, va escollir aquell moment, qui sap si per l’adrenalina que l’envaïa, qui sap si per castigar-me pels meus errors del passat, per dir-me que jo no era el pare.  Ho vaig deixar estar tot, naturalment.  Així, quan van arribar els guripes, ella ja feia estona que havia fugit i a mi em van trobar repenjat al mur del carrer, derrotat i xop d’impotència, sota aquella pintada on l’havia besada per primer cop.