Ai, Déu meu!
Pere Antoni Cano i Ferri
Que emocionada que estic, li digué a la Sofia que era al volant. Tu creus que sobreviuran? Xica, oblida’t d’ells que ja són majors, sentí per darrere. Ella es va aclofar al seient. Quins dies, quins dos dies els esperaven. Estava en punxes. Ja era hora, Ella afirmà, mentre s’estufava el cabell. Ja era hora, repetí la Sofia i afegí: que et decidires. Quan digueres que sí, no m’ho creia. Quan de temps portes sense eixir sola? Sola? Ni acompanyada, escoltà a la conductora entre riures. L’Evarist diu que com a casa no s’està en cap lloc. No, era la Maria per l’esquena, s’està millor he he. El cotxe arrancà i Ella se’n va dir, però ho verbalitzà, per error però ho verbalitzà: el que no sé és si s’apanyaran. Serà la bufa la gamba. Toca!, exclamà la Maria, a veure si serà la cantilena del viatge, que anem a passar-ho bé, no a patir, així que ja ho saps: mutis. Sí, Ella ho sabia i hagué de saber callar i deixar que la ment volara en altres direccions que no foren les de la seua rutina diària i les de les seues preocupacions, petites i constants, quotidianes. I la carretera en eixir de la ciutat fou un trajecte a la llibertat, a les bajanades que les amigues li amollaven, als comentaris sobre les amistats, a la contemplació del paisatge de camí a la Marina Alta. Totes tres es mereixien aquells dies d’oxigen i per a Ella no era únicament un premi, era una necessitat vital. Que dus casada amb l’Evarist?, li preguntà la Sofia. Cabrona, si ho saps: vint-i-dos anys. Però en duem més junts. des dels dèsset. Leer más →
