per Xènia Ribas @canetmar80
Barcelona, gener de 1716.
La Brusenda mirava encongida des de la llunyania com enderrocaven el barri de la Ribera per construir-hi la ciutadella. Tenia fred, molt de fred. No sabia si era el vent gelat del nord o el cor el que la glaçava. Leer más
per Xènia Ribas @canetmar80
Ell, evidentment, no se’n recorda pas però li diuen que ronca des que va néixer. Fins al punt que, quan tot just acabava de sortir del ventre matern, tothom dubta si el gemec que va emetre era el primer plor o el primer ronc. La mare explica sovint que, tan bon punt varen tornar de l’hospital, ja el varen instal·lar a l’habitació. No va dormir NI UN SOL DIA al dormitori dels pares. De fet, poc temps després, el varen desplaçar a l’altra punta del passadís. Com més lluny millor, que varen adonar-se que s’hi jugaven el son i la salut… El so estrepitós que li emanava de la boca va vèncer qualsevol petita resistència que els instints – tots dos, el maternal i el paternal – hi poguessin oposar. Leer más
per Xènia Ribas @canetmar80
Ja fa anys -potser fins i tot una dècada- que, quan tothom jeu al llit ben adormit, ella es lleva, encén el quinqué, suca la ploma i escriu. No sap ben bé per què ho fa. A casa, mai no n’han volgut saber res, dels llibres, i, encara menys, d’omplir-los. Bé, no és ben bé així. Perquè sí que recorda, d’ençà que era ben menuda, sentir xerrar hores i hores l’avi i son pare de literatura. I, de vegades, s’hi afegia l’oncle Gilbert, que admirava devotament Sòcrates i Plató i aprofitava qualsevol excusa per citar-los. Era la mare que no llegia. Ni l’àvia. Ni la germana… Ni la tieta… I així va créixer ella: amb l’adoctrinament ferri que les dones, de lletres, no hi entenen futil.la. Leer más
per Xènia Ribas @canetmar80
Viuen junts d’ençà que va sortir de l’hospital. Tampoc no hi havia gaires alternatives: totes les portes tancades, excepte la seva.
Arriba a casa, ja al capvespre. No sap pas com li deu haver anat però el seu silenci al llarg del dia li fa presagiar mals auguris.
Entra al menjador i el veu assegut al sofà. La tele l’eixorda amb una cançó infernal i sense substància però ell ni tan sols s’immuta. A ella, tampoc no la sent. Se’l veu tan marrit, amb el cap mig amagat entre les mans… Leer más
per Xènia Ribas @canetmar80
Dinen al menjador de l’hospital tots plegats. Bé, és tan sols una manera de parlar perquè, de fet, de la colla, només tres han anat a visitar-lo…
La Gemma comenta que l’ha vist bé.
– Fa prou bona cara, no? I se’l veu força tranquil.
– Però si està completament sedat! -li etziba-. Li rebenta que fingeixin que no passa res, que actuïn com si l’haguessin operat de l’apèndix i, quan estigui recuperat, cap a casa i au.
per Xènia Ribas @canetmar80
La setmana passada li varen donar l’alta de l’hospital amb la condició que seguís el tractament. Ell va jurar i perjurar que “i tant que ho faré, només faltaria… M’he adonat que ho necessito, doctora. Té tota la raó”.
Sempre se li ha donat bé mentir. Perquè sap perfectament que, un cop a casa, de pastilla no se’n prendrà cap ni una. I no és pas que sigui un d’aquests naturistes que pensin que els medicaments no fan cap bé al cos. No, no és això. És que vés a saber quantes mans han grapejat les píndoles que volen que es porti a la boca. Algú ha vist mai que, en un prospecte, s’hi especifiqui que tothom ha manipulat les pastilles seguint una higiene i una pulcritud adequades? No, oi? Doncs…
per Xènia Ribas @canetmar80
Un altre gran dilema que té és quin mitjà de transport ha d’utilitzar. El que li agradaria – i el calmaria – més és tenir un cotxe propi perquè això li permetria esterilitzar-lo adequadament. Però el sou que té no li permet aquest dispendi i, per desgràcia, es veu obligat a usar el transport públic. El metro li causa una paor tan immensa que, de vegades, fins i tot, té malsons on apareix ell amb tot de passatgers apilotats, bruts, suats, nus que es van refregant contra ell amb els ulls en blanc, com zombis, en una mena d’orgia apocalíptica. Terrors nocturns a banda, a ell no l’hi veuran pas, en un antre així. Amb aquest vaivé impertinent, li és impossible evitar que algú el toqui, encara que hi pari tota l’atenció. L’única opció, doncs, és l’autobús, tot i que li suposa una gran feinada perquè després ha de posar tota la roba que ha tocat el seient al congelador per desinfectar-la.
per Xènia Ribas @canetmar80
Està horroritzat. Son germà li ha demanat que vagi a recollir el nebot a la llar d’infants. I no és pas que tingui res en contra del nen. És que les escoles… són un refugi immens de virus i bactèries que aguaiten pacients per atacar les pobres víctimes innocents com ell. No sap com s’ho farà… Pensa que una mascareta que li cobreixi la boca i el nas podria ser una opció. I els guants, sobretot, que no se’ls descuidi. S’imagina tota la quitxalla amb el nas ple de mocs verds i espessos que els llisquen galtes avall, estossegant sense tapar-se la boca (colla de mal educats!) i escampant la saliva per tot arreu on poden. Se li posen els pèls de punta, esfereït. Definitivament, el millor seria un vestit d’astronauta o d’aquells que es veuen últimament a la tele per rebre els malalts d’ebola. Però vés a saber on coi ho podria trobar, això.
per Xènia Ribas @canetmar80
Està molt, molt nerviós. S’ha pres tantes til·les al llarg del matí que creu que, d’un moment a l’altre, es convertirà en un til·ler de flors grogoses i menudes… De poca cosa li han servit, però, més enllà de recórrer el passadís amunt i avall una infinitat de vegades per anar a pixar. És clar que aquesta addicció sobtada al lavabo no li ha anat pas malament perquè el seu restrenyiment habitual s’ha transformat en una alegria desbocada d’intestins. Una alegria molt fluida…
per Xènia Ribas @canetmar80
Les seves grans passions són l’ordre i l’endreç. Les seves grans passions i les seves grans obsessions perquè sap perfectament que una cosa és indestriable de l’altra.
Li ve de mena. Quan era petit, mentre tots els marrecs bramaven cada cop que s’hi veien sotmesos, el seu joc preferit era desar cada joguina al seu lloc. Ni tan sols hi jugava. Simplement les treia totes i organitzava un gran desgavell per després tornar-les a guardar. Aquí el patinet, allà la pilota, en aquesta capsa tots els soldadets de plom… I així passava les tardes.