per Xènia Ribas @canetmar80
Tu, sempre tu. Tu abans. Tu ara. Tu etern. Tu eix de l’univers. Tu altiu. Tu superb. Tu vanitós. Tu, sempre tu.
Com et jactes, tafarrer, que tothom giri al teu voltant! No, no podies suportar quan creien que el centre era algú altre. I, ara, ja fa temps que et sents únic i et refugies en el teu món particular per no haver d’acceptar que lluny hi ha molts altres que són com tu.
per Xènia Ribas @canetmar80
Amagueu-vos! Sí, amagueu-vos! Ja us podeu amagar, que us trobarem a tots!
Fa molts anys, érem una espècia espantadissa, fugissera. Però quan ens en vàrem afartar, vàrem usar la nostra millor arma i ara governem el món, majestuosos. Som els amos de tot.
per Xènia Ribas @canetmar80
En Cèsar li agrada. Li ha agradat sempre. Quan prova de fer l’exercici d’esbrinar quins són els seus primers records, un és l’abraçada protectora de sa mare quan fugia espaordida d’un gos que li semblava gegant i monstruós i que, amb els anys, ha hagut de pair que només era un pequinès i l’altre els rínxols daurats i refulgents d’en… Cèsar.
per Xènia Ribas @canetmar80
Està tot molt fosc. Tan sols la llum esmorteïda d’un fanal escadusser mal il·lumina el carrer amb un raig ataronjat i intermitent com d’una bombeta a punt de fondre’s. De cop, atura els passos frenètics i es gira bruscament. No hi veu ningú. Malgrat això, sap que els ulls l’enganyen. Ja fa estona que nota que el persegueixen. Té por.
per Xènia Ribas @canetmar80
En Tomàs viu en una casa humil al peu d’una muntanya abrupta i escarpada, tota pelada. Té tot just un tros de terra i quatre bestioles. Treballa des de l’albada fins que es pon el sol i, al capvespre, està molt cansat i li fa mal l’ossada. No es queixa, però: almenys pot anar tirant i normalment no passa gana.
per Xènia Ribas @canetmar80
Ulls tancats, son profund. La Berta ja fa estona que fa voltes, neguitosa. Però, alhora, el llit… Que bé que s’hi està, al llit! Mentrestant, somnia que beu litres i litres d’aigua. Primer una garrafa sencera. Després una filera interminable de gots al passadís de casa. Finalment, neda en un riu i hi ha una cascada gegant d’on no paren de rajar el suc de les taronges més dolces, xocolata desfeta i orxata. Se li comença a obrir l’ull dret. Ui, no, no, quina son… El torna a tancar. Ara és l’esquerre el que inicia la batalla. Ja no hi ha res a fer. S’ha despertat. Uns segons per situar-se i l’evidència es manifesta amb força.
per Xènia Ribas @canetmar80
Saps què, filleta? El dia que vas néixer la natura em va regalar una lluna grossa, rodona i brillant que semblava que emergia de la sorra de la platja com si fos el seu bressol. Era d’un color intens que no et sabria dir si era roig, taronja o fúcsia. Una mena de bola de foc immensa i alhora suau com el cotó fluix. Al costat, el mar brillava amb una claror somorta i semblava que tot ell s’hagués transformat en una bassa gegantina de plata. Jo, des de la finestra de l’habitació, no podia deixar de mirar-ho, amb els ulls esbatanats, i em semblava que tot era més preciós amb tu als braços. Estava convençuda que l’univers s’havia conxorxat per donar-te la benvinguda.
per Xènia Ribas @canetmar80
Rodanxó
En Samsó sempre havia estat un vailet molt rodanxó. A més, el caracteritzava un físic força atrotinat. Els cabells, greixosos i bruts, se li enredaven en uns rínxols indòmits. Les orelles, enormes, li produïen tanta cera que, si hagués estat apta, s’hauria dedicat al negoci de les espelmes. Del nas, marcadament aguilenc, cada dos per tres en rajaven uns mocs que, per comoditat, es llevava amb la punta de la màniga dreta. I unes ulleres tortes -sovint mig trencades- de pasta marronosa i vidres de cul de got li tapaven uns ulls blaus foscos. Leer más
per Xènia Ribas @canetmar80
Està ben desconcertat. I tot plegat ha estat qüestió d’una setmana. Una setmana. Només set dies. I tampoc no sap explicar ben bé per què.
Els amics, quan va explotar i els va explicar que s’havia enamorat d’una altra dona, ja el varen avisar. “Alfons, no et deixis eclipsar ni entabanar”. “Que no és or tot el que lluu, home!”. “Que, d’acord, és un regal per als ulls, però i quan passi un temps?… Ho has pensat això?”. I, així, el varen prevenir dels perills de les relacions amb dones vint anys més joves – nenes, li varen dir –. I, si és sincer amb si mateix, va dubtar d’ella i va pensar que, probablement, amb el temps, es convertiria en una mena de mascota fidel i sempre amatent a satisfer els seus capricis i les seves llunes. I que, quan li hagués buidat tota la cartera, el llençaria a les escombraries com si fos una andròmina vella i abonyegada que no serveix per res.
per Xènia Ribas @canetmar80
– Mama, em pots deixar diners?
– Ovidi, fill… Ja hi som un altre cop? Però que no tens la setmanada? Doncs au!
– Ja, però és que en necessito més.