– Ariadna!
Amaga la pantalla del gmail, s’aixeca d’una revolada i cuita cap al despatx. Últimament, està de mala lluna…
– Digues, Joan.
– Senyor Raventós.
No pot amagar una ganyota mig de sorpresa i mig de reprovació. Empassa saliva i…
– Digui, senyor Raventós.
– Aquesta tarda hi ha la sessió de la Comissió. Necessito que vinguis i prenguis nota, que després hauràs de redactar-me l’acta. Leer más
L’Adrià porta dies capcot. Per més que s’hi esforci, no aconsegueix entendre la decisió de la mare. Sempre l’ha estimada sense fer-se cap pregunta. Aquell amor infantil de “la mama és perfecta i la millor de totes. I no en parlem més”. Per això, no pot comprendre que deixés el gosset (en Floc, com va anomenar-lo) al bosc. Li sembla un acte de crueltat extrema. I, és clar, no li entra al cap que sa mare pugui ser dolenta. El primer cop que ens qüestionem els pares és dur i, a l’Adrià, potser li ha tocat viure-ho massa aviat. Encara tardarà força anys més a aprendre que es pot pensar de manera molt diferent de la família i, alhora, estimar-la quasi incondicionalment. Leer más
L’Adrià surt d’excursió amb la mare. El dia és fred però fa un sol radiant. El cel és d’un blau intens i l’herba fa olor de pluja. Li agrada molt voltar per la muntanya. Es sent lliure. De vegades, es recorda dels llibres d’aventures que llegeix i deixa volar la imaginació. Vés a saber què els pot passar. Aquell cau de conill pot ser perfectament un passadís secret camuflat. I aquella roca de la taca verda i amb el forat al mig necessàriament ha de ser un senyal que condueix al tresor.
L’Adrià no té germans. Per això, cada cop que van al bosc, s’imagina que es troben una bestiola qualsevol i se l’enduen a casa. I ja ho prova, ja. S’ha volgut emportar conills, tórtores, granotes, formigues i, fins i tot, escarabats. La mare ja n’està tipa, d’aquesta cantarella: “que pot venir amb nosaltres, mama? Si us plau…”. Leer más
En Pere ja n’ha fet setanta-dos. Comença a tenir una certa edat però encara no es sent vell. És un home alegre i actiu. Camina mitja hora cada dia per la sorra de la platja. Sap que és important no rovellar-se. També es troba sovint amb els amics i, de qualsevol cosa, en fan una bona tertúlia. Parlen de tot: d’actualitat, de literatura, de filosofia, d’art, de la vida i, fins i tot, de banalitats com el futbol. Mens sana in corpore sano, que en diuen.
Dimarts, en Pere està escarxofat al sofà prenent un cafè ben curt – sense sucre, com ha de ser – i fumant un caliquenyo amb la sonata per a violí núm. 9 de Beethoven de fons. Sona el mòbil. Fa una ganyota. Recoi, quina trucada tan inoportuna… És el seu fill, en Marc:
– Hola, papa. Que estàs bé? Leer más
Un dimecres tòrrid del mes de juliol passat, vaig anar a buscar l’Íngrid – la meva neboda – al casal. Feia un dia d’una calor insuportable i xafogosa, gairebé de calitja. Només obrir la porta de casa, el sol em va atacar, inclement, i no havia fet ni dues passes que ja em regalimaven unes gotes de suor front avall. Caminava lentament, com si alguna força interna de la Terra em volgués xuclar cap endins i no pogués moure els peus sense fer un esforç colossal. I així, arrossegant-me, vaig arribar a la plaça on havia de recollir-la. “Tieta!”. I va acompanyar el crit de celebració d’una abraçada tendra i suada.
Devia tenir més o menys deu anys. Va ser un diumenge, durant una sobretaula maratoniana. A ella se li feien interminables i, de seguida que podia, s’alçava de la taula i buscava qualsevol cosa per jugar. La veritat és que acostumava a avorrir-se força. Prou que sabia entretenir-se sola però, amb les hores, la solitud inherent a ser l’única xica de la família, irremeiablement, l’acabava esclafant. Amb el temps, ha conclòs que, a més, els grans no és que tinguessin pas gaire traça amb ella. Aquell dia, l’avi, fart que l’emprenyés amb puzles, la va enviar al seu despatx. Li va dir que, encara que no li ho semblés, hi trobaria alguns contes que segur que li agradarien. Ella hi va anar carregada de cofoisme perquè tenia via lliure per sortir d’aquell menjador carregat d’un ambient que se li feia insuportable i, alhora, perquè li semblava emocionant, com si estigués a punt d’emprendre una petita aventura.
En Jaume va deixar la Clara just tres mesos després d’haver tornat de Menorca.
– “Clara, això no funciona. Ja fa temps que no estem bé i…”.
I ella, atònita. “Que no estem…?”.
La realitat, però, és que quan es va reincorporar a la feina després de les vacances, en Jaume es va trobar una companya nova, l’Arlet, asseguda a la taula del costat. Al començament, varen ser uns cafès innocents a la màquina (d’aquells tan fastigosos i laxants). Després, dinars de carmanyola al parc, davant de l’estany dels cignes, que els miraven còmplices. D’aquí varen passar a treballar tantes hores com fos possible i, així, “ostres, que tard que s’ha fet… què et sembla si piquem alguna cosa?”. I, al final, feien l’amor compulsivament a qualsevol lloc, sentint una preferència especial pel lavabo del costat del despatx de la seva cap. Leer más
La Clara bussejava per les aigües límpides de la cala Pregona perseguint un peix llargarut i prim que l’havia encuriosida quan l’havia mirada amb aquells ulls rodons i tan, tan sortints que semblava que li haguessin de caure en qualsevol moment. Li va fer gràcia perquè li va recordar la veïna del 4t 2a. De sobte, va notar que l’animaló era força més veloç que ella. Es va sentir cansada i va decidir reposar una mica en una roca que fregava la superfície. Però quan s’hi va asseure…
El sexe no li ha agradat mai. De fet, l’avorreix. No: de fet, el que li provoca realment és fàstic. Sempre li ha passat. Ben bé des que se li va començar a despertar l’instint. Les amigues la respecten però no poden evitar mirar-la de reüll amb estranyesa. No ho saben dissimular. I és que n’hi ha algunes de ben fresques, que potser no són nimfòmanes però que és evident que pateixen algun tipus d’obsessió malaltissa que les condueix a voler cardar compulsivament, ja sigui amb la mateixa persona o amb diferents en funció del nivell de decència (o més ben dit, d’indecència). Algunes, fins i tot, han tingut experiències amb el mateix sexe i, a ella, això ja li sembla un grau de depravació suprem. Qualsevol dia li diran que els atreu un gos o una cabra. O potser un ós rentador. Vés a saber. Leer más
Com cada dia, la guineu surt a passejar pel bosc encantat. Avui fa un sol espatarrant que li ressalta el pelatge pèl roig i que fa que li vingui més de gust que mai fer el tomb.
Quan fa un quart d’hora que camina, es topa amb la rateta que escombrava l’escaleta. La rateta la fita, tota sensual, i li pregunta que com li està el vestit nou que es va comprar ahir al mercat de sota del roure caigut. Ella la mira i amb prou feines pot reprimir la ganyota. Perquè la rateta menja tant i tant que ja fa temps que s’ha convertit en ratota. I a la ratota, que voreja l’obesitat mòrbida, aquella peça tan estreta i curta no li està pas gaire bé perquè se li escapen uns sacsons immensos per tot arreu. No, definitivament, no li queda gens bé. La guineu, però, li adreça un somriure entusiasta mentre diu la primera bòfia del dia: “aquest vestit és preciós i tu cada dia estàs més maca. No saps com et ressalta la silueta!”. Leer más