07 Jun

Una abella i una flor

Un microrelat de Laia Prat

Després d’anys d’investigació, Eduard Ribó i Cruz va ser el primer nen concebut a partir de la interacció directa d’una abella i una flor.

Van caldre proves i proves, hores de laboratori i diverses campanyes de micromecenatge per aconseguir aquest prodigi biològic; i que, per fi, uns pares poguessin explicar al seu fill que un dia una abella, Eduard, va acostar-se a una flor i va deixar-hi una mostra d’àcid desoxiribonucleic i, amb l’ajuda d’un equip científic multidisciplinar, el pare la va anar regant i la mare cuidant-ne els pètals, i al cap d’uns mesos, amor, vas néixer tu… feliç i aliè al debat biomèdic.


Laia Prat Garcia. Nascuda a Barcelona l’any 1982, actualment viu a Sant Quirze del Vallès. És antropòloga de formació i treballa com a professora. També dinamitza tallers d’escriptura per a persones adultes, i per a infants a biblioteques i escoles. Escriu narrativa i poesia, i aquest 2016 ha publicat el seu primer poemari Al revers del tapís (Viena Edicions, 2016), guanyador del XXIè Premi Joan Llacuna de la Ciutat d’Igualada.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

31 May

Mal trago

Un microrelat de Josep Sampere

Una aranya el segueix dia i nit. És grossa com un puny, tota negra. El mira amb un somriure burleta. Per deixar de veure-la, ha de beure. Si beu prou, se’n va. Però avui té por. La tempesta de neu l’ha aïllat al cul del món. S’ha fet fosc i l’ampolla és buida. Una taca negra avança per la neu, s’enfila al cotxe i en traspassa el parabrisa amb un fibló transparent com un broc de vidre. De la punta comencen a rajar milers d’aranyes minúscules, que li entren a raig fet per la boca. “Quin mal trago”, pensa. I perd el seny.

Microrelat guanyador del concurs de microrelats de terror Uuh! 2015 a Igualada


Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

24 May

Pèrdua

Un microrelat de Jordi Bonet-Coll

D’uns anys ençà, la Lola ho ha perdut gairebé tot: tres mòbils, quatre carteres, sis paraigües, les claus de casa, dos gossos, la paciència, molts cabells i el marit —fart de viure amb una dona tan perdedora. La pèrdua més gruixuda, però, va ser l’oncle Lluís. L’home, amb vuitanta-tres anys acabats de fer, coix i curt de vista, va cometre la temeritat d’acompanyar la Lola a caçar bolets. Enfebrada amb les clapes de rovellons que anava trobant, no el va vigilar prou i l’oncle es va perdre. Un ciclista va trobar-ne el cos al cap d’un mes. Avui fa un any d’allò i està més atabalada que de costum. Posa l’olla al foc i baixa a comprar vi. Quan vol pagar, no troba la targeta. Torna a casa i la busca per tot arreu. L’últim lloc on mira és al rebost: quan encén l’interruptor, l’oncle Lluís l’hi allarga i li diu que l’ha trobada a sobre el pot dels cigrons. Després de donar-li les gràcies, s’adona, aterrida, del que ha passat, pensa en l’olla i en el gas i constata que acaba de perdre l’última cosa que li quedava per perdre.

 Microrelat guanyador del V Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (2015-16)


Jordi Bonet-Coll (la Bisbal d’Empordà, 1969) ha publicat un conjunt de relats (T’arriben les veus, premi de narració dels Premis Recull de Blanes de 1999, una novel·la curta (S’ha trencat alguna cosa, Premi Valldaura de Novel·la Memorial Pere Calders de l’any 2003) i un assaig biogràfic creatiu (El llibre del recuit). Va escriure el guió del documental La Bisbal d’Empordà: 100 anys de ciutat i té contes publicats en tres reculls col·lectius. O sigui, només li queda la poesia (improbable) i una novel·la llarga (en procés).

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

17 May

Silenci

Un microrelat de Joan Pinyol

—Compte amb l’allau! —no va dir ell.


Microrelat inclòs al recull “Glops” (Petrópolis, 2009)

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol, Brosquil Edicions, 2007) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Els seus últims llibres són “Planeta Lluç” (Editorial Aire, 2012) i “Ningú no mor” (Onada edicions, 2013). Manté el bloc personal www.joanpinyol.net

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

10 May

This is a job for

Un microrelat de Maria Rovira

Clark Kent recorria desesperadament i a supervelocitat (ja obertament indiscreta) les avingudes de New York, amb el fum de l’incendi ara a l’horitzó però amb el plor de la nena del 18è pis perfectament audible. «No pot ser, no pot ser».

Què se n’havia fet de les cabines telefòniques? I qui esperava que un ciutadà nord-americà es canviés en un locutori?


Maria Rovira Lastra. No suporto els ‘Forns de pà’.  Mai vaig formar part del Club Súper 3. Estic informant-me jurídicament per prohibir el cabell d’àngel. La meva primera obra, co-escrita amb el meu germà, fou el remake literari ‘El Zoo d’en Putas’. Una vegada em van preguntar si havia sortit per cessària i vaig respondre que no coneixia la disco. 

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

03 May

Acomboiat

Un microrelat de Lluís Julian Barrachina

En té la certesa, ho sap: algú o alguna cosa invisible camina al seu costat. Especula què o qui pot ser. Un fantasma o esperit del més enllà? Un àngel benefactor? Un dimoni malèvol? ¿O potser es tracta d’un ésser d’una altra dimensió de naturalesa material al seu món però immaterial en aquest?

De fa mesos que l’acompanya. Primer va ser una sensació imprecisa, una sospita, un mirar cap al costat esperant veure alguna cosa; després, de mica en mica, va ser una convicció, una presència sinó tangible sí que indefugible. I des de llavors que camina amb ell: quan va a la feina, quan recull les criatures a l’escola, quan passeja amb la dona. A tothora, sempre, quan camina la presència és constant al seu costat.

Què vol? Pretén alguna cosa? L’acompanyarà per sempre més? Arribarà a comunicar-se amb ell? Li demanarà que faci alguna cosa? L’atacarà? Es fa totes aquestes preguntes i encara unes quantes més: algú més s’adona que no camina sol? Si ho explica, el creuran? Demanarn proves? El prendran per boig?

Des que el té (o la té, o ho té) al costat ha sentit tota mena d’emocions: sorpresa, curiositat, neguit, excitació, por, aprensió, inseguretat, desànim… Però han passat molts mesos i encara que les preguntes persisteixen les emocions i les expectatives s’han esmorteït. Ara, després de tant de temps, la invisible companyia que a tothora l’acompanya només li provoca cansament, tedi i avorriment.

 


Lluís Julián Barrachina, barceloní, metge, està casat i té dues filles. L’any 2010 va publicar el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

26 Abr

Continuïtat

Un microrelat d’Ariadna Herrero

Amb un cor nou acabat de trasplantar, va anar a donar les gràcies a la vídua del donant.

Quan la va veure se’n va enamorar profundament.

Per segona vegada.


Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l’institut de Vilanova del Vallès. L’any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l’obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari “Cinc minuts abans no em suïcidi”.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

19 Abr

L’inventor

Un microrelat de Jordi Masó

La invenció de la màquina per invertir el temps s’atribueix a Ernst Müller (1941-1867) .

Microrelat guanyador del 2on Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà i inclòs al llibre Les mil i una (Témenos, 2015).


Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor dels llibres de microrelats i contes breus Els reptes de Vladimir, Catàleg de monstres i Les mil i una. El seu últim llibre, el recull de contes Polpa (Males Herbes, 2016), ha rebut molt bones crítiques. Molts dels seus textos han estat premiats en concursos literaris.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

05 Abr

Perfeccionisme

Un microrelat de Ramon Pardina

Sempre havia pensat que ser perfeccionista era una virtut. Fins que li van demanar que fes el mort a la platja.


Microrelat inclòs al llibre El club dels homes amb bigoti (El Petit Editor, 2016)

Ramon Pardina (Barcelona, 1977) ha treballat de guionista de televisió a programes com Buenafuente, Crackòvia, Polònia, El Gran Dictat o El foraster. Ha publicat els llibres de relats La novel·la que no he escrit mai, El jugador de futbolí que volia córrer la banda i L’home més feliç del món.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

29 Mar

Identitat

Un microrelat de Raquel Casas Agustí

A la cua de la carnisseria altra vegada l’han confós amb la mateixa dona. Estava farta de repetir sempre el mateix, ella no era Carme Alcalá. Una i altra vegada li insistien que sí que ho era, i li explicaven suposades històries protagonitzades per ella, històries que no coneixia, que si això, que si allò, però Carme, no te’n recordes?, vaja noia, quina pena, quin mal caràcter se t’ha posat noia… De debò, no sóc Carme Alcalá, si us plau, no insisteixi més i deixeu-me tots en pau d’una vegada.

Al carrer, al metro, al metge, al súper, a l’aeroport… Fins i tot una vegada van trucar al seu mòbil i van preguntar per Carme Alcalá. No s’ho podia creure, li va pujar la tensió i li van créixer 50 cabells blancs més; era un autèntic malson.

Però avui, mentre observava els rostres vermellots de les carnisseres, ha arribat al límit de la seva paciència i ha decidit que la brometa no podia durar més. S’ha mirat les mans, s’ha tocat els cabells, el nas, les orelles com comprovant que tot era al seu lloc, com sempre, i s’ha adonat que la solució és molt senzilla: una mica de bótox per aquí i una liposucció per allà. Ha somrigut i ha xiuxiuejat que et fotin i fins mai Carme, destructora, fastigosa usurpadora de la identitat de les persones alienes. I ha arribat el seu torn.


Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: http://llenguadegat.blogspot.com/

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó