Archivos por categoría: BREUS

07 Dic

Concessió

Un microrelat de Víctor Lorenzo

L’ancià demana el desig, acluca els ulls, i esperançat bufa les espelmes del pastís del seu vuitantè aniversari. Quan els obre, les veu totes apagades. Les vint.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”. El seu primer recull de microrelats és Cambio de rasante (Enkuadres, 2016).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

06 Dic

Sacsó

per Xènia Ribas @canetmar80

En Martí, des de ben menut, ha estat un noi alt i desgarbat, tot esprimatxat. La situació, però, comença a canviar als vint-i-cinc anys, quan el ritme de la seva vida es transforma en un autèntic infern: treballa als matins i estudia oposicions a les tardes. Això implica que el pobre nano passa tot el sant dia assegut i, pràcticament, només canvia de postura per ajeure’s al llit a les nits. A més, la falta de temps lliure ha comportat que hagi deixat de fer esport (tot i que si és sincer amb ell mateix sempre li ha fet molta mandra). I els nervis… Ai, els nervis! Els nervis han fet que mengi compulsivament tothora totes les marranades que arreplega a la botiga de queviures de la cantonada de sota de casa. Leer más →

04 Dic

Desde la caja de libros XXIV

por @librosfera

Hace un par de semanas, un artículo de tendencias nos hacía arrugar la nariz a un buen puñado de bibliotecarias. No es para menos.

13 cárdigans no aptos para bibliotecarias anticuadas

No es ningún secreto que los cárdigans tienen una reputación un poco mala. Con tan solo mencionarlos tienden a evocar inmediatamente las comparaciones con abuelas y bibliotecarias, pero si nos preguntas a nosotras, nos parece injusto seguir pensando así en 2016.

Exacto.

“Nos parece injusto seguir pensando así en 2016.”

Y cuando decimos “así”, queremos decir ASÍ: Leer más →

02 Dic

Low cost a 120 gramos de dióxido de carbono

por Carolina Montoto

Soy la doctora M., especialista en medicina familiar y comunitaria, y en estos momentos me encuentro en Son Sant Joan, el aeropuerto de Mallorca, a punto de coger un avión que me lleve de vuelta a casa después de que el transatlántico Harmony of the seas me haya abandonado en la isla.

Ya en el avión, procuro relajarme y olvidarme de que un furibundo grupo de pasajeros de ese engendro marino ha intentado lincharme. Pero no puedo. Acabo de leer un artículo de Ecologistas en Acción  que, entre muchas cifras, menciona la contaminación que, de media, genera un avión low cost: 112 gramos/pasajero/kilómetro de dióxido de carbono. Y con los aviones convertidos en cadenas incesantes y regulares que recogen y sueltan pasajeros, los pelos se me ponen de punta y me acomete una repentina necesidad de salir corriendo de esta fábrica volante de gases sumamente nocivos para el medio ambiente. Leer más →

01 Dic

Palíndroms 18, En català (9). Actuals

per Jesús Lladó @JessLlad

Ha arribat el torn dels palindromistes Martí Sunyol i Xavier Muniesa.

Martí Sunyol i Busquets (La Garriga, 1961), resident a Cardedeu, és soci del CPI des de l’any 2009. Aficionat als jocs de mots des de ben jove, per l’ambient familiar, sempre va estar impactat pels palíndroms. Treballa especialment capficat en la recerca de palíndroms-conversa (per ex. el del Nadal de 2008, premi del Fòrum Verbàlia) i els palíndroms circulars (o infinits), i manté una especial atenció a l’hora de palindromitzar temes d’actualitat. Uns exemples de la seva collita són:

I bé, té l’alè tebi.

Sé un real plaer: nues.

No sé…. Tintín, a la nit, ni té son.

Ara mira de rodó: Rodoreda rimarà.

Obro mà? No dona, no dóna morbo.

Noia, obten-ne més, semen net, bo… ai, on?

Astral i real, ací Dario Fo, cofoi, radical, aeri. L’art sa.

 Xavier Muniesa (Barcelona) és llicenciat en Filologia Romànica i treballa en la gerència i gestió d’una fundació del món de l’ensenyament. Palindromista soci del CPI des del 2012, no té una producció gaire extensa però els seus palíndroms contenen un llenguatge ric i agosarat de significat. Vegem algunes frases seves:

Odia una veu que va nua, idò?

Ros, alt i… Tapa-ho! Ho ha patit la sor.

Apa! Mamava de nit i nedava. Mama… Pa!

A pèl, la vaca nua —i de dia— una cava llepa.

Seré pseudoanus… Nét: tens una o dues peres?

Parles emocionat i… au! Guaita noi com és el rap.

Aparta meuques, Adam? Amada, seu, que m’atrapa.

Ara, poseu que rimi amor amb maroma i… mireu què soparà.

Àrida cala, va, matina! Un avís, si va nu: Anit amava la cadira…

Al Perú actual, la carta magna traïdora, plovera, mala mare, vol parodiar tanga, matraca, llaüt… cauré pla.

 

PALÍNDROM DE LA SETMANA

Llot amaga bolet,  i pinassa massa. Ni pi té l’obaga, matoll.

 

01 Dic

Esblaimar

per Xènia Ribas @canetmar80

Surt de l’habitació i, mentre n’ajusta la porta amb sigil, l’esguarda. Per fi s’ha adormit… La tanca del tot sense fer ni un bri de soroll. Tant que li ha costat, només faltaria que…

Creua el passadís amb silenci, entra al menjador i es llança damunt de la butaca amb un cop sec que acompanya d’un gemec profund. Fita el seu company, que sopa mentre mira un partit repetit del Barça de vés a saber quin any. Sospira profundament i acomoda la cara entre les mans mentre sent que les llàgrimes, un cop més, comencen a lliscar-li per les galtes. Al començament, és un plor suau però aviat comença a sanglotar, amb el cos tremolós. Ell deixa el futbol un moment i se li atansa. “Va, dona, va” – li diu mentre li amanyaga els cabells -. Ella aixeca el cap, la cara tota esblaimada, i el veu que ja torna a seure empunyant la forquilla i el ganivet amb els ulls clavats un altre cop a la pantalla. Al principi s’espantava quan la veia així però ara ja s’hi ha acostumat. “És només que va molt cansada” – es diu -. “Amb dos fills tan petits, què vols…”. Leer más →

30 Nov

Retrets esmolats

Un microrelat de Sergi G. Oset

«No em fas cas», gemegava. «Passes de mi», m’etzibava. Doncs, durant la seva última hora de vida, va tenir tota la meva atenció per a ell solet. La meva i la dels nostres ganivets de cuina.

Microrelat inclòs al llibre “El último vuelo del Microraptor” (Nazarí, 2015). La versió catalana és de l’autor.

Sergi G. Oset. Autor que fonamenta la seva producció literària en la minificció, tot i que també sovinteja el relat breu i fantàstic. L’any 2009 comença a publicar els seus relats al blog de creació literària «La meva perdició» D’aleshores ençà, les seves narracions han aparegut en una trentena de llibres conjunts, antologies poètiques, revistes i diaris. “Paràsits mentals” (Bubok, 2012) va ser el seu primer recull de microrelats i acaba de publicar el recull de minificcions “El último vuelo del Microraptor” a l’Editorial Nazarí.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

29 Nov

Espona

per Xènia Ribas @canetmar80

La setmana passada varen començar a conviure en un pis rònec de Vallcarca. I ho varen fer sentint il·lusió, és clar, però el fet que ja no són tan jovenets i que tots dos porten penjada la motxilla amb els fracassos amorosos corresponents els fa viure el moment amb un cert recel. Per això, si bé s’esforcen a oferir la millor faceta, ressaltant els encants que creuen que posseeixen, també tenen clar que és el moment precís en què és vital marcar alguns límits. No fos cas que després es converteixin en esclaus de l’eufòria inicial… Leer más →