11 Ene

“John Ford a París”, Capítol 25

Barcelona 1978

per Maiol de Gràcia

Els carrers no han canviat gens. Només ha variat la qualitat gràfica dels rètols i els models dels cotxes. Els colors són més apagats, més rònecs, com si portessin pintada una pàtina de pols sòlida, de segles i segles de quietud mal portada.

La gent més jove, mons pares entre ells, vesteixen i es pentinen desendreçadament, a to amb el cromatge grisós de la ciutat. S’assemblen molt als seus pares i avis, han estat tallats pel mateix sastre soviètic d’origen español, fill de pare cambrer i mare planxadora, que la dictadura els va imposar per decret.  Tots porten pantalons de campana marró i camisa negra. El coll és llarg, ample i emmidonat. Un cigarro els hi penja d’entre els dits i un nen o dos juguen per entre les seves cames. Leer más

10 Ene

Almidón quemado

per Xavi Ballester

El taxi la ha dejado en la esquina, necesitaba caminar un poco antes de llegar a casa. En el tanatorio, las horas se alargaban como si nadie supiese cómo detener tanta mentira. Tampoco ella. Apoyada en la puerta, aún no quiere entrar, antes necesita sentir una vez más el frío de la noche en los pómulos.

Él siempre había ambicionado una casa en las afueras. No cesó de perseguir a clientes y cerrar ventas hasta que no consiguió firmar orgulloso el contrato de compra-venta con la misma estilográfica con la que firmaron los papeles del matrimonio. Una mañana, ella le comentó que prefería no moverse de la ciudad, que le gustaba el barrio. La nostalgia no es buena consejera, fue su respuesta. Después, con sus brazos fuertes y anchos, la abrazó por detrás como si fuese un oso. No era la primera vez que se dejaba convencer por su amabilidad categórica. El ático de alquiler, el cambio de coche, el viaje a Las Vegas, la operación de pechos, la niña, dejar el trabajo. Todo es por tu bien, mujer, le decía. Leer más

09 Ene

La guerra como gran decepción. El enigma de Drieu La Rochelle

por Steven Forti

¿Quién lo hubiera dicho en 1914 que ese joven fracasado acabaría suicidándose en la París liberada tras la ocupación de los nazis? Muy pocos, la verdad. Pierre Drieu La Rochelle es un hombre-incógnita para muchos. Para otros es un barco a la deriva en esa Europa carcomida por los fascismos. Y para algunos no es nada más que un lúcido intelectual siempre fiel a si mismo. Un verdadero enigma, en suma. Su bautizo literario, así como su bautizo humano, lo tuvo en las trincheras de la Gran Guerra. Como en el caso de Curzio Malaparte, que encontramos en la pasada entrega de Papeles y fusiles, fue la Gran Guerra lo que marcó su vida. Leer más

16 Dic

Estrip art

Candela

per Pilar Fernàndez

(L’acció transcorre en un bar-bodega portuari. És un entorn esquerdat, fosc, vell, marginal, polsós, amb solera. L’HOME i el NOI són asseguts a la barra en tamborets alts. Al davant hi tenen algunes ampolles de cervesa, buides, i a la mà una de plena. L’energia del jove contrasta amb l’aparent apatia del més gran.)

NOI: I tu què li vas dir?

HOME: Què volies que li digués? (Petita pausa) La veritat. Leer más

15 Dic

1985 Walls Come Tumbling Down!, The Style Council

por Javier Avilés

A ver, chaval, ¿no te has percatado todavía de que la lucha de clases es una realidad? No forma parte de la mitología. ES REAL. ES NUESTRA REALIDAD. La lucha de clases ha muerto, te dirán, era una entelequia del comunismo que ya no tiene sentido, te dirán. Pero tienes que analizar no lo que te dicen, sino quién te lo dice y después por qué te lo dicen. Puedes pasarte el resto de tus días sentado en tu sillón mirando tu televisor, como si estuviéramos en un vídeo en pausa, esclavo de tu smartphone, siguiendo como un burro tu contrato laboral de mierda que han colgado ante tus narices como una zanahoria podrida, puedes seguir confiando en quienes detentan la autoridad. Leer más

14 Dic

“John Ford a París”, Capítol 24

Amsterdam Centraal

per Maiol de Gràcia

amsterAbandonem l’estació d’ Amsterdam Centraal i ens endinsem per la ciutat. No portem equipatge i no ens procurem allotjament per la nit. Tirem pel primer carrer a la dreta i travessem el primer de desenes, de centenars de canals.

Amsterdam és un poble gran més que una ciutat petita. El seu aspecte, fosc, tranquil i ordenat, et fa sentir com a casa gairebé a l’instant. Tothom sembla més o menys jove. Jove i feliç des d’una perspectiva seriosa. Ni un sol autòcton no fa res per fer-se veure ni tampoc res per passar desapercebut. Tots van i vénen amb una sobrietat nòrdica ben entesa que només s’interromp quan trepitges la zona ocupada pels turistes globalitzats.  Aleshores l’aglomeració mou els seus tentacles uniformes i la ciutat perd qualsevol signe d’identitat. Amb una mirada fugaç decidim que ha arribat l’hora de sortir corrents i torçar pel primer carrer estret i solitari.   Leer más

13 Dic

Revinclada

per Xavi Ballester

revincladaLi dónes voltes una vegada i una altra, i tornes a revisar els esdeveniments una vegada i una altra:

En queixalar-la, el cruixit de la poma esmorteïa el brunzit del trànsit de l’avinguda Diagonal just quan el peu esquerre trepitjà en fals la tanca groga de les obres de la nova biblioteca que sobresortia damunt de la vorera, el turmell va revinclar-se com un ressort enfurismat, el genoll es doblegà cap al costat contrari, la cama s’enlairà  just els segons necessaris perquè el maluc no rebés la força de retorn de la passa, vas ensopegar, vas caure endavant sense poder recolzar les mans enlloc per frenar la caiguda, vas rodolar per la vorera estreta, la teva panxa enorme rebotí just al cantell de la vorada, un esglai de dolor mig ofegat per la por va sortir de la teva gola mentre la mirada se’t perdia en el cel que giravoltava embogit, una munió de gent va envoltar el teu cos estès a terra, el trànsit es va aturar, veus desconegudes, algú que treu un mòbil, clàxons impacients, un crit anònim d’indignació, la tarda desfent-se en pinzellades groguenques damunt de les façanes, les taques verdoses dels plataners, al lluny sirenes que s’apropaven udolant el teu nom en una melodia funesta, l’ambulància aturada a tocar dels teus peus, el llambreig taronja intermitent enlluernant-te els ulls, els infermers que van baixar d’una revolada amb la determinació professional dels qui coneixen bé la seva feina, el fred llefiscós dels guants de làtex a la teva pell, la teva resistència irracional a deixar que ningú grapegés el teu cos indefens, l’opressió calenta del collaret d’espuma de poliuretà al coll, la pesada sensació de derrota al pit, algú que et va preguntar com et deies i en quin dia érem, l’esfondrament absolut, però de cop el cos que se t’elevava com si fos el d’algú altre i no pas el teu sense donar-te temps a respondre la segona pregunta, de sobte els bocins de cel esquarterat i les cares desconegudes havien desaparegut dins de l’habitacle de l’ambulància que enfilava l’avinguda Diagonal, de nou el crit de la sirena ara més apagat, les paraules de consol d’una cara desconeguda, les teves mans que instintivament subjectaven la panxa adolorida, la poma mossegada damunt la vorera envoltada de coloms que la picotejaven amb ànsia, l’arribada a l’hospital on tot es va tornar blanc, els passadissos blancs, les parets blanques amb un rellotge d’esfera blanca i una fotografia descolorida en què apareixia una infermera amb còfia blanca demanant silenci amb el dit als llavis, la porta blanca abatible, la llum blanca del fluorescent, la sala blanca, una bata blanca que s’atansa, el somriure del doctor que mostrava unes dents blanques abans de cobrir-se el rostre amb una mascareta blanca, la bata blanca, de nou el tacte lletós d’uns guants blancs de làtex, de nou paraules tranquil·litzadores no-pateixis-ara-notaràs-una-petita-punxada, la suavitat de la veu, l’amabilitat també blanca, el plor que va esclatar dins teu, el cansament infinit, el desmai i el despertar entre llençols blancs amb olor a medicament, la revinguda del plor en veure els núvols blancs a través de la finestra, la tornada a casa i ara que  ja fa més de tres mesos sense dir-vos bona nit abans d’apagar el llum i més de tres mesos que no pots suportar aquest silenci acusador que us llenceu l’un a l’altre com una pedra malgrat que tots dos sabeu que no n’hi ha de culpables però en necessiteu perquè tots necessitem culpables i per això encara es fa més difícil compartir el dolor perquè ara has après que el dolor ni uneix ni separa, el dolor senzillament constata l’absència del qui mai va estar amb vosaltres, i la buidor pregona que ha fet seva l’estança sense que vulgui marxar mai més, la mateixa estança on féreu l’amor una tarda de març, plovia, us havíeu demanat festa a la feina contents d’estimar-vos i d’haver decidit de tenir el fill que per una revinclada idiota no heu tingut.

 

 

09 Dic

Estrip art

 

Rosario, dinamitera

rosita-dinamitera

Avui un Estrip Art una mica especial, amb un poema de Miguel Hernandez

Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres
la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.

 

 

 

08 Dic

1984, How Soon is Now?, The Smiths

por Javier Avilés

<>

Lo que las cosas son. Lo que las cosas parecen. Una falsa alegría. Una demoledora visión pesimista y lúgubre adornada con preciosas melodías. La vida es una porqueriza. Y tu eres hijo y heredero de nada de particular. Tu grabadora es una nada de particular. Cierra la boca. ¿Cómo puedes decir que me lo tomo a la tremenda? Soy humano y necesito ser amado, como todo el mundo. Mira, ya he esperado demasiado y he perdido toda esperanza. Jajajajajaja. Heredero de una vergüenza criminalmente vulgar o vulgarmente criminal. Jajajajaja. ¿Qué piensas, chaval? ¿Sabes de qué te estoy hablando? ¿Sabes lo que es llegar solo y estar solo y volver solo a casa y llorar hasta desear la muerte? Leer más

07 Dic

“John Ford a París”, Capítol 23

La tele

per Maiol de Gràcia

Quan es desperta, l’Odette m’explica la història dels germans Dussion. Els coneix de ben petita, de quan eren veïns d’escala i de vegades se’ls trobava a l’ascensor. Eren dos nens escarransits que quan la tenien al davant sempre miraven a terra. En una entrevista en una revista de cine parlaven precisament d’ aquesta època de la seva vida. Segons sembla, es van passar els divuit primers anys de la seva vida mirant la tele. Ho feien a tota hora. Els caps de setmana quan estaven a casa, que era gairebé sempre. Durant la setmana sempre que no estaven a l’escola. No feien extraescolars ni portaven deures a casa. En tenien prou amb les hores de classe per desfer-se de feina.  Un cop a casa, els pares estaven molt ocupats i trobaven en el senzill fet de pitjar el comandament aquella pau necessària per poder fer la seva sense que els nens molestessin massa. Leer más