Archivos por categoría: Ni mudes ni a la gàbia, Xènia Ribas

28 Jul

Sirgar

per Xènia Ribas @canetmar80

La claror tènue de les primeres llums del sol ixent s’escola entre els llibrets de la persiana. Sent el gall que canta, altiu, i saluda l’albada. Ella està tan cansada que no entén que no continuï essent negra nit. Però els senyals són inequívocs. S’alça i es renta la cara al gibrell amb aigua freda, gairebé glaçada. Però ni això ni l’esmorzar copiós li fan sentir que va recuperant la força. Està tan esgotada i li fa tant de mal tot el cos com anit quan es va ajocar. Bé, tant hi fa… Estigui com estigui, es senti com es senti, haurà de sirgar de sol a sol tot el sant dia. Com ahir i abans-d’ahir i l’altre. La vida a pagès és així -ja li ho deia la mare-. Aquesta temporada, a més, no han pogut contractar cap jornaler perquè la collita de l’any passat va ser dolenta i amb prou feines han pogut subsistir durant l’hivern. Encara bo que, com els escolta dir sempre, les feines més dures les fan els homes.

Leer más →

26 Jul

Tastaolletes

per Xènia Ribas @canetmar80

No l’ha volgut tornar a veure. Ni tampoc no hi ha parlat. Diuen que el temps cura les ferides però se’n deu oblidar d’algunes. Perquè a la Rosa, al revés del que diu la saviesa popular, li sembla que, quan més en passa, més li dol. Es sent víctima d’un batibull de sentiments i sensacions, de sensacions i sentiments, que l’angoixen i la torben. La pugna constant entre el desconcert i l’engany per veure qui la derrota aquell dia. I la traïció. I la mentida. Els anys que han passat junts li semblen una gran estafa. Dubta si mai l’ha estimada. O encara pitjor… Li ha agradat alguna vegada? L’ha desitjada? I, quan feien l’amor, que… què? L’orgull acut sovint i la destrossa.

Leer más →

21 Jul

Rònec

per Xènia Ribas @canetmar80

Es troben a l’habitació 113 d’un motel rònec que hi ha a prop d’una rotonda, als peus de la N-II. Està a uns quaranta quilòmetres de la ciutat, ben lluny, per preservar l’anonimat. Ja ha corregut prou riscos. A en Joan li sembla un antre pestilent i fastigós però l’accepta perquè creu que conjunta a la perfecció amb la brutor de la seva ànima.

Leer más →

19 Jul

Menfotisme

per Xènia Ribas @canetmar80

La veritat és que no li ha caigut mai bé, l’Anna. No és que la conegui pas gaire però l’alegria desbordant que tragina tothora l’exaspera. Aquest somriure permanentment enganxat a la cara que gasta li sembla estúpid i fals. Ha intentat apropar-se-li diverses vegades (es veu que és d’aquestes persones que pensen que s’ha de portar bé amb tothom) però ella sempre l’ha defugida. Se li fa tan pesadeta…

Leer más →

05 Jul

Amoreta

per Xènia Ribas @canetmar80

En Gustau és un home ja madur (presumptament), que frega la cinquantena. És tot seriós i distant. Sorrut i més sec que una llonganissa. La seva neboda Berta, que té quatre anys i que veu molt de tant en tant (el molesten les mostres d’efusió espontànies dels infants), diu que el tiet Gustau no és blau ni diminut però s’assembla molt al barrufet rondinaire.

Leer más →

30 Jun

Gara-gara

per Xènia Ribas @canetmar80

Va ser el dimarts de fa dues setmanes. La mare el va cridar i, un cop al menjador, el va fer asseure a la butaca del costat de la llar de foc. Va ser llavors que va alçar els ulls, la va mirar i es va adonar que tenia la cara tota afligida i els ulls plorosos. Es va espantar -el primer cop que veiem ensorrar-se la mare fa molta por-. Ella el va fitar, va agafar aire i li va dir que “l’avi s’ha mort, Guillem”. Ell va notar que el cor se li accelerava fins a cavalcar desbocadament (vejam si la dinyaré jo ara…) i, de cop, els ulls van començar a rajar-li llàgrimes a dojo. Va ser un plor sec, mesclat amb sanglots i amb mocs que no podia evitar malgrat que sabia que no era gens elegant eixugar-los amb la camisa de la mare. Perquè ella el va abraçar i el va bressolar mentre li acaronava el cabell. Com quan era un marrec….Això el va asserenar. De mica en mica, l’abraçada es va desfer i es van mirar. Ell més serè i ella ja amb el rostre tranquil de sempre -no perquè el dolor hagués desaparegut pas sinó per l’instint de protecció etern de les mares-.

Leer más →

28 Jun

Xaragall

per Xènia Ribas @canetmar80

Ja fa estona que plou. Jeu escarxofat en un seient del tren que va cap a Blanes. Està content i relaxat. Torna cap a casa i, per fi, enceta el cap de setmana. Acosta la mà a la finestra que té al costat i la fa lliscar pel vidre, formant un petit cercle. Entre el baf, veu el mar que, esvalotat pel vent, va amunt i avall, embravit, amb unes onades gegantines. També contempla absort els xaragalls que la pluja ha anat traçant en els camins de sorra que van passant a tota velocitat. L’envolta un silenci inaudit. Mira al seu voltant i s’adona que la resta de companys de viatge estan tan enfavats com ell.

Leer más →