per Xènia Ribas @canetmar80
La Isabel fa un any i mig que es va separar. O més ben dit, que el seu marit la va deixar. Se li va caure el món a sobre. I encara més quan va descobrir que l’havia deixada per una noieta – quasi una nena – vint anys més jove. Vint anys més jove i amb tot ben posat. El que li feia més ràbia no era tant l’abandonament – feia temps que ja no… – sinó aquell cul i aquells pits tan enlaire, com si la llei de la gravetat hagués volgut fer-hi una excepció. Mala puta!
per Xènia Ribas @canetmar80
Avui la Gisela fa catorze anys. És un dia molt especial. I no només perquè és el SEU aniversari i perquè ja es sent tota una dona (que ja en té catorze!) sinó, sobretot, perquè, per primera vegada, fa una festa amb els amics SENSE ELS PARES.
per Xènia Ribas @canetmar80
Obre els ulls sobresaltat pel soroll estrident del despertador, tan impertinent com sempre. De seguida, però, somriu. Es lleva i, després d’un esmorzar frugal, es renta la cara i es pentina, ben clenxinat. Va a l’habitació i tria la roba amb cura. No és pas que es mudi però tampoc no hi vol anar de qualsevol manera. És un dia molt especial.
per Xènia Ribas @canetmar80
Era el 1620. Ja han passat molts anys – tants que, de vegades, em sembla que tota una vida sencera – però ho recordo com si fos ahir. Jo tot just havia superat la infantesa i contemplava amagat darrere d’una roca grisa, completament astorat, uns humans estranys que acabaven d’arribar a la costa a bord de les barcasses més grosses que havia vist mai. Tenien la pell molt blanca i el cabell d’un ros tan pàl·lid com la claror de la lluna. Els ulls eren del color del cel i del mar. I unes rodones marrons molt, molt petites els poblaven la cara. Em feien una mica de por, tot i que eren molt respectuosos i dòcils amb el cap de la nostra tribu, que els havia anat a rebre a la platja.
per Xènia Ribas @canetmar80
Caixa o faixa
No hi ha silenci. No hi ha silenci perquè és impossible però sí aquella mena de quietud prèvia a la batalla. Sap que d’aquí a uns minuts el fragor serà eixordador i ho abastarà tot. Està assegut en una cadira dins de la seva tenda i té el cap entre les mans. Tanca els ulls. Ja fa estona que la impaciència i el neguit l’han envaït. Ja les coneix, aquestes sensacions. L’acompanyen sempre en tots els combats. Però avui és diferent. S’alça d’una revolada, serra les dents i, convençut, es diu a si mateix “o caixa o faixa”.
per Xènia Ribas @canetmar80
Passeges pels carrers i, a voltes, sents unes veus mig ofegades que et criden. Són murmuris fràgils, quasi laments. Però tu, inconscient, les bandeges. I elles, resignades, se’n van a poc a poc.
I un dia, voldràs parlar i, quan el so ja estigui a punt de sortir, t’aturaràs en sec i no badaràs boca. No vas fer cas a les veus i ara ja no les sents. Han desaparegut. S’han mort. I, ara, muda tu i mudes elles.
Diuen que el vocabulari s’adapta a les necessitats de cada moment. I potser és cert. Però hi ha qui creu que, en cada mot perdut, se’n va un concepte, una emoció, una vivència. Som més pobres i menys lliures perquè ja no ens podem expressar igual. Amb aquesta secció, vull intentar que tornem a sentir les veus de paraules i d’expressions que s’estan apagant i que es tornin fortes, vigoroses i radiants. Mai més ni mudes ni a la gàbia.