por @librosfera
Muestras temáticas de objetos encontrados dentro de libros, procedentes de la colección particular de @la_libritos.
(Porque hay personas dispuestas a hacerse cargo del diógenes documental de otros además del propio).
Quinta entrega: love is in the air…
recomanat per Llibreria Taifa
Guía de salud mental para el entorno de la persona en crisis
Javier Erro
Ed. Primera Vocal
Fàcilment tindrem a prop alguna persona amb problemes de salut mental. Davant el sofriment psíquic que el deteriorament de la nostra salut mental pot ocasionar a l’entorn i a la mateixa persona no sempre tenim o sabem fer ús d’eines que ens puguin ajudar en l’atenció. Aquesta bàsica guia adreçada a l’entorn (parella, família, amics, coneguts…) ens dona pinzellades de com recolzar, acompanyar i comunicar-nos amb la persona en crisi.
No hi ha parlat. Ni amb l’una ni amb l’altra… La veritat és que, després de tenir la conversa amb l’Alba, la reacció instintiva va ser córrer a buscar la Sílvia per dir-li que… per dir-li que res, amor meu, que jo ara mateix l’únic que vull és aixoplugar-me entre els teus braços i oblidar-me del món i de tot. Però el pare, tan savi, li va aconsellar que fes precisament el contrari: “rumia, reflexiona, fill… Que a camí llarg, passa curta…”. Leer más
Un microrelat de Joan Pinyol
—Compte amb l’allau! —no va dir ell.
Microrelat inclòs al recull “Glops” (Petrópolis, 2009)
Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol, Brosquil Edicions, 2007) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Els seus últims llibres són “Planeta Lluç” (Editorial Aire, 2012) i “Ningú no mor” (Onada edicions, 2013). Manté el bloc personal www.joanpinyol.net
Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó
Li fa l’efecte que aquesta veu d’espinguet li rebentarà els timpans d’un moment a l’altre… D’ençà de la irrupció de l’Alba a l’hípica i de la ruptura amb en Marc -bé, de fet, de ruptura, res, perquè un vincle inexistent no es pot pas trencar-, no pot dormir a les nits i els nervis li estan atacant les cervicals i la panxa com si fossin l’enemic a batre. I per acabar-ho d’adobar, aquesta caparra infernal que la rosega dia i nit, nit i dia…
La Sílvia la malastruga que, malgrat que de vegades fa cara de pomes agres, sempre ha estat una professional excel·lent i una mestra convençuda amb una vocació de ferro, ara sent que tot el seu món trontolla. No només és el fet d’afegir un fracàs més a la seva llista desastrosa d’amors de merda, no. Ni tampoc que la corrogui constantment aquesta sensació de no saber quin adjectiu la identifica més bé: imbècil, somiatruites o bleda assolellada. No, el pitjor de tot plegat és que ara, de cop i sense cap mena d’avís previ, la quitxalla li fa nosa. I, sobretot, en Nil. No el pot suportar… Quan se li apropa, la seva veu tan extremadament aguda li perfora el cervell. Sense poder-ho remeiar, el rebutja. Ho nota. I el nen també… Leer más
por @librosfera
[Viene del apunte de la semana pasada…]
En la dichosa reunión de números se nos informó de que el presupuesto para comprar libros, películas, cómics, música, etc… a partir de ahora se iba a repartir en función del préstamo. Es decir: aquellas temáticas que más se solicitaban en préstamo tendrían más presupuesto asignado que aquellas menos solicitadas. Para poner un par de ejemplos de a pie de calle: más dinero para novela policíaca, menos dinero para libros de cocina (que también podría decir “más dinero para best sellers, menos dinero para filosofía”, pero tampoco hay que pasarse).
Esta decisión viene a ser la respuesta de los responsables de las bibliotecas (la biblioteca en la que trabajo no es la única) ante la pregunta de la que os hablaba la semana pasada: “qué deberíamos hacer para seguir siendo relevantes en la sociedad”. Si las estadísticas bajan, ¿qué deberíamos hacer? Intentar que suban. ¿Y cómo? Pues la estrategia se podría resumir en potenciar “lo comercial”, que en bibliotecas equivale a aquello que más sale en préstamo. La consigna es (y esta frase es literal): “No compréis un libro si pensáis que no va a salir en préstamo”. Leer más
Avui més que recomenar-nos un llibre, Llibreria Taifa ens presenta aquesta magnífica edició del Manifest comunista, per Edicions Taifa.
Traducció de Núria Mirabet i Cucala i pròleg de Santiago López Petit
No hi ha dubte que la crítica del capitalisme realitzada per Marx i Engels en “El Manifest Comunista” és més vigent en l’actualitat que quan el text va ser escrit. El mercat ja és global, la desigualtat social està augmentant de manera imparable, les guerres pels recursos s’estenen arreu del món. Aquestes evidències haurien de servir per retornar el Manifest Comunista a un lloc preponderant dins el debat polític actual.
En Pere està de molt mal humor. De fet, porta ja tantes setmanes així que en Marc comença a pensar que ja no és un estat circumstancial sinó que s’està convertint en un hàbit permanent. Remuga per tot, res no li fa il·lusió i està taciturn tot el sant dia. Ni la companyia de la Júlia, que sempre ha estat la nineta dels seus ulls, el fa sortir de l’apatia.
En Marc se’n fa creus de veure’l així. Son pare, alegre de mena, s’ha convertit en un home gris de cop i volta. Ell, que no s’havia deixat vèncer mai per la tristor. Ni tan sols quan va morir la mare. I, malgrat que ell mateix sent que també té l’ànima trencada, avui fa un pas endavant i es decideix a plantar-li cara. Li retreu que, essent de bona jeia, es recreï en la misèria. I resulta que el que l’ha enfonsat, el que li ha clavat l’estocada, és que la setmana passada es va revinclar el turmell i té el peu inflat “com una bola, fill, com una bola…”. Ell li diu que no es preocupi, que d’aquí a quatre dies estarà com nou. I en Pere hi insisteix. “Tant és, Marc. Ja se sap que caldera vella bony o forat”. Leer más
Un microrelat de Maria Rovira
Clark Kent recorria desesperadament i a supervelocitat (ja obertament indiscreta) les avingudes de New York, amb el fum de l’incendi ara a l’horitzó però amb el plor de la nena del 18è pis perfectament audible. «No pot ser, no pot ser».
Què se n’havia fet de les cabines telefòniques? I qui esperava que un ciutadà nord-americà es canviés en un locutori?
Maria Rovira Lastra. No suporto els ‘Forns de pà’. Mai vaig formar part del Club Súper 3. Estic informant-me jurídicament per prohibir el cabell d’àngel. La meva primera obra, co-escrita amb el meu germà, fou el remake literari ‘El Zoo d’en Putas’. Una vegada em van preguntar si havia sortit per cessària i vaig respondre que no coneixia la disco.
Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó
– Marc, si us plau… Has tingut una relliscada. Bé, mira, d’acord. És igual. No et diré que m’agradi però no passa res. Passem molt de temps separats. És normal. Et confesso que jo també n’he tingut alguns, d’embolics. Però sempre he tingut clar que la meva família sou la Júlia i tu. Que encara que estigui a l’altra punta del món, casa meva és aquí, amb vosaltres. Va, mira’m als ulls. Amor, que això és una atzagaiada. Has de reflexionar…
– Alba, ja ho he fet. Mira, potser per a tu és el pa de cada dia però jo no n’havia tingut mai cap, d’aventura. I saps què és el pitjor de tot? Que sento que ets tu que m’has empès a tenir-la. Tant de temps sol… Però com vols que això funcioni? Leer más
