21 Mar

Foscor

Un microrelat de Nikos Khuliaràs

Durant cinquanta-cinc anys ben bons, entre el miler d’homes que van viure —van menjar, van caminar, es van enamorar i van dormir— a la regió que va des dels camps de Bafra fins a dalt a la frontera amb Albània, no es va trobar mai ningú que estigués emparentat —ni que fos una mica— de cos o d’esperit amb en Geràsimos Gremos.

L’única relació que va aconseguir tenir en la seva vida l’anomenat Capità Tenalles va ser amb la vaca d’en Fotakis Dranas: aquella vaca blanca, amb taques marronoses, que pasturava l’herba del seu amo al costat del llac.

I va ser aquesta mateixa vaca que el va tornar a enviar a la foscor, a en Geràsimos Gremos, amb una sola coça que li va enganxar els òrgans genitals desprotegits l’estiu del 1963: la tarda del 17 d’agost.


Microrelat inclòs al recull L’altra meitat publicat per Males Herbes. La traducció és de Mercè Guitart.

 

Nikos Khuliaràs (1940-2015) va néixer a Ioànnina, Grècia. Fou poeta, escriptor, escultor, pintor i músic. Es llicencià en Belles Arts i, a banda de la seva reconeguda faceta literària, fou un dels pintors més importants de Grècia. Publicà una quinzena de llibres, entre novel·les, llibres de relats i poesia. Alguns dels seus relats es van publicar en revistes i diaris, i s’han traduït al francès, a l’anglès, al suec i a l’alemany. El 2007 va ser guardonat per l’Acadèmia d’Atenes pel conjunt de la seva obra.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

20 Mar

Poesia d’Antoni Puigverd

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

Riera seca

Han quedat moltes ombres rera meu,

un tumult de riera: les deixalles

que s’han anat enganxant a les branques

i entre els racons difícils. Tot és sec.

Aquest estiu ha evaporat del tot

l’aigua baixada i ja només es veuen,

en la decrepitud dels verds que es moren,

plàstics i draps; papers d’una ruïna.

 

Gossos

Sobtadament, m’han assaltat uns gossos,

i, mentre me’ls mirava enmig del pànic

(les llengües salivant, els morros molls,

ullals groguencs clavant-se a l’aire), he entès

l’esforç ingent que és el lladruc per dir

no res volent dir tant. Me n’he sortit,

i ara, pensant-hi, veig en el neguit

dels gossos rastres de gestos sabuts:

desassossecs que rebenten a crits

la muralla de vidre que ens separa.

 

PUIGVERD, A. Curset de natació. Pròleg d’Albert Rossich. Premi Carles Riba 1991. Barcelona: Proa, 1992.

 

20 Mar

Fretura

per Xènia Ribas Beltran

Fretura

La Trudis surt del supermercat agafada del bracet de la Tineta, la seva amiga de l’ànima, que, amb setanta anys, encara no ha aconseguit deixar de ser eta i ser la Tina. Estan cofoies i orgulloses. No fallen mai a la cita anual. Han comprat arròs, llegums, sucre blanc i oli (de gira-sol, que també fa el fet i el d’oliva és car…), que han dipositat en una caixa de cartró gegant a la sortida de l’establiment. Com sempre, han besat els voluntaris solemnement amb cara d’afectació, després d’haver engegat la tirallonga de comentaris que duen preparats de casa i que repeteixen any rere any. Arriben al bar de sempre i, com cada diumenge, prenen unes olives farcides d’anxova, unes escopinyes i unes patates, tot regat amb un vermut negre ben fresquet. Comenten sentint una escalforeta agradable dins seu – vés a saber si de la beguda o del benestar per la bona obra – que potser no aconseguiran acabar amb la pobresa però que almenys han contribuït a pal·liar-la.

La Cynthia ja ha tret tots els paquets de la capsa i els ha deixat a sobre del marbre. Se’ls mira i pensa què farà amb tants pots de llenties, si no li agraden ni a ella ni als seus fills. I encara li provoca més astorament la barra de mantega de dos quilos… Li diuen que s’ha de sentir agraïda però no se n’acaba de sortir. La caritat li bufeteja la cara fins al punt que s’enrogeix no sap si de vergonya o de ràbia. Al final, sospira i guarda lentament els embalums als armaris – la fretura l’ha acabat amansint –. Mentrestant, es pregunta quin dia podrà comprar algun tall de peix fresc per als marrecs.


Fretura vol dir mancança o escassetat del necessari o d’alguna cosa necessària. Freturós és mancat, que fretura. I, finalment, freturar significa estar mancat, estar necessitat i també caldre, ésser indispensable.

 

17 Mar

Desde la caja de libros LXXXI

por @librosfera

Marzo, 1929

1-3-29: Al llegar a la Biblioteca encuentro una invitación para que asistamos a una conferencia que el Sr. Grant i Sala daría en el local de la Asociación de la prensa diaria, el día 2 del presente. Dicho conferenciante es el Presidente del Patronato Pro-flora silvestre, y como estoy sola, escribo una carta agradeciendo la atención y excusando la asistencia en nombre de las dos. Llega el correo y nos trae un número de “Vogue” correspondiente a marzo de 1929; dos de “Lecturas” correspondientes a enero y febrero de 1929. La casa Espasa nos remite una porción de catálogos de las obras que edita. Hoy es día de poca animación.

13-3-29: Llega el giro anunciado el domingo de 123’50 ptas. para gastos de material. No sé si debido al buen tiempo la Biblioteca está bastante desanimada, vienen pocos niños, por la tarde han venido solo una docena de hombres y unos seis niños. Ayer enviaron del “Patria” dos números correspondientes al día 11 de este mes en el que hay un pequeño artículo donde piden que se abra la Biblioteca hasta las nueve, naturalmente cambiando la hora de su apertura que podría ser a las seis en vez de las cinco. Compramos una cazuela de barro para el serrín y escobas.

Leer más

15 Mar

PALÍNDROMS 60, Miscel·lània (6), Jesús Lladó

per Jesús Lladó @JessLlad

Apropant-nos a poc a poc a la caducitat de la revista, vaig abocant uns quants palíndroms més.

Noto glaç al got. On?

Noto tedi de tot. On?

O Blai, el líder fred i lleial, bo.

Núria: xiïsme tem, si ix a Irun.

No mamo, no, mamón!

Noia, ama’l, foc o flama. Ai! on?

Nota ara l’alè diví de la Lara, àton.

No sou ni sincer, crec, ni sinuós. On?

No forci mala veu. Què val, a micròfon?

Neula val? La copa, cava, havà, capó, cal? L’avaluen.

Nen, urnes, lleis, sí, ells enrunen.

Melodrama: amor, broma, amar dolem.

Nenes, noble pintura fa Rut. Ni pel bon Senén.

 


PALÍNDROM DE LA SETMANA

Jesús Lladó

No se m’ocorre res, repara.

Mut sóc.

Cínisme tems, inic?

Costum: ara per ser, erro.

Com és? On?


 

14 Mar

El poeta

Un microrelat de Ramon Pardina

El narrador hagués matat perquè l’anomenessin poeta. El guionista hagués matat perquè l’anomenessin narrador. El poeta hagués matat per guanyar-se la vida com el guionista.

Ramon Pardina (Barcelona, 1977) ha treballat de guionista de televisió a programes com Buenafuente, Crackòvia,Polònia, El Gran Dictat o El foraster. Ha publicat els llibres de relats La novel·la que no he escrit mai, El jugador de futbolí que volia córrer la banda, L’home més feliç del món i El club dels homes amb bigoti.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola