04 May

Timba

per Xènia Ribas Beltran

En Marc sent que està tocant fons. És una sensació estranya, desconeguda. No sap què pesa més, si la por o la tristesa. És com si estigués en un camí envoltat de timbes, al davant, als costats, al darrere. I així és molt difícil afrontar qualsevol situació.

La Sílvia no en vol saber res, d’ell. No li respon les trucades ni els missatges. I a l’escola, l’evita. Està segur que la companya la cobreix perquè, quan se li intenta acostar, sempre està al mig. És com la barrera d’un equip de futbol encarnada en una sola persona. Però molt més eficaç. Si fos per ella, les pilotes no albirarien mai la porteria en els llançaments de falta. Tampoc no li estranya. La cara que va fer quan l’Alba va aparèixer a l’hípica li va provocar una de les tristeses més pregones que ha sentit mai. Tots dos són grandets i sabien que tard o d’hora això acabaria passant d’una manera o una altra. Però tan de sobte… I amb aquesta cruesa… Redéu, que malparit que és l’atzar! Leer más

03 May

Acomboiat

Un microrelat de Lluís Julian Barrachina

En té la certesa, ho sap: algú o alguna cosa invisible camina al seu costat. Especula què o qui pot ser. Un fantasma o esperit del més enllà? Un àngel benefactor? Un dimoni malèvol? ¿O potser es tracta d’un ésser d’una altra dimensió de naturalesa material al seu món però immaterial en aquest?

De fa mesos que l’acompanya. Primer va ser una sensació imprecisa, una sospita, un mirar cap al costat esperant veure alguna cosa; després, de mica en mica, va ser una convicció, una presència sinó tangible sí que indefugible. I des de llavors que camina amb ell: quan va a la feina, quan recull les criatures a l’escola, quan passeja amb la dona. A tothora, sempre, quan camina la presència és constant al seu costat.

Què vol? Pretén alguna cosa? L’acompanyarà per sempre més? Arribarà a comunicar-se amb ell? Li demanarà que faci alguna cosa? L’atacarà? Es fa totes aquestes preguntes i encara unes quantes més: algú més s’adona que no camina sol? Si ho explica, el creuran? Demanarn proves? El prendran per boig?

Des que el té (o la té, o ho té) al costat ha sentit tota mena d’emocions: sorpresa, curiositat, neguit, excitació, por, aprensió, inseguretat, desànim… Però han passat molts mesos i encara que les preguntes persisteixen les emocions i les expectatives s’han esmorteït. Ara, després de tant de temps, la invisible companyia que a tothora l’acompanya només li provoca cansament, tedi i avorriment.

 


Lluís Julián Barrachina, barceloní, metge, està casat i té dues filles. L’any 2010 va publicar el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

02 May

Xaruc

per Xènia Ribas Beltran

En Pere està trist. Per si no n’hi hagués prou amb l’alzheimer, ara s’ha trencat el maluc. Per primer cop en sa vida, es sent com un vell xaruc. Està paralitzat. És incapaç d’anar endavant i, alhora, es resisteix a tornar enrere. “Que puta que és la vida de vegades però com es fa estimar…”. Ara ha de fer repòs i no pot sortir a caminar. Enyora el mar, les aromes de salabror, les gavines… I als amics, només els pot veure si el vénen a visitar a casa. Vés a saber si això no serà el preludi de…

El pitjor de tot és que encara no ha estat capaç d’explicar-ho a en Marc. Li fa por que no vulgui que s’estigui sol amb la Júlia. N’està molt, de la nena. La seva alegria infantil se li encomana i el carrega d’energia. I si ara, justament ara, la deixa de veure… Leer más

30 Abr

Desde la caja de libros XLI

por @librosfera

La semana pasada tuvimos una reunión de números. En las reuniones de números se repasan estadísticas de visitas, de préstamos, de nuevos usuarios inscritos. Se comparan el número de usuarios con el número de habitantes. Qué porcentaje de la población de nuestro municipio no usa las bibliotecas. De los que sí la usan, cuántos han usado el préstamo, cuántos internet. Cuántos usuarios no activos tenemos (los que tienen el carnet – lo siento, pero no puedo escribir “carné” – pero no han usado ningún servicio de los que quedan registrados en el último año). En las reuniones de números hay gráficos y comparativas con poblaciones similares a la nuestra (por población o por número de bibliotecas). Como dijo un compañero, a veces incluso hay diagramas de quesito.

En general, con algunas excepciones puntuales, desde hace unos años todos los números bajan. El resumen es que cada vez nos usa menos gente. Leer más

27 Abr

Raucar

per Xènia Ribas Beltran

Per fi arriba dissabte. Es lleva, es dutxa i s’esforça en el pentinat. Normalment, no la conviden a les festes d’aniversari dels alumnes – per sort – però aquesta li fa il·lusió. Molta il·lusió. La mare de l’Adrià li està molt agraïda pel consell que li va donar i, per això, li ha demanat que hi vagi. I és que és innegable que el nen, d’ençà que va a l’hípica, ha fet un tomb. Està sempre radiant, amb una actitud positiva. S’entafora uns texans ajustats, una camisa de quadres i unes botes camperes. Es remena els cabells altre cop i se’ls recull en una cua de cavall. Res millor que una autèntica vaquera per moure’s entre equins! Es mira al mirall i riu. Leer más

26 Abr

Continuïtat

Un microrelat d’Ariadna Herrero

Amb un cor nou acabat de trasplantar, va anar a donar les gràcies a la vídua del donant.

Quan la va veure se’n va enamorar profundament.

Per segona vegada.


Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l’institut de Vilanova del Vallès. L’any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l’obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari “Cinc minuts abans no em suïcidi”.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

25 Abr

Viu-viu

per Xènia Ribas Beltran

En Marc i la Sílvia ja fa uns mesos que es veuen. Sempre a casa d’ella, quin remei… La Júlia es queda amb l’avi Pere que, amb aquella saviesa pròpia dels ancians (el diable, quan és vell, sap més per experiència que per consell), fa veure que no s’adona de res mentre ho veu tot.

Si miren cap enrere i bandegen l’autoengany, tots dos són conscients que no, que en cap moment no ha estat només sexe. Fan l’amor, sí. Però també s’abracen. Es besen. Conversen. Riuen. Xalen. Comparteixen. Quan estan junts, s’entreguen l’un a l’altre. Des del començament. Com si fossin… Leer más

23 Abr

Desde la caja de libros XL

por @librosfera

Cosas que hacía diez años atrás aprovechando que en la biblioteca me encargaba de la sección de diarios y revistas…

…excavar en la prensa durante los días previos a Sant Jordi y desenterrar todas las tiras de humor gráfico que hablaran sobre el día del libro.

Con todos vosotros, Sant Jordi de 2007 en El Periódico, La Vanguardia, El País, El Mundo, y Avui.
Leer más

22 Abr

La samosa

per Jean Murdock

La samosa viene de la India. No en vano India es samosa por su cocina. También se da en el Tíbet y en Pakistán. De hecho, el triángulo que dibujan estos territorios en el mapa es lo que da a la samosa su célebre —aunque equívoca— forma triangular. Y digo equívoca porque no es raro que en ciertos restaurantes confundan la samosa con el wanton, lo cual, aunque tenga ton, no tiene son.

Otras cosas con las que se confunde la samosa son la empanadilla —cuyo nombre justifica el error—, la croqueta, que es tan nuestra, y la chapuza, que no lo es menos. Cuando pasa esto último, la samosa suele llegar en forma de tetraedro, pero eso se arregla con el masala —masala derecha, masala izquierda, siempre queda como nueva—.

La samosa se hace con harina de trigo o de maida, que es una harina sin salvado. Pero, bueno, qué maida, si hoy seguro que hasta se hacen sin harina y sin nada, que si por algo es famosa la cocina moderna es porque todo se hace con cualquier cosa que no lleve lo que debería llevar lo que se hace. Y, digo yo, Punyab puestos, llamemos a las cosas por su nombre, que yo ya he visto hasta tortilla sin huevos ni trazas de serlo. ¿Y Pakistán los nombres si no para usarlos? Pero nada, mientras el dalái lama, nosotros tragaremos. Vamos, que nos da igual ocho que ochenta y samosa que croqueta.

Samosa es, por otro lado, un conocido tema del repertorio de la tuna, institución en peligro de extinción, aunque no a lo Monterrosso, es decir, que sigue ahí aunque no te despiertes porque no te ha dejado dormir. No puedo quitar los ojos de samosa han sido, con razón, las últimas palabras de más de un tuno. Téngase a bien compararlas con el No pica, no pica de ciertos cocineros hindúes. Garam, algú ho havia de dir!

 

20 Abr

Gaubança

per Xènia Ribas Beltran

La Sílvia li diu que sí, que és cert que l’Adrià sempre ha estat un nen força mogut però que ara és més que això. S’està tornat un marrec indòmit, rebel, sorrut… Busca brega amb els companys de classe, sobretot amb la Júlia, pobreta. I tot això, aparentment, de la nit al dia. Com a mestra, insisteix que un canvi tan sobtat l’ha d’haver causat algun problema a casa – sí, és clar, els pares sempre responsables de totes les circumstàncies negatives… –. I l’Ariadna, que comença a estar una mica farta d’aquesta cantarella, li repeteix que no una vegada i una altra, que tot està igual que sempre; son pare potser no està prou per ell però això és així des que es varen separar.

Un dia, després de rumiar-hi molt, explica a la Sílvia aquella anècdota del gos abandonat a la muntanya. Leer más