per Xènia Ribas Beltran

En Marc sent que està tocant fons. És una sensació estranya, desconeguda. No sap què pesa més, si la por o la tristesa. És com si estigués en un camí envoltat de timbes, al davant, als costats, al darrere. I així és molt difícil afrontar qualsevol situació.

La Sílvia no en vol saber res, d’ell. No li respon les trucades ni els missatges. I a l’escola, l’evita. Està segur que la companya la cobreix perquè, quan se li intenta acostar, sempre està al mig. És com la barrera d’un equip de futbol encarnada en una sola persona. Però molt més eficaç. Si fos per ella, les pilotes no albirarien mai la porteria en els llançaments de falta. Tampoc no li estranya. La cara que va fer quan l’Alba va aparèixer a l’hípica li va provocar una de les tristeses més pregones que ha sentit mai. Tots dos són grandets i sabien que tard o d’hora això acabaria passant d’una manera o una altra. Però tan de sobte… I amb aquesta cruesa… Redéu, que malparit que és l’atzar! Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

En Pere està trist. Per si no n’hi hagués prou amb l’alzheimer, ara s’ha trencat el maluc. Per primer cop en sa vida, es sent com un vell xaruc. Està paralitzat. És incapaç d’anar endavant i, alhora, es resisteix a tornar enrere. “Que puta que és la vida de vegades però com es fa estimar…”. Ara ha de fer repòs i no pot sortir a caminar. Enyora el mar, les aromes de salabror, les gavines… I als amics, només els pot veure si el vénen a visitar a casa. Vés a saber si això no serà el preludi de…

El pitjor de tot és que encara no ha estat capaç d’explicar-ho a en Marc. Li fa por que no vulgui que s’estigui sol amb la Júlia. N’està molt, de la nena. La seva alegria infantil se li encomana i el carrega d’energia. I si ara, justament ara, la deixa de veure… Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Per fi arriba dissabte. Es lleva, es dutxa i s’esforça en el pentinat. Normalment, no la conviden a les festes d’aniversari dels alumnes – per sort – però aquesta li fa il·lusió. Molta il·lusió. La mare de l’Adrià li està molt agraïda pel consell que li va donar i, per això, li ha demanat que hi vagi. I és que és innegable que el nen, d’ençà que va a l’hípica, ha fet un tomb. Està sempre radiant, amb una actitud positiva. S’entafora uns texans ajustats, una camisa de quadres i unes botes camperes. Es remena els cabells altre cop i se’ls recull en una cua de cavall. Res millor que una autèntica vaquera per moure’s entre equins! Es mira al mirall i riu. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

En Marc i la Sílvia ja fa uns mesos que es veuen. Sempre a casa d’ella, quin remei… La Júlia es queda amb l’avi Pere que, amb aquella saviesa pròpia dels ancians (el diable, quan és vell, sap més per experiència que per consell), fa veure que no s’adona de res mentre ho veu tot.

Si miren cap enrere i bandegen l’autoengany, tots dos són conscients que no, que en cap moment no ha estat només sexe. Fan l’amor, sí. Però també s’abracen. Es besen. Conversen. Riuen. Xalen. Comparteixen. Quan estan junts, s’entreguen l’un a l’altre. Des del començament. Com si fossin… Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

La Sílvia li diu que sí, que és cert que l’Adrià sempre ha estat un nen força mogut però que ara és més que això. S’està tornat un marrec indòmit, rebel, sorrut… Busca brega amb els companys de classe, sobretot amb la Júlia, pobreta. I tot això, aparentment, de la nit al dia. Com a mestra, insisteix que un canvi tan sobtat l’ha d’haver causat algun problema a casa – sí, és clar, els pares sempre responsables de totes les circumstàncies negatives… –. I l’Ariadna, que comença a estar una mica farta d’aquesta cantarella, li repeteix que no una vegada i una altra, que tot està igual que sempre; son pare potser no està prou per ell però això és així des que es varen separar.

Un dia, després de rumiar-hi molt, explica a la Sílvia aquella anècdota del gos abandonat a la muntanya. Leer más →