20 Oct

1978, She’s lost control, Joy Division

por Javier Avilés

Quería contarte una cosa pero lo he olvidado completamente. Trataba sobre el futuro, sobre la ausencia de futuro. Y de cómo solo aquellos con una lucidez tormentosa son capaces de comprender que no vale la pena seguir adelante. El amor los desgarrará, pueden tener el espíritu necesario pero han perdido el sentimiento, se avergüenzan de ser cómo son, aislados, sintiendo que son extraños, que todos lo somos, y que eso genera violencia, almas muertas que no pueden recordar y a las que no les importa nada.

Escuchó la voz que le decía cuándo y dónde actuar, pero perdió el control.

Leer más

19 Oct

Bingo

por Dioni Porta

Se llamaba Junior gustó, así que por qué no iniciar una serie de artículos a partir de anécdotas de una facultad de empresariales. Éramos jóvenes aunque sobradamente prepotentes. Por supuesto que allí había de todo, incluso gente idealista que quería estudiar economía para conocer bien el sistema que pretendían cambiar, pero el perfil mayoritario era el de los que soñaban con hacer dinero, conseguir un trabajo reputado que asegurara ingresos y posición o seguir con el negocio de papá.

Leer más

19 Oct

“John Ford a París”, Capítol 16

Vaig

per Maiol de Gràcia

maiolSóc en John Ford i vaig néixer a Arizona, en un poblet de mala mort que vaig abandonar així que vaig tenir carnet de conduir. Aquella vida de gent riallera, de perfectes pares de família, de pors al cos i espais tancats amb pany i forrellat, no estava feta per mi, així que vaig omplir el dipòsit i vaig travessar el país.

Leer más

18 Oct

Marcel i Herbert, una conversa al Mediterrani

per Xavi Ballester

Al s. XV, el mestre Manrique la va encertar de mig a mig en copsar una de les temptacions més freqüents de la condició humana: deixar-se endur per la nostàlgia i creure que “a nuestro parecer cualquier tiempo pasado fue mejor.”

Imbuïts en aquesta categoria de melangia balsàmica d’estar per casa, pronunciem sentències com ara “ja no queden cafès on escoltar bones converses”, frase que en George Willard podria haver pronunciat en qualsevol moment però que ja no ho farà.

Leer más

14 Oct

“Bang bang”, La nieta de la Sartenera

rita

Bang bang

Autora: La nieta de la Sartenera

Vagarejo per la ciutat, no són encara les dotze del migdia i busco algun bar per a beure’m una cervesa d’aquelles ben tirades, tan difícils de trobar, fa calor, el dia va arribant al seu mig i la suor ja em rellisca fa estona coll avall, hauria de buscar algun bar amb aire condicionat, però merda, no podré veure’m la cervesa freda i ben tirada amb l’espuma densa que em dibuixa un bigoti, fumant-me una cigarreta, que ara no es pot gaudir dels plaers simultàniament s’ha d’anar per parts o optar per prendre’s la cervesa ben tirada en alguna terrassa, però fa massa calor no es pot estar al carrer, tots els elements en contra per a poder sobreviure  a aquest matí calorós, d’una calor que m’està fonent el cervell, i a més a més hi ha poques ombres al carrer, a aquesta hora i en aquesta latitud el sol cau en vertical i l’ombra és només com una escopinada als peus de qui camina, un infern d’estiu, buscar és cansat amb aquesta calor indecent, no haurien d’existir els dies així tan humits i calorosos, sempre t’acabes creuant amb algú a qui li agrada l’estiu i en fa bandera, gent inconscient, podria penjar cartells per la ciutat que diguessin es busca un bar on bla bla bla, i oferir una recompensa a aquells que m’il·luminessin el camí no cap a la veritat, que no m’interessa gens ni saber-la ni trobar-la i menys encara la veritat dels homes, el camí cap a la cervesa alliberadora de tots els mals, cervesa que cures tots els pecats del món pels segles dels segles, o alguna cosa així, ho podria fer a la manera del far west, quina paraula més transportadora, la cara del Depp en aquell bosc repartida per tots els arbres i com ell intenta estripar els cartells que es va trobant amb la certesa que no podrà aconseguir-ho mai, quins temps més meravellosos els del llunyà oest, poder agafar la pistola, no millor el rifle i bang bang carregar-se al que tens davant, sense dir res, tot en silenci, només una fuetejada de mirades vidrioses, prenyades d’odi i d’alcohol i fer justícia.

13 Oct

1977, God save the Queen, Sex Pistols

por Javier Avilés

(Grabación)

Piénsalo, ¿qué hemos hecho nosotros con nuestra crisis? Dejemos de lado que nos hemos convertido en economistas de salón y que hemos hecho de la protesta simbólica nuestra forma de oposición. Culturalmente, ¿qué hemos hecho con nuestra crisis? Ellos al menos supieron cómo afrontarla y que ese enfrentamiento era completamente inútil. ¡Me emborracho y destruyo! Destruyo porque sí, porque esa es la forma de decir que todo esto es una mierda y que no hay futuro. ¿Acaso piensas que tienes futuro? No, no hay futuro para ti. Yo hace tiempo que consumí el mío y he descubierto que mi futuro es igual de mierdoso que mi presente. No hay futuro, no tienes futuro, tus hijos no tendrán futuro. Y cuando no hay futuro no puede haber pecado.

Leer más

12 Oct

Utopies al món clàssic

per Antoni Janer

Ja fa 500 anys que el britànic Thomas More va escriure la seva famosa obra Utopia (1516), una illa imaginària que havia d’acollir una societat perfecta. Aquest neologisme d’arrels gregues jugava amb l’ambigüitat etimològica: podia significar “no lloc” (οὐ + τόπος) o “lloc del bé” (εὖ + τόπος). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat República, coneguda en grec com a Πολιτεία.

La República platònica estava ordenada en tres classes socials: filòsofs governants, guerrers guardians de l’Estat i treballadors productius. Les dues primeres classes no podien tenir propietat privada per evitar que, per egoisme o per ambició, poguessin sorgir divisions entre elles. També imperava la igualtat de sexes –tota una revolució tenint en compte la misogínia imperant d’aquella època–. Un dels motors del projecte platònic era la παιδεία (“l’educació”), il·luminadora d’una vida justa.

Leer más

12 Oct

“John Ford a París”, Capítol 15

L’Avi

per Maiol de Gràcia

aviSoc al capdavall del carrer Vendome, just al davant del número 8, observant la finestra del pis on el meu avi va viure fa uns setanta anys. És una finestra corrent, sense història ni encant, i al mateix temps el nexe d’unió amb quatre generacions d’escassos records familiars.

De les vides de besavis i rebesavis no en sé gairebé res, només allò que els meus pares i avis en comentaven alguna vegada, les malalties que els van matar, els seus  noms i les seves dèries, el plor de la iaia Lourdes, ja de molt gran, quan al seu cervell només hi quedaven instints de gana i son. De les generacions restants, en canvi, sí que en conservo petites referències que tampoc donen per gaire, un imaginari que va conformar la meva primera visió del món i que encara avui marca els perímetres que d’alguna manera el limiten, que s’acaben en allò en que l’he convertit.

Leer más

11 Oct

Corrosión. Capítulo 7. Vaenga

Voy a proceder a relatar –nunca antes lo había hecho- uno de los momentos centrales de mi vida: el día en el que descubrí que dentro mío habitaba una energía que yo desconocía poseer. Un estado interior tan singular y diferenciado del resto que incluso le encontré un nombre: Vaenga. Un identificador al que siempre regreso para evocar esa característica anímica en la que te sientes iluminado por una curiosidad ilimitada.
Leer más

07 Oct

Estrip Art

verdi1

El retorn

Ana Traver

Es va despertar abans que sonara el despertador. Ja es veia un poc de claredat pels badall de les cortines i a més ella s’havia adormit amb l’enrònia de llevar-se aviat per veure com sortia el sol. Tot i que era diumenge i no havia d’anar enlloc, i el que més li agradava era dormir, no volia perdre’s aquest espectacle.

L’habitació no tenia res d’especial, tant el mobiliari, que se reduïa  a una taula i  una cadira, com les parets, eren de color clar; el llit era còmode i el bany, suficient. Era l’entorn d’aquest hotel el que el feia inoblidable. Construït damunt de la sorra, tenia  planta baixa i quatre altures que avui no estarien, de cap manera, dins la legalitat, però en 1933, després de funcionar com a restaurant durant 3 anys, li concediren llicència per a construir dos plantes i una terrassa que quasi arribava a la vora de la mar. D’ací el nom de Voramar. Anys després se seguiren fent ampliacions i reformes fins que la llei ho va permetre i a dia d’avui es conserva sense cap variació des de fa molts anys, amb aqueix aire decadent que el fa tan especial.

Leer más