per Xènia Ribas @canetmar80

… El que em dol, el que realment em cou, és que, quan miro cap enrere, sempre arribo a la mateixa conclusió: que tota la vida m’han trepitjat. Tant és l’època en què m’aturi: sempre hi ha uns peus que em passen per sobre. Alguns amb prou delicadesa, d’altres amb força i crueltat, d’altres com si volguessin torturar-me amb unes agulles gruixudes que em sembla que em partiran l’ànima… Doncs sí, tota la vida trepitjada… Definitivament, si un dia algú m’escriu les memòries, aquesta és la meva història.

I no és que sigui una derrotista ni una amarg… Bla-bla-bla… Bla-bla-bla…

No, jo no sóc pas cap llamborda. Simplement, m’agrada patir. No ho reconeixeré mai davant dels altres ni, encara menys, davant de mi mateixa però m’agrada patir. M’agrada tenir problemes. M’agrada discutir-me. M’agrada barallar-me. M’agrada engegar a la merda. M’agrada fer creu i ratlla. M’agrada crear conflictes i mala maror. M’agrada sentenciar. M’agraden els destrets. M’agrada sentir que el món va en contra meu (perquè, evidentment, la culpa sempre és dels altres). Sí, m’agrada patir. M’A-GRA-DA PA-TIR.

És el que realment dóna sentit a la meva vida.

Si no, una buidor existencial m’impregnaria i em quedaria sola. Jo amb mi mateixa.

Un destret és una situació anguniosa, d’extrema necessitat i també un malestar fort (trobar-se en un destret equival a “estar en apuros”). I el verb destrènyer vol dir posar algú en destret.

per Xènia Ribas @canetmar80

Ja fa temps que les escletxes em solquen la cara. I no pas perquè sigui tan vella, no. És el desgast… De fet, però, es podria dir sense mentir ni exagerar que ja vaig néixer marcada amb una mena d’arrugues. Ara bé, la veritat és que això tant se me’n carda. El que em dol, el que realment em cou, és que, quan miro cap enrere, sempre arribo a la mateixa conclusió: que tota la vida m’han trepitjat. Tant és l’època en què m’aturi: sempre hi ha uns peus que em passen per sobre. Alguns amb prou delicadesa, d’altres amb força i crueltat, d’altres com si volguessin torturar-me amb unes agulles gruixudes que em sembla que em partiran l’ànima… Doncs sí, tota la vida trepitjada… Definitivament, si un dia algú m’escriu les memòries, aquesta és la meva història.

Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

Aquest matí no escriuré cap història amb regust de relat. Ni tampoc no citaré una paraula que, d’entrada, us resulti estranya. El que sí que potser no us sonarà tant és alguna de les seves accepcions. Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

Just quan va fer vint-i-dos anys va entendre que el somni de promocionar al primer equip del Barça era, precisament, això: només un somni. Li va costar d’acceptar-ho – tants anys al planter, tant de sacrifici, tant d’esforç, tanta infància perduda – però, al final, resignat, va fer les maletes i se’n va anar a viure a València. El Llevant sí que va apostar per ell. Malgrat que s’esforçava a enganyar-se, de vegades, el pes del fracàs l’envaïa, com un dimoni persistent, i li xiuxiuejava que sí, que tens l’oportunitat de jugar a primera divisió, però en un club modest i ja comences a entrar a la senectut futbolística: no t’esperis – ni tan sols t’atreveixis a somniar -, doncs, que més endavant ja brillaràs…

Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

Avui no m’he inventat cap relat (bé, això si és que es pot dir que qui escriu crea res de nou). Avui vull explicar-vos una vivència d’ara farà quasi dos anys. Una petita anècdota banal per al món, un tresor immens per a mi.

L’Íngrid, la meva neboda, que llavors tenia tres anys, va iniciar aquesta espiral inacabable de festivals de Nadal de l’escola i de les activitats extraescolars – en el seu cas, dansa i natació –. Quan vaig a aquestes festes, sempre em fa gràcia el contrast entre l’alegria mig folla i histèrica dels familiars, que pot arribar a fregar la violència per aconseguir una cadira més propera a l’escenari, i la dels professors, amb aquell posat de qui vol que tot surti bé però amb la impertorbabilitat de qui ho fa any rere any – i rere any i rere any –.

Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

La veritat és que la seva vida sexual ha millorat d’una manera evident. La seva com a home (com a mascle, perquè aquests dies s’hi sent molt, de mascle) i la dels dos com a parella.

Des d’aquell dia que se la va tirar imaginant-se que premia amb força els rínxols rogencs de l’Anna que carden cada dos per tres. De vegades la busca ell, de vegades és ella que se’l mira amb un esguard suggeridor. Però el cas és que no paren. Tant se val l’hora i el lloc. A ella li sembla que tragina un llimac bavós dins de les calces i a ell que té els collons a punt de rebentar en qualsevol moment del dia. Semblen dos adolescents amb les hormones bullint en plena efervescència.

Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

El fa anar mig foll. D’ençà que aquell dia a la feina, mentre esmorzaven, li ho va dir… I ho va fer com qui no vol la cosa, com qui explica que ha anat a la fruiteria i hi ha comprat mongeta tendra. Se li va acostar, inclinant lleugerament el tors cap endavant i, amb un somriure entre innocent i entremaliat, li va etzibar que cada divendres mira una pel·lícula eròtica. “I em poso molt calenta i… bé, ja et pots imaginar com acaba tot plegat, oi?”. “No, no! No em fa res fer-ho sola. És que… Saps què passa? Que tinc moltes joguines, jo”. “Bufa, no. El porno no m’agrada. Carden com qui redacta un informe o fa una classe d’aeròbic al gimnàs, massa maquinal, amb aquelles cares de plaer impostat d’actors mediocres. En canvi, l’erotisme… Només de pensar-hi ja m’humitejo”.

Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

La Bruna és una dona decidida. I ho ha estat sempre. Els avis li deien que els pares també eren així, que li ve de mena. Sap que algun dia ho aconseguirà. N’està convençuda. Encara que s’hagi de passar la vida sencera lluitant.

Té poca família, la Bruna. Els pares gairebé ni els recorda. Això li fa molt de mal. Pensa que una filla hauria de tenir-los sempre presents, encara que els hagi perdut de tan xica. Per això, el subconscient protector, de tant en tant, li fabrica una mena d’imatges, de cares borroses, i les envia a la consciència en forma de record o de somni. Quan li passa, es sent molt feliç. Els pares varen morir a la Guerra. Tots dos. Aquesta Guerra que tothom fa com si mai no hagués existit. “Són coses del passat i la merda val més no remenar-la” – diu la gent. Quan ho escolta, s’abranda i es rebel·la. Ignorar la Guerra, per a ella, implica esborrar la mort dels seus pares. El pare va dir adéu a la vida al front i, a la mare, la van afusellar. El crim… Repartir pasquins. Tan sols això. L’Adela, que era molt amiga de la mama, li va explicar que, quan la van detenir, li van cridar amb menyspreu, com si l’escopissin, “puta roja!”. En castellà, evidentment.

Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

La Rosa i l’Anna, que s’han convertit en cul i merda d’ençà de la conversa al lavabo, treballen amb la Pilar. La senyora Pilar, que li diuen elles. La detesten. Sempre malhumorada, es passa enfadada tot el sant dia. Tant és si fan com si no fan, tot li sembla malament. Clava esbroncades a tort i a dret a qualsevol que li passi per davant dels nassos. Tant se val si són merescudes o no. El cert és que a la feina tothom la tem però ningú no diu mai res. És que és una patum, la senyora Pilar. Especialment a l’Anna, benhumorada per naturalesa, aquesta actitud tòxica li sembla totalment incomprensible.

Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

“Se le vio, caminando entre fusiles,
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico
—sangre en la frente y plomo en las entrañas—
… Que fue en Granada el crimen
sabed —¡pobre Granada!—, en su Granada”.

Leer más →