per Xènia Ribas @canetmar80

Deu fer ja ben bé un any i mig que no es veuen. Però just quan es pensen no pas que ho hagin superat però sí que més o menys ho han col·locat mínimament és quan es varen trobar de sobte a la plaça mercat. La Núria estava ficant un enciam i una bosseta amb quatre nabius a la cistella quan, d’alguna manera, li va semblar notar uns ulls clavats a sobre. Va aixecar la mirada i el va veure allà palplantat, fitant-la. Li va caure tota la compra a terra. La va recollir a poc a poc, la va posar al cabàs i es va anar incorporant de mica en mica mentre intentava recuperar el ritme respiratori i tranquil·litzar-se. En Martí se li havia anat acostant i ja el tenia just davant. Semblava prou serè però la veu li va tremolar en saludar-la. Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

L’ha engegat a dida. I, si és sincer amb ell mateix, no es pot pas dir que d’una palla n’hagi fet un paller. Va anar a buscar-la a la perruqueria per fer-li una sorpresa i convidar-la a sopar. I, quan va arribar-hi, va veure com un home l’agafava del braç esquerre i li acariciava amb un gest suau que li va semblar més que evident. Es somreien amb complicitat i va poder copsar-los les mirades. Unes mirades on va entreveure clarament el desig, l’amor, la passió. Tot el que li corresponia a ELL. Va embogir. S’hi va adreçar enfurismat i va començar a cridar-los no recorda ben bé què. De res no va servir que la Núria intentés explicar-li que era aquell company de feina de què li havia parlat. Pràcticament ni la sentia. No, ni els sentia ni volia escoltar-los. Vist amb perspectiva, tampoc no podia: havia perdut el control. El paio va marxar fulminant-lo amb uns ulls carregats d’ira que ell va confondre amb gelosia. Quan el va perdre de vista, a poc a poc, va començar a asserenar-se. Va ser llavors quan es va topar amb els ulls de la Núria. Creu que mai més no podrà esborrar aquella mirada de la seva memòria. Traspuava ràbia i vergonya però això no era nou, ja s’hi havien topat. El que va trencar-lo va ser adonar-se que, a més a més, l’estava fitant amb por.

Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

– Hòstia, Martí! Però que no veus que si no t’hi sinceres no servirà de res? Ostres, tu, aprofita l’oportunitat… Que anem prims de butxaca i vés a saber quant de temps ho podrem mantenir…  Escarrassa’t més, cony!

Però el cert és que, cada cop que hi va, camina pel carrer amb el cap cot i la cua entre les cames, com si fos un gos esporuguit. Es consola pensant que ha millorat una mica: ja no pateix un atac de pànic desfermat quan entra al consultori. Tot i que… tot i que no aconsegueix relaxar-se i, encara menys, obrir el seu interior, com la Núria li demana. La veritat és que li segueix costant entendre aquesta fe absoluta que té en la psicòloga, com si fos la deessa suprema d’una religió i ella en fos la devota principal. Ell no, no hi creu pas – ni en les deesses ni en la psicologia –. Però sí que creu en la relació i lluitarà tot el que calgui per dur-la a bon port. “I si algú em titlla de calçasses… se me’n fot, tu!”. Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

Una altra vegada dimarts… Sospira, exasperat. Cada cop se li fa més insuportable. És que encara és l’hora que no li troba cap sentit a haver-hi d’anar…

– Hola, Martí.

I li clava els ulls. Aquella mirada inquisidora que gasta sempre el treu de polleguera. Sembla com si li arrenqués tota la roba i es sent ridícul, tot nuu davant d’ella. Aquesta dona – pensa – hauria de ser la representació viva de l’home del sac. Segur que esporuguiria els nens tant com a ell.

– Com et trobes? Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

Ell no ho volia de cap de les maneres. Però ella no parava d’insistir-hi (“que ja veuràs que t’anirà bé”, “que aquest tema l’has de treballar”, “pensa que amb l’edat tot s’accentua”). Es va erigir en un autèntic corcó. Ell, tossut en la negativa; ella, infinitament persistent. I, com que en qualsevol batalla sempre hi ha vencedors i vençuts, en aquesta, la persistència va esclafar la tossudesa. I més després de la discussió del restaurant: llavors no va tenir més remei que claudicar. Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

En Martí i la Núria sopen amb l’Albert i la Clàudia. Ells dos es coneixen des de ben petits. Han estudiat sempre junts, fins i tot a la universitat. L’Albert diu sovint en broma que va decidir estudiar història sense que li interessés gaire, només per no separar-se de l’amic de l’ànima. Tenen la sort, a més, que la Núria i la Clàudia s’avenen molt. “Som molt afortunats, eh, xaval, perquè mira que en són de complicades, les dones!”. Les trobades són sempre idíl·liques. Es senten tan a gust, tots quatre…

Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

La Núria no se’n sap avenir. Un migdia, ja cap al tard, s’estava cruspint un plat immens de botifarra amb mongetes en un bar quan ell va entrar. Estava asseguda mig tirada endavant per tapar la teca, com sempre. Aleshores encara li feia vergonya que la gent la veiés menjar. Segur que tothom pensava que una noia tan voluminosa com ella no hauria de halar-se aquests plats. I ella ja ho provava, ja, de contenir-se. Però és que el plaer era tan immens que la majoria de vegades sucumbia. I és que el món li semblava una gran trampa plena de temptacions. Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

En Martí, des de ben menut, ha estat un noi alt i desgarbat, tot esprimatxat. La situació, però, comença a canviar als vint-i-cinc anys, quan el ritme de la seva vida es transforma en un autèntic infern: treballa als matins i estudia oposicions a les tardes. Això implica que el pobre nano passa tot el sant dia assegut i, pràcticament, només canvia de postura per ajeure’s al llit a les nits. A més, la falta de temps lliure ha comportat que hagi deixat de fer esport (tot i que si és sincer amb ell mateix sempre li ha fet molta mandra). I els nervis… Ai, els nervis! Els nervis han fet que mengi compulsivament tothora totes les marranades que arreplega a la botiga de queviures de la cantonada de sota de casa. Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

Surt de l’habitació i, mentre n’ajusta la porta amb sigil, l’esguarda. Per fi s’ha adormit… La tanca del tot sense fer ni un bri de soroll. Tant que li ha costat, només faltaria que…

Creua el passadís amb silenci, entra al menjador i es llança damunt de la butaca amb un cop sec que acompanya d’un gemec profund. Fita el seu company, que sopa mentre mira un partit repetit del Barça de vés a saber quin any. Sospira profundament i acomoda la cara entre les mans mentre sent que les llàgrimes, un cop més, comencen a lliscar-li per les galtes. Al començament, és un plor suau però aviat comença a sanglotar, amb el cos tremolós. Ell deixa el futbol un moment i se li atansa. “Va, dona, va” – li diu mentre li amanyaga els cabells -. Ella aixeca el cap, la cara tota esblaimada, i el veu que ja torna a seure empunyant la forquilla i el ganivet amb els ulls clavats un altre cop a la pantalla. Al principi s’espantava quan la veia així però ara ja s’hi ha acostumat. “És només que va molt cansada” – es diu -. “Amb dos fills tan petits, què vols…”. Leer más →

per Xènia Ribas @canetmar80

La setmana passada varen començar a conviure en un pis rònec de Vallcarca. I ho varen fer sentint il·lusió, és clar, però el fet que ja no són tan jovenets i que tots dos porten penjada la motxilla amb els fracassos amorosos corresponents els fa viure el moment amb un cert recel. Per això, si bé s’esforcen a oferir la millor faceta, ressaltant els encants que creuen que posseeixen, també tenen clar que és el moment precís en què és vital marcar alguns límits. No fos cas que després es converteixin en esclaus de l’eufòria inicial… Leer más →