04 Oct

“John Ford a París”, Capítol 49

per Maiol de Gràcia

890

Miro per l’espieta de la cel·la. Els policies van despullats i estan cagats de por. M’asseguro que el càmera estigui filmant, truco a comandància i em donen l’ordre d’entrar.

Ho fem en tromba. Ells aixequen les mans instintivament i criden alguna cosa que no puc entendre per culpa de la pressió del casc, alguna cosa que sona a reclams de clemència. Igualment els esclafem contra la paret amb els escuts de plàstic. Els companys de darrere ens empenyen contra ells uns trenta segons i després es retiren. Aleshores trec la porra i busco un punt entre els braços i les cames, colpejo amb força i el pollós de primera fila es doblega automàticament, impacto a la nuca i el cap, set vegades, mentre li trepitjo una mà. Ell intenta reaccionar però no troba l’ espai. Els seus companys estan en idèntica situació, recargolant-se pel terra, buscant aire amb cara de pànic, estan vençuts i demacrats. L’agafo pels cabells i les orelles. Un company m’ajuda i l’arrosseguem pel passadís fins a les a les oficines de l’ala nord. La sang li raja del cap fins al pit. Li vaig donant cops de peu a les cames i es retorça de dolor. Això provoca un reguerol de sang que els seus propis talons van separant en dues línies paral·leles. Li miro la mà: té tres dits torçats cap enrere. Li mano al company que s’aturi i li aixequi el cap. M’enretiro uns metres, trec l’escopeta i apunto a l’ull esquerre.  Disparo, la pilota de goma fa diana i el merdós perd els sentits. L’arrosseguem fins a la porta de sortida i el deixem estirat al carrer.

 

 

27 Sep

“John Ford a París”, Capítol 48

per Maiol de Gràcia

Dilluns pel matí, 

surto al carrer. No s’hi veu una ànima. A la cantonada de Diputació amb Bailèn, una furgoneta de la policia Nacional. A Gran Via, una altra. Els suposo a l’interior, armats i a l’expectativa. Segueixo avançant i em topo amb les primeres personesTots semblen dirigir-se a algun lloc important amb pressa continguda.  Jo faig el mateix. M’apropo fins al punt de reunió i dono una volta llarga  pels voltants. Observo l’emplaçament des de diversos angles i no hi veig res estrany en cap ocasió, només furgonetes a cada cantonada. Sento el  brunzit d’un helicòpter però no aixeco la mirada. M’apropo a la porta. Passo un parell de vegades pel davant, miro quin ambient es respira a l’escala, no hi veig moviment i empenyo la porta.  Algú s’ha encarregat d’inutilitzar el pany i s’obre  sense dificultat. Un cop a dins, em dirigeixo a la porteria. M’hi endinso, tal com m’ha estat indicat, i avanço per un passadís ple de llum natural. Començo a intuir el rumor apagat d’una munió de gent. Sento passes al meu darrere: una parella jove amb tres nens, un home gran encorbat.  Surto a l’exterior d’un pati d’Eixample. Centenars de persones em miren de reüll. Ningú somriu. Em reparteixen un full i el llegeixo. Un senyor comenta en castellà que els helicòpters ja deuen haver passat la informació i que ens esperen. Tot i així cal mantenir la calma. Serà d’aquí a mitja hora com a molt. Faig una ullada general a la multitud. Veig gent amb bastó i gent amb turbant, gent amb corbata i gent amb mocador palestí. No es veu cap arma i sí moltes motxilles plenes. La gent mira els mòbils i conversa en veu baixa. No tenim televisió ni ràdio ni internet, però tots hem trobat el camí fins a l’illa pertinent. Els que tenen família al poble, parlen d’ajuntaments i escoles. Els de  ciutats petites, de centres cívics i hospitals. Es tracta de resistir tots junts i de la mateixa manera.  Se sent un tro llunyà, després un altre de més proper. Algú  anuncia que ha arribat l’hora i, un per un, sortim al carrer 

 

 

 

 

 

 

 

20 Sep

“John Ford a París”, Capítol 47

per Maiol de Gràcia

John Ford a Barcelona

L’equidistància és el tràveling sentimental d’un present i d’un passat familiars. Al meu s’hi pot observar una gent treballadora, d’origen catalano-basco-valenciano-aragonesa, establerta a l’excel·lentíssima vila de Gràcia cap a mitjans dels segle XIX. Quan un servidor va treure el nas, les dues generacions en vida havien ampliat el radi d’acció als barris de l’Eixample i Navas per pur instint de supervivència. Es tractava de guanyar-se el pa de la manera que fos. La postguerra havia estat penosa i se n’havien sortit com havien pogut. Els avis, els derrotats de la guerra civil, s’havien empassat mig segle de dictadura pencant i callant, relacionant-se amb la gent que els envoltava sense mostrar cap símptoma de ràbia o menyspreu. Veïns, companys de feina, amics, catalans d’origen i catalans immigrants, eren tractats amb la mateixa actitud entre franca i distant basada en el respecte absolut per les maneres pròpies i estranyes. Cap d’ells era culpables de res, tothom formava part d’una mateixa massa sotmesa i actualment consagrada a posar el plat a taula cada nit. Quan havien de parlar amb castellanoparlants, canviaven automàticament d’idioma i no passava res, mai no en comentaven les raons ni les causes, era llei de vida i els petits de la casa els imitàvem de la mateixa manera que els nostres pares havien après a conviure amb tota mena de prohibicions culturals. No sabien escriure en el seu propi idioma, havien acceptat com a natural la ràpida degradació del llenguatge parlat, donaven per bona la barreja de respecte i derrota acumulada pels seus progenitors, i feien la seva i deixaven fer, treballaven, es casaven i tenien fills mentre esperaven que la mort del dictador canviés, ni que fos una mica, la direcció dels vents.   Leer más

13 Sep

“John Ford a París”, Capítol 46

per Maiol de Gràcia

En John Ford pitja el botó d’ignició i la nau surt disparada.  La va llogar amb  la ferma intenció d’explorar geometries ignotes que li diluïssin l’espessor sanguínia, la paràlisis física, el mar de dubtes confortables.  La lluita continua, n’està plenament convençut. No pensa rendir-se per molt que la decrepitud li trepitgi els talons. Prem l’accelerador i desapareix rere els confins de la Via Làctia.

La nau té ordre expressa de no establir cap ordre establert. Només s’ha d’aturar on li plagui, sigui per idoneïtat mediambiental, sigui per instint mecànic.  Un cop a terra, quan obri les comportes, en John sortirà a passejar.  Tot el que observi serà digne d’estudi. Descriurà els escenaris pel pur vici d’escriure. No en traurà res, de tot plegat, i poc abans de traspassar se’n desfarà amb la resta d’andròmines acumulades durant la seva curta estada a la terra, la majoria tan anacròniques com la percepció que en conservi.

Porta dues hores de vol i el casc el comença a incomodar. El seu propi baf el retorna el desagradable impacte provocat per l’ambient moribund de l’habitació de la  tieta Dolors cada vegada que la visitaven, durant les vacances de Nadal, els deu anys que hi va malviure estirada. Ha vist passar fugaçment centenars de planetes de diversos colors i mides, i només pensa en tota la gent que ha vist emmalaltir, patir i morir, en el daltabaix de les distàncies, en les  petites lluites, tan de mentida, i per altra banda tan necessàries.

El cap li pica, necessita rascar-se, es treu el casc, es rasca, se’l torna a posar, es corda el cinturó de seguretat, desendolla el botó automàtic, busca el primer planeta visible i fa un gir sec de volant.

28 Jun

“John Ford a París”, Capítol 45

per Maiol de Gràcia

THE CHARMING MAN

Recordo un senyor de bigoti franquista i mirada intensa. Recordo que bordava com un gos rabiós i jo em moria de por. Això el feia riure d’allò més i bordava encara més fort, em pessigava el cul i jo sortia corrents.

Aleshores el pare m’agafava en braços i somreia. Acceptava la broma però no l’aprovava.  Era només la seva  manera d’interactuar amb la gent, discreta,  transigent, amable, disposada a cedir per damunt de discrepàncies puntuals. És el record punyent que brolla del plor d’un infant espantat.

 

07 Jun

“John Ford a París”, Capítol 43

per Maiol de Gràcia

L’Alan

Avui només m’interessen els meus instints. Busco un personatge que pugui servir per a la qüestió i el preparo mentre prenc el cafè amb llet.

Surto al carrer amb ínfules d’aristòcrata convençut. Pantalons texans, mocassins enllustrats i la camisa blanca més cara de l’armari. Sembla que vagi informal i al mateix temps tot el contrari.

Me’n  vaig cap a la zona adequada de la ciutat i m’assec en una terrassa de tauletes minúscules i cambreres de luxe. Fumo tranquil·lament i faig veure que llegeixo un diari mentre cerco mirades. Leer más

31 May

“John Ford a París”, Capítol 42

per Maiol de Gràcia

That’s it, folks

It’s all about trying, he said.

And so I did.
But the times where rough and there was no thing to beg for.

Not even a hot soup of filthy shit.

But I did anyway.
And the only thing I got was a backache from walking around like a ghost
nobody could see.
I saw them all but they didn’t even notice me.
Too many things to worry of their own, I guess.
Life can be too tough to be seen,

so I died.

Leer más

24 May

“John Ford a París”, Capítol 41

per Maiol de Gràcia

Merde…

Admiro les gàrgoles de la catedral de Notre Dame, trepitjo una merda de gos gran i llefiscosa, perdo l’equilibri enrere mentre avanço sense voler cap a un  guiri gros, blanc i suat, que porta el mòbil mig penjant de la butxaca dels shorts perquè aquests li van tan ajustats que no donen per a més, i m’hi estampo inevitablement, cosa que fa que el mòbil li caigui a terra i m’acusi en un idioma viquing d’alguna cosa que no entenc però que jo, i tots els que ens envolten, inclosos els segurates de la porta de la catedral, traduïm per: lladre de merda m’has tractat de fotre el mòbil amb la típica excusa de lladre romanès que es basa en que has trepitjat una merda de gos a la porta de Notre Dame. Leer más

17 May

“John Ford a París”, Capítol 40

per Maiol de Gràcia

God is in the house

Un cop endollats els fanals, tallada la fusta i enceses les llars de foc, la  ciutat està tan ben il·luminada que no hi queda ni un racó on els malfactors puguin camuflar-hi els seus crims.

També hem pintant la petita parròquia de blanc. I cada nit, en la seguretat que ens envolta, silenciosos com ratolins, després de sentir a dir que Déu l’habita des de temps immemorials, ens hi apropem tota la gent de bon cor.

En aquest grup cal descomptar-hi les ànimes perdudes de sempre: els lladres de guant blanc, les rates de biblioteca o els consumidors de crack i absenta. A aquests no els volem ni veure. Penseu que som pocs però que sabem defensar-nos. Tot i que de vegades -també és cert- ens fan molta falta; sobretot quan estem adorant el nostre Déu i algú s’ha d’ocupar dels gatets que es pugen als arbres. Leer más