20 Abr

Gaubança

per Xènia Ribas Beltran

La Sílvia li diu que sí, que és cert que l’Adrià sempre ha estat un nen força mogut però que ara és més que això. S’està tornat un marrec indòmit, rebel, sorrut… Busca brega amb els companys de classe, sobretot amb la Júlia, pobreta. I tot això, aparentment, de la nit al dia. Com a mestra, insisteix que un canvi tan sobtat l’ha d’haver causat algun problema a casa – sí, és clar, els pares sempre responsables de totes les circumstàncies negatives… –. I l’Ariadna, que comença a estar una mica farta d’aquesta cantarella, li repeteix que no una vegada i una altra, que tot està igual que sempre; son pare potser no està prou per ell però això és així des que es varen separar.

Un dia, després de rumiar-hi molt, explica a la Sílvia aquella anècdota del gos abandonat a la muntanya. Leer más

19 Abr

L’inventor

Un microrelat de Jordi Masó

La invenció de la màquina per invertir el temps s’atribueix a Ernst Müller (1941-1867) .

Microrelat guanyador del 2on Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà i inclòs al llibre Les mil i una (Témenos, 2015).


Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor dels llibres de microrelats i contes breus Els reptes de Vladimir, Catàleg de monstres i Les mil i una. El seu últim llibre, el recull de contes Polpa (Males Herbes, 2016), ha rebut molt bones crítiques. Molts dels seus textos han estat premiats en concursos literaris.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

18 Abr

Atzucac

per Xènia Ribas Beltran

L’Alba passa els dies viatjant de país en país. Coneix el mapa mundi com qui identifica cada racó de casa seva. I, quan és a Barcelona, està tot el sant dia a la feina. La veritat és que en Marc i la Júlia no li veuen el pèl.

Quan li varen oferir la primera promoció, en Marc, de seguida, la va animar a acceptar-la. “És el que has volgut sempre i has lluitat per aconseguir-ho. Ara no pots deixar escapar l’oportunitat només perquè acabem de tenir la nena”. I ella va dir que sí. Aquella vegada i unes quantes més, fins que va aconseguir ser sòcia de l’empresa. En Marc n’estava molt orgullós, de l’Alba. D’ella i, en part, també d’ell mateix. Realment, ningú no li podia negar que era un home modern i transgressor si s’encarregava ell sol de la Júlia i de la casa. “Sens dubte, – es deia en broma però amb un bri de vanitat – sóc l’home ideal per a les feministes: he estat capaç d’enfrontar-me al model patriarcal!”. Leer más

18 Abr

Poesia de Josep Palau i Fabre

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

Sonet escrit de cara a la mort

En els cercles concèntrics del teu iris,

com en l’aigua agitada per un roc,

jo veig la meva imatge entre deliris,

segur només d’haver arribat enlloc.

 

La diminuta arena dels martiris

i les pedres brillants de gebre i foc

encenen les ciutats de cementiris

que habiten les fondàries d’aquest lloc.

 

El dia que es farà l’aigua quieta

i el teu ull serà net com un espill

contemplaré la meva faç perfeta.

 

I després del moment del gran perill,

amb la boca negada, i capgirat,

vindré a raure al teu fons d’eternitat.

(7 de juliol del 1945)

Leer más

08 Abr

El cacao

per Jean Murdock

Hablar del origen del cacao es hablar del origen mismo del mundo, ya que: AL PRINCIPIO DE TODO FUE EL CACAO. Luego ya la cosa derivó en marrón. Pero al principio fue el cacao, de ahí la materia oscura y los agujeros negros. Todo apunta a un color, el color del cacao, heraldo de lo pardo.

Fijémonos, por ejemplo, en su etimología, del nahuatlismo cacáhuatl, raíz que no por casualidad comparte con «cacahuete». Esto enmaraña por completo los textos de cronistas como Bartolomé de las Casas, que a veces no sabemos si habla, efectivamente, de «cacao» o de «cacahuete». Por otro lado, nos brinda la clave más antigua documentada de la teoría darwinista, pues confirma que, además del cacao, venimos del mono; el cacahuete es la prueba incontestable. Cacahuete, cacao, mono, maní, todo es uno y lo mismo. Leer más

07 Abr

Sang i fetge

por Carolina Montoto

Soy la doctora M., especialista en medicina familiar y comunitaria, y esta noche no he pegado ojo. Ni dos tilas han podido con lo que me rondaba en la cabeza, con mis inquietudes fruto de mi visita a mi tía abuela Margarita a la residencia de ancianos donde vive.

Llego a la residencia y me los encuentro a todos embobados mirando la tele. Bocas abiertas, algún hilillo de saliva que escapa de la boca. Ojos brillantes y curiosos, en el caso de mi tía abuela, que delatan una inteligencia que ya quisieran para sí muchos políticos. ¿Qué es lo que los absorbe tanto de la tele, hasta el punto de que permanecen inusualmente callados? Miro la pantalla y, en primer plano, un actor con aspecto perturbado y ojos saltones parece emperrado en acabar con algo parecido a un ser humano, un guiñapo de ser humano, en realidad, al que le da con un martillo, le pega varias patadas en el vientre y le estrella la cabeza, una y otra vez, la cabeza contra el suelo con una cadencia casi poética. Qué espanto, me digo, y aparto la vista automáticamente del aparato. Casi parece que la sangre del andrajo de hombre va a salirse del televisor salpicando a los ancianos, para luego derramarse por el suelo y mojar las zapatillas de mi tía abuela, que tanto quería a los animales y que siempre acogía en su casa a los gatos abandonados. Pero ella, ni mu. Otra octogenaria de pelo blanco y apariencia dulce se tapa los ojos con las manos, pero dejando una rendija entre los dedos para no perderse ni un segundo de la tortura que está sufriendo ese despojo humano llamada hombre, ya agonizante, si no muerto. Leer más

06 Abr

Palíndroms 33, En castellà (5), Actuals, Platero

per Jesús Lladó @JessLlad

José María Platero Cardenal (Madrid, 1922) és un dels pioners de la composició de palíndroms. Enginyer de Camins, va treballar a Renfe, a diverses empreses hidroelèctriques i a la DGTT.  Pertanyent a un grup d’enginyers aficionats als palíndroms, va publicar durant vuit anys (1957-1965) 350 endevinalles amb solució palindròmica a la secció La frase capicúa de la revista Blanco y Negro. És Soci d’Honor del Club Palindromista Internacional. Va ser un mestre en l’elaboració de frases curtes amb especial sentit de l’humor i to castís. Vegem-ne alguns exemples.

O víveres o no seré vivo.

A ti, Pepe, te veré; vete Pepita.

 

Si es a las siete, metéis sal a seis.

A ese demonio yo hoy oí; no me desea.

 

El aire helaba, dábale, heríale.

Oreja come memo cajero.

 

Otro café, “Jefa”, corto.

Otro poseso José soportó.

 

Eso lo dirá mi marido, lo sé.

A mí, sépalo, colocó la pésima.

 

Amargor pleno con el programa.

Acá pone: como como, ceno, Paca.

 

Alli va Ramón; ese no maravilla.

 

¿Yo? Hará Norte, tronará hoy.

¡Ojo! Corre poco perro cojo.

 

¿Oirá tiro tu autoritario?

Ardí; sí, bebí sidra.

¿Anises? ¡Asesina!

 

 


PALÍNDROM DE LA SETMANA

 Sí? Pòcima? Res. Està despert, et rep sedat. Sé ser amic… Opis?

 


 

 

 

 



 

 

 

06 Abr

Planeta

per Xènia Ribas Beltran

La Sílvia té una reunió amb en Marc, el pare de la Júlia. Ja fa dies que l’espera amb candeletes. És tan atractiu… El cap de setmana, fins i tot, va anar a comprar-se un vestit. I, avui, quan ja s’acosten les cinc, es repassa el maquillatge d’amagatotis dels nens.

Quan arriba, el fa passar amb el seu posat més simpàtic. Es mira dissimuladament en un mirall i troba que està preciosa. Comença a parlar: “la Júlia avança a bon ritme, com sempre”; “és molt bona nena”; “juga amb els altres nens de la classe, amb tots (hi va haver aquell incident aïllat amb l’Adrià però no va ser ella qui el va propiciar)”; “bé, potser és una mica manaire”, i bla bla bla. En Marc fa cara de content mentre sent tots aquests elogis de la seva filla. N’està molt. I la Sílvia no pot evitar que això l’entendreixi. Passa tantes hores sol, aquest home… – barrina. I se li encén el desig irrefrenable de cuidar-lo i d’estar amb ell. Leer más

05 Abr

Perfeccionisme

Un microrelat de Ramon Pardina

Sempre havia pensat que ser perfeccionista era una virtut. Fins que li van demanar que fes el mort a la platja.


Microrelat inclòs al llibre El club dels homes amb bigoti (El Petit Editor, 2016)

Ramon Pardina (Barcelona, 1977) ha treballat de guionista de televisió a programes com Buenafuente, Crackòvia, Polònia, El Gran Dictat o El foraster. Ha publicat els llibres de relats La novel·la que no he escrit mai, El jugador de futbolí que volia córrer la banda i L’home més feliç del món.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó