per Xènia Ribas Beltran

La Sílvia li diu que sí, que és cert que l’Adrià sempre ha estat un nen força mogut però que ara és més que això. S’està tornat un marrec indòmit, rebel, sorrut… Busca brega amb els companys de classe, sobretot amb la Júlia, pobreta. I tot això, aparentment, de la nit al dia. Com a mestra, insisteix que un canvi tan sobtat l’ha d’haver causat algun problema a casa – sí, és clar, els pares sempre responsables de totes les circumstàncies negatives… –. I l’Ariadna, que comença a estar una mica farta d’aquesta cantarella, li repeteix que no una vegada i una altra, que tot està igual que sempre; son pare potser no està prou per ell però això és així des que es varen separar.

Un dia, després de rumiar-hi molt, explica a la Sílvia aquella anècdota del gos abandonat a la muntanya. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

L’Alba passa els dies viatjant de país en país. Coneix el mapa mundi com qui identifica cada racó de casa seva. I, quan és a Barcelona, està tot el sant dia a la feina. La veritat és que en Marc i la Júlia no li veuen el pèl.

Quan li varen oferir la primera promoció, en Marc, de seguida, la va animar a acceptar-la. “És el que has volgut sempre i has lluitat per aconseguir-ho. Ara no pots deixar escapar l’oportunitat només perquè acabem de tenir la nena”. I ella va dir que sí. Aquella vegada i unes quantes més, fins que va aconseguir ser sòcia de l’empresa. En Marc n’estava molt orgullós, de l’Alba. D’ella i, en part, també d’ell mateix. Realment, ningú no li podia negar que era un home modern i transgressor si s’encarregava ell sol de la Júlia i de la casa. “Sens dubte, – es deia en broma però amb un bri de vanitat – sóc l’home ideal per a les feministes: he estat capaç d’enfrontar-me al model patriarcal!”. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

La Sílvia té una reunió amb en Marc, el pare de la Júlia. Ja fa dies que l’espera amb candeletes. És tan atractiu… El cap de setmana, fins i tot, va anar a comprar-se un vestit. I, avui, quan ja s’acosten les cinc, es repassa el maquillatge d’amagatotis dels nens.

Quan arriba, el fa passar amb el seu posat més simpàtic. Es mira dissimuladament en un mirall i troba que està preciosa. Comença a parlar: “la Júlia avança a bon ritme, com sempre”; “és molt bona nena”; “juga amb els altres nens de la classe, amb tots (hi va haver aquell incident aïllat amb l’Adrià però no va ser ella qui el va propiciar)”; “bé, potser és una mica manaire”, i bla bla bla. En Marc fa cara de content mentre sent tots aquests elogis de la seva filla. N’està molt. I la Sílvia no pot evitar que això l’entendreixi. Passa tantes hores sol, aquest home… – barrina. I se li encén el desig irrefrenable de cuidar-lo i d’estar amb ell. Leer más →