13 Oct

Estrip Art, por Esmeralda Berbel

La Casa de Luis, Esmeralda Berbel

Capítulo extraído de la novela: Detrás y delante de los puentes, Editorial Comba

Era la penumbra lo que me molestaba al entrar. Ese pasillo sin luz y él, al fondo, sin acercarse cuando yo entraba. Me esperaba ahí como una sombra delgada, con sus pantalones de pana gruesa y una camisa azul, vestía siempre parecido, los mocasines   granates y lustrados. Su casa estaba llegando al final de la calle Ricart, creo que era la segunda o tercera portería. Venía poco al bar, compraba Mirindas y  paquetes de tabaco, hablaba algo con mi padre y me miraba. A mi padre siempre le han impresionado las personas que saben mucho de números, también los médicos y los abogados. Éste no había hecho ninguna carrera pero sabía de matemáticas, y a mí esa asignatura se me daba mal mal. Era mi padre el que se encargaba de buscar a alguien del barrio. Mañana irás, es aquí al lado. Y me entregaba un papelito donde estaba anotado el nombre, la calle, el número y el piso. Esperaba a que yo leyera la nota, dijera que sí, y me decía, es diabético, el pobre. No me preguntaba nada, irás a hacer algunas clases con este chico hasta que te aclares, parece buena persona ¿verdad? decía y sin esperar respuesta  añadía, y sabe mucho. Leer más

06 Oct

Estrip Art, por Xavier Valles

 Un día en la vida de un demonio, por Xavier Valles

 

– Oh, no. Dios mío. ¡Mi mejor vestido!

La mujer contemplaba la prenda negra con un enorme lamparón grisáceo en medio.

–¡Luis, tú y tu maldita lavadora!

–¡Qué dices, no he puesto ninguna!

Nemrot, sentado en el alféizar de la ventana, enroscaba cuidadosamente el tapón de la botella de lejía. Después, no sin cierta aprensión, la introdujo en su mochila al lado del botellín de agua mineral y el bocadillo de sapo. Deberíamos tratar con más cuidado las sustancias peligrosas, pensaba cuando sonó el móvil de la oficina. Leer más

29 Sep

Estrip Art, per Uriol Gilibets

Pocs diners i moltes penes, Uriol Gilibets

Pocs diners i moltes penes. Ah! I més familiars que una conillera en època de bonança. Així era la família Rodríguez. Penúries, misèries, mancances, pobresa, necessitats… Dickens s’haguera posat a plorar coneixent la meitat de les desventures d’aquells pobres desgraciats acostumats a viure de cara al fang. Dia de festa grossa era el jorn que arreplegaven alguna fruita rosegada per les rates o, directament, el jorn que trobaven la rata i la podien fer girar tot rostint-la a l’ast. Els seus veïns alguna vegada els havien vist beure’s la seva pròpia orina. Continuaven narrant el seu testimoni dient que no feien pas mala cara, ans al contrari, el més vell de tot sempre demanava per repetir mentre s’escurava el regalim groguenc que besava per la comissura dels llavis amb la llengua.

Sí, aquesta podria ser la família Rodríguez, però no ho és. És el retrat de la família Batlló, podrida de diners, d’enveja i d’electrodomèstics intel·ligents. El temps ens posa a tots la mateixa cara i per molt lluny que ens quedi, els camins cap a la desgràcia són inescrutables.

22 Sep

Estrip Art, per Joan Mayol

 

D’interessant presència, per Joan Mayol

Ja era la tercera vegada que passava pel davant. Tenint en compte que això ho havia fet en l’últim quart d’hora, era evident que la coïssor d’aquell neguit intern em tenia ben entestat.

La porta metàl·lica -de color verd fosc-, estava delimitada per un marc de ciment de no gaire bona factura, envellit pel pas del temps. Les dues fulles que la formaven tenien amplades diferents i estaven muntades sobre unes frontisses rovellades per la humitat que pujava del subsol. Un pany i un cadenat solidari s’encarregaven de mantenir aquell temple arrecerat de possibles malfactors. I aquella imatge. Encara no us n’he parlat? Aquella imatge, que algú anònim havia pintat a la porta, em tenia el cor robat. Fins i tot podria dir-vos que m’havia xuclat l’esperit, talment que gairebé no la podia deixar de mirar. Els meus ulls anaven recorrent els diferents perfils del rostre d’aquella noia, aturant-se breus moments en els seus llavis molsuts, en la lluentor dels seus pòmuls, en les diferents línies que vorejaven la seva mirada perduda en l’horitzó i en el seu pensament, que jo interpretava com a absent. Leer más

15 Sep

Estrip Art, per Alicia Marsans

per Alicia Marsans

(Estación de tren de Camallera, foto de Viki Tumeu)

Vivimos un momento con un tal exceso de imágenes que se nos pasan por delante maravillas y ya no las sabemos mirar, quien mira es la cámara en la que guardamos la imagen que nunca tenemos el momento de mirar o remirar, y cuando se mira; al contrario de lo que uno se espera, la vemos al doble del tamaño de un sello, eso es todo, le ponemos un corazón, después de un segundo de observarla, como mucho y fuera, a otra imagen, todo bien rápido, pero claro también nos perdemos lo que yo llamaría mirar, contemplar. Lo mismo pasa con la música, que la cantidad de música a la que accedemos es enorme, pero la calidad pésima, cada vez nos conformamos con menos y todo a una rapidez inaudita, eso sí. Leer más

08 Sep

Estrip Art, per Enric Virgili

per Enric Virgili

És cert que mai no havia sobresortit per un tarannà gaire desvetllat. Era el primer a caure rodó en els banquets juvenils, i el seus nuviatges solien ser efímers, nonats, de finals lacrimògens. Aquella mirada més i més enterbolida, el tremolí a les cames, i la flonjor dels dits rabassuts havien acabat confirmant a tothom qui volgués observar-ho les premonicions més pessimistes sobre el caient definitiu que acabarien adoptant-li tant el gep incipient com la panxa arrodonida. Per no parlar del creixement sostingut de les orelles, del nas o de la llana del clatell. I les celles esborrifades, selvàtiques!

Avui l’he trobat davant del portal. Abans que em confessés, amb una veu timbrada com mai no li havia sentit, que havia cremat la novel·leta en vers –d’aquí segurament les celles mig socarrimades– ja m’havia fixat que les seves orelles eren més petites que abans, i el nas, més modest. Tot ell semblava relativament estilitzat, més alt fins i tot, sense aquell botinflament tan llastimós de qui es complau a versificar dia i nit. Leer más

30 Jun

Declaració d’amor, per Dioni Porta

Declaro que vull ser la substància (ara elèctrica ara mucolítica ara gas ara pedra ara què) que s’obri pas a través del que faci falta. Siguin dificultats. Siguin interseccions que no es creuen. Sigui la reincidència. Sigui entre les escletxes. Del que faci falta fins a arribar a tu. Fins a l’autèntica tu. Fins a convertir-me en una síntesi incandescent a favor teu. En el rovell que es mereix un ésser històric com tu. Un ésser flexible i articulat com tu. Un ésser invulnerable al temps i a les seves manotes com tu. Com tu. I jo, previst. I jo, previst i preparat. Per travessar-te com un raig. Com una brotxeta. Com l’amor de la teva vida. Mentre et dic coses precioses. Que seré dúctil i mal·leable per tu. Que les teves aigües seran la meva religió. Que moriria de fàstic per tu. Que vull ser la riba de les teves ones. Xarop de la teva tos. El teu tallaungles i la teva crema hidratant. La teva llar i la teva dildo i el teu cafè del matí. Mentre t’espero. Mentre et dic que t’espero. Mentre et dic que no puc esperar més. I aquí estic. I tu ho saps. Compartint el meu desesper amb tu. Mentre et dic coses úniques. Que vull ser la teva substància. Que vull ser la teva insubstància. Que vull ser la teva elecció d’absurd. Que mai m’acostumaré a tu. Jo poso la tristesa i l’humor. Tu, la ira i el carisma. Amb amor t’ho dic. Serem collonuts. Gairebé irreals. Gairebé imaginaris. Gairebé casuals. Parlaran de nosaltres. Amb el cor i el fetge t’ho dic. Amb els ronyons i la punta de la fletxa. Amb les ulleres t’ho dic. T’ho dic. T’ho declaro, eh, idea meva?

23 Jun

Collage d’Ignasi Mateo, Text de Miquel Bauçà

Collage d’Ignasi Mateo, Text de Miquel Bauçà

Amb la punta d’una espasa,

 Fitoraren-li ambdós ulls,

 al fill gran de la comare…

Ara, com un eixorbat,

 Ha de viure de la rifa…

Ell no és rancuniós,

 No obstant la feta impúdica…

A trenc d’alba és el primer

 a esberlar els tous flocs de boira

 i a trobar volenterós

 l’espai just que l’allibera

i el gombolda tot seguit…

Qui pogués com ell encara

 tenir els peus mercurials….!

Miquel Bauçà

‘En el feu de l’Ermitatge’

 

16 Jun

“Somnis a la carta”, Olga Guinart

Aquesta història li va passar a un amic d’un amic meu. M’ho va explicar el meu amic Ferran un dia després de fer uns “montaditos” a prop de l’estació de França.

El seu amic, August, que devia rondar la quarantena, sempre havia tingut una manera de ser despistada, d’aquesta que sovint se li atribueix als genis o als científics, només que ell no era cap geni ni cap científic, o si ho era, encara no s’hi havia posat en ferm. Era despistat i prou. Rient, m’explicava que era capaç de sortir de casa amb sabatilles i adonar-se’n quan ja feia mig matí que caminava per Barcelona…o que un cop va haver d’anar a urgències després de rentar-se les dents amb pintura a l’oli…  Leer más

09 Jun

“I com menja?”, Anna Marcet

El meu marit s’ha convertit en una llegenda. Tot el barri en va ple: Hi ha un home que viu sense cap, com les cuques.

N’hi ha que es pensen que és una disfressa, que el porta amagat dins del coll de la camisa. Però la veritat és que el va abandonar en un racó d’un descampat, a prop de Ripollet.

Tan buit estava, que ara que no té cap pesa gairebé el mateix que abans. En el moment de l’abandó ja no era res més que una closca buida, una carcassa lleugera i fràgil. La família em diu que hauria d’anar-lo a buscar i guardar-lo en un lloc segur. Vés a saber quines coses horribles li poden passar a un cap que no pot córrer. Sincerament, a nosaltres ens és ben igual si algú el trepitja o el fa servir per encendre un foc. El meu marit no el necessita i jo no tinc cap ganes de tornar a mirar aquells ulls desesperats. Som més feliços així.

Ell ara està aprenent a caminar amb un bastó de cec. Vam provar de posar-li un gos guia, però a la organització ens van dir que, tècnicament, ell no és cec, i que per tant no li pertoca un gos. Tenen raó, el meu marit hi veu, tot i que l’única cosa que veu és el cel sobre el descampat. O sigui que vam comprar un bastó. Ja fa el camí al súper gairebé sense ensopegar, i el noi que omple les prestatgeries és prou amable i li omple el carro amb tot el que porta apuntat a la llista.

Els del súper també s’alegren d’aquest canvi. Abans, quan tenia cap, només feia servir la boca per queixar-se. Pobre noi, el mosso del súper, que l’havia d’aguantar mentre cridava que havia trobat uns iogurts caducats, o que a qui se li acut posar cereals i draps de la pols en el mateix prestatge.

Es preocupava per tot, el meu home. Abans, de joves, no era així. Quan ens vam conèixer era un home alegre i ple d’energia. Però noi, trenta anys de decepcions laborals fan forat. El pobre, mira que s’hi ha esforçat, però no li han donat mai un ascens. Segueix tenint les mateixes responsabilitats i gairebé el mateix sou que quan va entrar a l’empresa amb vint-i-quatre anys. Les noves generacions li han anat passant al davant i ara els seus caps podrien ser els seus néts, i el tracten com si fos un vell amb alzheimer.

A sobre s’ha de sentir cada comentari… “No et queixis, que com a mínim tens feina fixa. T’hauries de sentir afortunat, amb els temps que corren”. “Potser és que el teu destí no és progressar a la feina, sinó a la vida”, li diuen. Au, aneu a cagar. No dubto que vulguin animar-lo, però de bones animetes, l’infern n’és ple.

Les injustícies passen factura i el meu marit, últimament, les havia començat a pagar amb la salut mental. Un dia em va cridar. A mi. I un altre dia em va aixecar la mà. No em va arribar a tocar. Jo vaig aixecar la barbeta i el ganivet de tallar cebes i me li vaig encarar. Es va posar a plorar com un nen. Sóc conscient que no em cridava a mi, no m’aixecava la mà a mi, sinó a la vida. Però noi, si he de rebre jo, no hi ha tracte.

Vam provar de fer vacances, anar a teràpia, pastilletes de l’alegria, exercici regular, sortir de festa com quan érem joves, fer més vida social, fer menys vida social, dormir més, classes de cant, reiki, menjar sa… I el meu marit s’anava tornant gris. Parlava en somnis i rondinava despert. Totes les converses acabaven en crits o en plors. El sexe es va acabar.

Un dia li vaig mirar als ulls quan el sol li venia de cara. Al fons de tot de les pupil·les li vaig veure l’altre cantó del crani. Tenia el cap ben buit. L’única cosa que feia aquella pilota era nosa.

Ara que no té cap, el meu marit torna a ser l’home de qui em vaig enamorar. És tot cor, carinyós i alegre, servicial, enèrgic. No sabeu quines nits passem, els veïns ens miren de reüll a l’ascensor, tant de soroll que fem – bé, que faig jo, perquè ell ara es molt silenciós en tot.

Ja no es preocupa per res, ell, i és ben feliç així. Objectivament, no ha canviat res: Segueix amb la seva feina de merda, que tindrà fins que es jubili, i segueix amb les mateixes rutines grises i avorrides. Però noi, ara que ho viu tot des dels impulsos de l’estómac, ho viu tot des d’una perspectiva tota nova.

Jo? Jo trobo a faltar aquella mata de cabells, però ja feia dies que l’havia perduda. I de xerrar, ja n’anirem aprenent. Ara ens comuniquem millor que en els últims deu anys, i dibuixar lletres a la palma d’una mà no és cap cosa difícil, cada cop hi tenim més pràctica.