05 May

Estrip art

 

Calamarsets, per Eva Arnal

La senyora Maria sempre dorm fins a les vuit. S’incorpora, estira la cadeneta del llum de ferro, es posa les sabatilles i recorre el passadís fins a la cuina amb un lent balanceig. Mentre s’escalfa la llet, torna a fer el camí, apuja la persiana del menjador i encén el televisor. Tornant a la cuina, la veu del presentador es va fent petita. Esmorza el menjador, davant el programa del matí.

Divendres, però, es lleva a les set. La finestra de l’habitació no tanca bé i ha passat mala nit. Podria avisar el veí de dalt, pensa, però després es diu que ja ho arreglarà diumenge l’Andreu, quan hi vagi amb les nenes pel seu aniversari.

Fins no fa gaire, la senyora Maria cosia, però darrerament un lleuger tremolor a la mà dreta li fa la guitza, i passa les hores amb l’agulla entre els dits, contemplant la vida des de la finestra. Leer más

28 Abr

Estrip art

 

Hisingen, per Júlia Díez

Hisingen

Underbart regn, en handfull stillhet

Lars Norén

No cau la nit,

Ciutat obsessionada en

No fer-se fosc

 

Els occidentals són tots silenciosos,

No utilitzen paraigües quan plou

I beuen cafè

 

A un se li fa amè observar-los,

Des del murmuri que se sent

Per les cases baixes

O a Brunnsparken,

Quan recordes que marxaràs

 

Com ja llavors fas fer,

Com sempre estàs fent,

L’abandó d’un nord per

Un altre i aquesta

Sensació d’irrealitat,

 

Un país que sempre existeix

Perquè mai no es troba

21 Abr

Estrip art

 

A la francesa,  per Belén Gállego

Vives encajonado con los de tu misma clase, en una vida triste pero cómoda. No aspiras a más, aún tienes presente el camino recorrido; no fue nada fácil y sientes que ahora mereces disfrutar de tu posición, sin buscar nuevos retos ni complicaciones, sin mirar a los que quedaron atrás ni a los que siguieron  adelante.

Pero una vez más, la vida te arrolla de forma inesperada. Una figura imponente irrumpe en tu casa, sin tiempo a reaccionar te desnuda a golpes y machaca sin piedad tu cuerpo maltrecho, hasta que quedas irreconocible. Te deja respirar unos segundos y a continuación te abrasa la piel hasta inmovilizarte.

Cuando aún no te has recuperado de semejante varapalo, escuchas una voz lejana: mamá yo también quiero tortilla y todo cobra sentido.

07 Abr

Estrip art

 

I nevarà,  per Berta Clos i Cirici

M’ha trucat l’àvia. Resulta que demà és el meu sant. I nevarà.

–          No crec que nevi, és març.

–          Recorda, deu fer uns cinc o set anys va nevar, i era març. Ho han dit a les notícies.

–          Però a Barcelona? És veritat que avui feia una mica més de fred, però no baixàvem dels 10 graus, i ahir feia molta calor.

–          Bé, és igual, què vols pel teu sant?

–          Àvia, jo no celebro el sant, com a molt aprofito l’ocasió per a demanar que em comprin un llibre.

–          Ai doncs compra’t un llibre i dilluns, que ens veiem, ja em dius què t’ha costat. Perquè aquest cap de setmana no deus poder venir no?

–          No àvia, ho sento, ens veiem dilluns! Saps què acabo de pensar, últimament em passa una cosa que no m’havia passat mai, tinc una pila de llibres nous que no he llegit. Ja ho saps, amb l’escola, … Crec que prefereixo comprar-me unes malles, ara que ve l’estiu. Et fa res?

–          No, a mi m’és igual! Compra’t unes malles i ja em diràs què t’han costat!

–          Moltíssimes gràcies! De veritat no calia, ja ho saps que jo el sant no el celebro.

–          Hauries de celebrar-lo, que és una cosa molt bonica!

–          Ai no ho sé… Ens veiem dilluns!

–          Fins dilluns!

Fa anys, va nevar. Llavors jo anava a l’escola al Parc Güell. Després de l’hora de pati de les mestres –teníem dos patis, un de mitja hora, que li dèiem pati de les mestres, perquè eren les que ens vigilaven, i el pati de menjador, que era molt llarg i ens vigilaven monitores- va començar a nevar. Boletes blanques queien a la pista de futbol de davant de l’edifici. Al principi es fonien quan tocaven el terra.  Al cap d’una estona, devia fer més fred i es van començar a acumular. Tot s’anava empolsinant de blanc, com farina. La mestra s’enfadava perquè miràvem per la finestra. No havíem vist mai nevar a Barcelona! Va començar a córrer el rumor. No podrem marxar a casa avui. Les carreteres deuen estar plenes de neu. Com voleu que vinguin a buscar la meva germana si el cotxet no pot anar per sobre la neu? El bullici anava creixent mentre al pati les palmeres veien sorpreses com la neu se les empassava. Al cap d’una estona ens vam adonar que hi havia alumnes al pati. Algunes mestres havien deixat que baixessin! Vam suplicar, vam prometre-ho tot. Serem la millor classe! Ens portarem bé sempre! Farem tots els deures! No hi havia manera. No ens deixaria sortir. Vam decidir – i quan la classe decidia una cosa, es feia – passar de la professora i mirar per la finestra. No podíem tocar la neu, almenys l’admiraríem. No era una classe gens unida. Bé, això no és del tot correcte. Ens uníem del tot quan teníem algú de qui anar en contra. Podia ser una altra classe, l’escola del davant, la professora, … Teníem molta facilitat per enfadar-nos, i una capacitat organitzativa genial. Ens agrupàvem en petits grups que s’empipaven i es feien la punyeta entre ells. També hi havia gent covarda, d’aquesta n’hi ha a tot arreu. El que feien era que abandonaven el grup per a no ser atacats o atacades pel grup agressor. Els grups s’unien per a batalles més grans i més grans. Les aliances eren el pa de cada dia. En aquest cas, la professora més dura de l’escola va veure com la classe s’escapolia del seu control i mirava embadalida per la finestra. No recordo si es va enfadar o va decidir no reconèixer que havia perdut la seva autoritat i no es va enfrontar amb nosaltres.

A la tarda ens va venir a buscar la meva mare. Vam baixar les tres germanes i la meva millor amiga cap a casa. Baixàvem pel carrer Marianao amb bosses de plàstic al cul que feien de trineus. Un mes o dos després, quan vam comprar les nostres primeres mascotes, dues conilletes d’índies, la senyora de la botiga ens va explicar que havien nascut el dia de la nevada. Cal dir que les germanes també teníem una capacitat d’aliança molt gran. Ens uníem dues contra una en totes les combinacions possibles. I aquell dia ens vam unir amb la meva mare per a comprar les conilletes quan el meu pare era de viatge amb l’escola a Itàlia. Anys després hem sapigut que ja ho havien parlat. Ho vam proposar per primer cop al cotxe, parades a la ronda de dalt, tornant de cap de setmana. Era tard, hauríem d’estar sopant. No podien escapar-se, fer veure que no ho havien sentit. Era el moment perfecte.

Quan vam arribar a casa la mare va agafar la clau del terrat i hi vam pujar. Preferiria que això no ho sabessin mai els propietaris de la casa. La clau l’havíem obtinguda d’uns veïns. Es veu que quan el meu pare va llogar la casa, abans de conèixer la meva mare, li van dir que no podia anar al terrat. A les famílies que hi eren d’abans, però, sí que se’ls hi reconeixia aquell dret.

Vam pujar al terrat per primer cop i estava nevat. Tot ple de neu. La caseta de fusta podrida que guardava  el dipòsit d’aigua tenia la teulada plena de neu. No vaig beure aigua de l’aixeta durant unes setmanes. Segurament va ser bo, perquè es veu que les canonades eren de plom. I allà dalt, després d’un dia llarguíssim de qüestionar l’autoritat, amb els peus gelats vam construir el nostre primer ninot de neu urbà.

31 Mar

Estrip art

Mar de sake,  por Pablo Peñarroja Jolonch

I

El tiburón y la Princesa. Ni siquiera los jugosos y apetitosos trozos de carne roja, flotando pacientemente a la espera de ser devorados, perturban la concentración del frío tiburón. Según sus cálculos, hoy debe repetirse el acontecimiento que ahora hace quince años y un día cambió su vida. Observa, atento, todos los movimientos a su alrededor, más allá de la barrera de cristal, y reconoce las figuras que, exactas como sus cálculos, se presentan de nuevo frente a él con rigurosa puntualidad. Por ahí viene el grupo de escolares que pasó hace dos años y tres días, también aparece el caballero del sombrero, justo seis años y cinco días después. El gigante de la mirada de hielo, regresa tras un año y seis días. La mujer de la bolsa verde, siete años y nueve días después de su segunda visita, catorce años y dieciocho días desde que la vio por primera vez. La solitaria joven de paso lento, vuelve pasados ocho años y cuatro días. Hoy también le toca el turno a la pareja feliz, que pasó hace ya doce años y que se presenta por tercera ocasión. Pero no es a esa pareja envejecida por el tiempo a quien el tiburón frío y calculador espera. Los trozos flotantes de carne roja descienden lentamente ante sus ojos dejando un rastro de sangre perfumada. Tiñe el cielo del imperturbable tiburón. Leer más

24 Mar

Estrip art

 

I nedo…

Fidel, El Poeta Roig

 

I nedo, nedo, nedo, nedo.

Nedo alliberat de basardes

cap a la boia on els versos em llepen el coll.

Cap a l’illa dels crepuscles o dels mots desperts.

Nedo per sortir de mi mateix,

per fer-me preguntes tan obertes

com aquests braços oberts, com abraçades

que troben aixopluc entre multitud de mans

que anhelen llums públiques,

que soterren els fracassos de la intimitat.

Per anar lluny o enlloc.., per fugir, nedo…

Obro cos, m’obro, obro als altres.

I nedo, nedo, nedo, nedo…

17 Mar

Estrip art

 

Secretos diminutos, por Rubén Pérez

Carlos conoció a Carla un sábado de madrugada en un after, a esas horas en las que uno ya no espera gran cosa y se conforma con lo que venga. Quizá por eso se enamoró inmediatamente de ella, ya que en su excitado estado de drogas y alcohol, que aquella preciosidad le sostuviera la mirada y además le sonriera de forma insinuante era sin lugar a dudas mucho más de lo que él podía esperar. Cuando apenas unas horas después se dio cuenta de que estaban juntos en su cama, Carlos se sentía como el tío más afortunado del mundo. Se magrearon un buen rato, aunque Carla en todo momento le negó a Carlos que le tocara el coño. Justo cuando Carlos estaba a punto de preguntarle si pasaba algo, Carla le pidió que le follara el culo. Carlos, poco acostumbrado a que le ofreciesen semejante regalo, no tardó ni un segundo en montarla. Apenas tres minutos después ya se había corrido, pero aquello no pareció importarle a Carla. Y sin preguntarle si le importaba, Carlos se quedó dormido. Por la mañana Carla le despertó con el desayuno en la cama y una sonrisa y Carlos, aun con resaca, pensó que la vida era a veces realmente buena. En un impasse, mientras ella se arrellanaba a su lado y le untaba mermelada a una tostada, Carlos acercó su mano a la entrepierna de Carla lascivamente, pero apenas entró en contacto con el breve tanga, tuvo que retirar la mano horrorizado. Carla le sonrió como si no hubiera pasado nada y Carlos no supo muy bien cómo ni qué decirle, pese a que estaba seguro de que Carla era un hombre. Cuando ella le pregunto con naturalidad si quería más café, Carlos pensó que todo aquello era una locura y se levantó de la cama sumamente confuso. Pretextando de manera poco convincente una cita ineludible, Carlos se vistió apresuradamente. Ya en la puerta Carla le metió en el bolsillo una tarjeta con su teléfono con el ruego de que la llamara. Carlos asintió a toda prisa, mientras ya abría la puerta, angustiado por la posibilidad de que Carla intentara besarle. Al llegar a la calle arrugó la tarjeta y la tiró al suelo. Después siguió adelante unos metros, pero pensó que si ella salía por cualquier cosa y encontraba en la puerta de su casa la tarjeta arrugada quizás se sintiera mal y sin saber muy bien por qué desandó el camino hecho, recogió la tarjeta y la tiró unos metros mas allá, dentro de un container. Leer más

03 Mar

Estrip art

 

Vera Sanahuja

A vegades el buf d’un vent llunyà

s’alça arravatat i arma contra mi

el ventre efervescent d’una ona negra.

Llavors la casa es fon, el món s’aboca

i la nit sencera és un got de vi

que es va buidant damunt les estovalles.

Saps, tot allò que vaig voler escriure,

les hores tossudes

esmollant paraules,

la precisió, l’exercici, el pols

del ganivet que degolla magranes;

tot allò, m’ho portava aquell mar bàrbar.

Ara, seu. Amolla un coixí, escolta’m:

cap ànsia m’esperona, se me’n fot

quan, i més ben igual si avui o demà;

però, si puc triar, he d’escollir

per als versos aquesta llengua teva.

No pateixis, tot lliscarà suau,

pacífic, estèril, tal com fins ara.

Quan arribin els duré lluny de tu,

vindran aquí només quan no hi siguis,

no et sabran el gest, no distingiran

la teva olor, mai t’hauran vist desar

els llibres entre la pols dels prestatges.

No parlaran de tu perquè per ells

no tindràs nom. I al pronunciar l’amor,

diran figuera, gos, guineu, amarres.

Tot anirà així, entre mitges tintes.

Per no dir res, no diran ni els teus ulls.

En quant als ulls -perdona que hi insisteixi-,

entendràs que, en el seu lloc, escrigui

que alguna volta

vaig sentir caure

alguna cosa

fins ben al fons

d’un mar molt fosc?

 

24 Feb

Estrip art

 

per Jordi Puig 

Enteneu-me, jo no volia fer-ho.  Vaig intentar cometre el robatori, ho admeto, però això fou perquè en tot moment estava sota el seu influx.  Va ser ella, qui em va convèncer.  Va ser ella qui, amb argúcies sibil·lines, ara ho veig, em va dir que no passaria res, que un cop esberlat el vidre de la sucursal bancària tot seria bufar i fer ampolles.  L’alarma estava desconnectada, així que només podíem patir per si algun ciutadà despistat passava per allí en aquelles hores de la matinada i trucava a la policia, i això era molt poc probable.  A l’hora d’escometre un treball com aquest, mires de tenir presents tots els factors de l’operatiu, fins i tot els que escapen al teu control (esclar que per això es diuen incontrolables, no?) i et creus preparat per a qualsevol cosa.  Menys quan ella, traient-se el fulard que li cobria mitja cara, va escollir aquell moment, qui sap si per l’adrenalina que l’envaïa, qui sap si per castigar-me pels meus errors del passat, per dir-me que jo no era el pare.  Ho vaig deixar estar tot, naturalment.  Així, quan van arribar els guripes, ella ja feia estona que havia fugit i a mi em van trobar repenjat al mur del carrer, derrotat i xop d’impotència, sota aquella pintada on l’havia besada per primer cop.