15 Jun

Titil·lar

per Xènia Ribas Beltran

Cada vespre va a la platja. Arriba fins a l’espigó i, un cop allà, s’adreça fins a l’última roca, de forma plana i blanquinosa, just tocant el mar. Acostuma a descalçar-se i a submergir els peus a l’aigua, encara que estigui glaçada. També li agrada que bufi un vent fort que faci que els cabells li assotin la cara amb violència.

Només tarda cinc minuts perquè la immensitat del pèlag l’abdueixi i la transporti a un viatge interior molt profund i íntim. La mirada se li fixa lluny, molt lluny, en algun punt indeterminat de l’horitzó. Sempre és així. I també, dia rere dia, espera, pacient, albirar enmig d’aquest no-res o d’aquest tot infinit la llumeta titil·lant d’una barca que s’acosta cap a terra ferma. Cap a ella. Seria una barqueta petita, ben marinera, que funcionaria amb un motor poc potent i, a voltes, hissant una vela ufanosa. Cada dia l’espera, pacient. Leer más

13 Jun

Alarb

per Xènia Ribas Beltran

Alarb significa àrab. A més, les expressions anar com un alarb i ésser un alarb signifiquen, respectivament, anar mal vestit i ser un home inculte, salvatge, ferest.

Per vergonya nostra, els diccionaris continuen recollint frases fetes que, com aquestes, reflecteixen discriminació i prejudicis, com si els àrabs fossin els únics susceptibles de no vestir bé o de no tenir un nivell cultural alt.

Quan alguna vegada m’he topat amb accepcions com aquestes, de vegades, m’he plantejat atemptar contra la filosofia de Ni mudes ni a la gàbia i confiar que, amb el temps, aquests mots s’aniran perdent fins a extingir-se. Però, tot seguit, sempre acabo concloent que no, que no vull que s’esfumin. Que el que vull, precisament, és que continuïn apareixent als diccionaris com a testimonis de la història. D’una història que, si no la bandegéssim com ho fem, ens explicaria – tal com sostenen diversos historiadors – que si els musulmans varen aconseguir conquerir tan ràpid la península Ibèrica (des del 711 fins al 720) no va ser només per la inestabilitat que hi havia sinó també perquè la població n’estava fins al capdamunt dels abusos i la violència del poble visigot i preferien els que venien del nord d’Àfrica perquè eren més tolerants i respectuosos. Leer más

08 Jun

Aclofar-se

per Xènia Ribas Beltran

Són les tres del matí. Obre els ulls sense esglaiar-se del tot. El crit de la blokova la treu d’un son tan i tan lleuger que sempre dubta si realment ha arribat a dormir o no. La veritat és que aconseguir-ho és pràcticament impossible. El fred insuportable. Compartir un “llit” minúscul amb dues o, fins i tot, tres companyes. Els polls i les puces que se les mengen vives. Aquesta roba rasposa, incòmoda i bruta feta dels seus cabells i dels de les altres deportades… Si no fos per l’esgotament, per la fatiga, creu que no serien capaces d’aclucar mai els ulls. Leer más

06 Jun

Escadusser

per Xènia Ribas Beltran

Al principi, li va recar. Només al principi… Perquè, al final, ja ben tip, truca a l’Ajuntament i li diuen que no es preocupi, senyor Mas, que això ho solucionarem en un tres i no res.

Un cop feta la gestió, en va informant els veïns amb una certa angoixa – no ha aconseguit mai que les enraonies deixin d’amoïnar-li – però, per sort, es mostren comprensius. “I tant que fas bé!”. “Mira, Francesc, i és clar que sap greu però no pot ser que no puguis sortir al pati”. “Ves, i què has fer, si no…”. “Home, és que, a més, ara que fa tan bon temps, ve de gust estar a la terrassa”. “I, a banda, si la teva filla hi té una caseta per jugar i la piscineta de plàstic…”. “No, home, que no! Imagina’t que l’ataca…”. Només un nen el mira amb els ulls esbatanats i amb cara de por mentre s’aferra fort a la mà de sa mare i li estira el braç per marxar. Leer más

01 Jun

Simbomba

per Xènia Ribas Beltran

Els dies passaven a poc a poc, com si no avancessin. Gairebé li semblava que la vida s’havia convertit en un gran rellotge on el temps s’havia aturat. I havia triat per fer-ho, precisament, un moment de tristesa profunda, de pena, de dol. Ella no havia pas estat mai bona per gestionar les absències però és que aquella en concret li havia trencat l’ànima i l’havia submergida en un pou negre sense fons. Des de la seva mort, la casa se li feia insuportable. El continuava veient per tots els racons, el sentia, l’olorava. Tal com si hi fos. Però no hi era. Leer más

30 May

Torcebraç

per Xènia Ribas Beltran

No és pas que ja sigui de nit. De fet, ni tan sols és tard. Tanmateix, no corre ningú pel carrer. Aquest mes de desembre està fent tant de fred que a la gent li costa sortir de casa, tan bé que s’hi està, aclofat al sofà. Ell, però, està acalorat. Ja fa minuts que han començat el torcebraç. La malparida s’hi està resistint, tan escarransida que semblava. Al final, s’atipa de forcejar i de sentir-la gemegar i li clava una empenta forta. Ella rebota contra la persiana d’una botiga fins que es queda ben quieta, amb l’esquena enganxada a la reixa. Es miren un instant. Els seus ulls reflecteixen una barreja de por i de ràbia. Finalment, ell arrenca a córrer i la deixa allà.

Leer más

25 May

Parler

per Xènia Ribas Beltran

No es pot dir que hagi estat bufar i fer ampolles ni, a hores d’ara, que tot sigui un conte de fades d’aquells de i foren feliços i menjaren anissos. Tanmateix, amb independència d’això, ho és i molt, de feliç.

Ara ja fa un any que estan junts. Al principi, a la Júlia, malgrat que buscava desesperadament una figura materna, li va costar acceptar-ho. Però, a poc a poc, li va començar a agradar cada cop més que aquella a qui havia etzibat “tu no ets la meva mare” estigués per ella, tal com no havia sabut fer l’Alba. I a ell mateix també li va costar trobar l’encaix. De sobte, ell, que no havia estat mai un amant dels grans canvis – més aviat al contrari –, ara es trobava que estar amb la dona que estimava implicava, entre moltes altres coses, una nova i inesperada paternitat. Realment, si mira enrere i repassa aquest vertiginós últim any, li sembla quasi un miracle que hagin aconseguit arribar fins aquí. Leer más

23 May

A cal sabater, sabates de paper

per Xènia Ribas Beltran

Des de fa uns mesos, pràcticament d’ençà que va deixar de veure’s amb en Marc, cada capvespre surt a fer un tomb per la platja. S’acosta a trenc d’onades i trepitja la sorra humida, amb els peus descalços. Normalment, bufa una brisa suau que li fa voleiar els cabells i li acarona el rostre. Més aviat hi va per inèrcia, com qui passeja el dol sense vestir roba fosca. El mar sempre li ha transmès una mescla guaridora de pau i energia però, en aquesta ocasió, res de res. Perquè quan torna a casa està igual de fumuda que quan n’ha marxat.

Una tarda, mentre les ones li llepen els peus, es gira una ventada violenta tot d’un plegat, sense avisar. Els núvols es tornen omnipresents i el dia s’agrisa tan com ella. Comencen a caure primer unes gotes escadusseres i gruixudes que, cada cop, són més abundants. Quan ja és evident que diluvia, arrenca a córrer per tornar al poble. S’atura al cap d’un parell de minuts, panteixant, esgotada. L’aiguat, amb el vent, la colpeja tan fort que li fa mal. Una mica espantada, aixeca el cap mirant el cel amb el nas i el front arrufats. Sent que una ràbia cada vegada més intensa l’envaeix. Què més li pot passar? Els punys se li tanquen amb tanta força que se li claven les ungles als palmells de les mans. I, de sobte, crida amb un esgarip sec, ple de desesperació. Cau de genolls sobre l’arena i les llàgrimes se li confonen amb la pluja.

Quan arriba a casa, està xopa i congelada. Entra a la dutxa i, mentre l’aigua bullint li regalima pel cos, una veu interior desconeguda i cada cop més ferma li diu que sí, Sílvia, que en seràs capaç. Que trobaràs la forma, el coratge i l’empenta. Que, a voltes, t’equivocaràs, segur que t’equivocaràs, però tindràs la intel·ligència de rectificar i de saber-te fer perdonar. Que no, que no penso pas renunciar a un somni, al MEU somni. I, sense saber ben bé per què, des d’aquell dia, ja no té por.

I, així, la Sílvia la Malastruga decideix, per sempre més, plantar els homes i dir adéu a la malastrugança. Conscient que, com a mestra, té les eines i juga amb avantatge, trenca amb la màxima de “a cal sabater sabates de paper”. Ara ja fa dos mesos que està embarassada.


A cal sabater, sabates de paper (o el sabater és qui va més mal calçat o els fills del sabater van descalços) vol dir que el qui té més d’alguna cosa és el qui menys profit en treu, el qui en té més mancança. Equival al refrany espanyol de “en casa del herrero cuchillo de palo”.

 

18 May

Foc d’encenalls

per Xènia Ribas Beltran

No hi ha parlat. Ni amb l’una ni amb l’altra… La veritat és que, després de tenir la conversa amb l’Alba, la reacció instintiva va ser córrer a buscar la Sílvia per dir-li que… per dir-li que res, amor meu, que jo ara mateix l’únic que vull és aixoplugar-me entre els teus braços i oblidar-me del món i de tot. Però el pare, tan savi, li va aconsellar que fes precisament el contrari: “rumia, reflexiona, fill… Que a camí llarg, passa curta…”. Leer más

16 May

Espinguet

per Xènia Ribas Beltran

Li fa l’efecte que aquesta veu d’espinguet li rebentarà els timpans d’un moment a l’altre… D’ençà de la irrupció de l’Alba a l’hípica i de la ruptura amb en Marc -bé, de fet, de ruptura, res, perquè un vincle inexistent no es pot pas trencar-, no pot dormir a les nits i els nervis li estan atacant les cervicals i la panxa com si fossin l’enemic a batre. I per acabar-ho d’adobar, aquesta caparra infernal que la rosega dia i nit, nit i dia…

La Sílvia la malastruga que, malgrat que de vegades fa cara de pomes agres, sempre ha estat una professional excel·lent i una mestra convençuda amb una vocació de ferro, ara sent que tot el seu món trontolla. No només és el fet d’afegir un fracàs més a la seva llista desastrosa d’amors de merda, no. Ni tampoc que la corrogui constantment aquesta sensació de no saber quin adjectiu la identifica més bé: imbècil, somiatruites o bleda assolellada. No, el pitjor de tot plegat és que ara, de cop i sense cap mena d’avís previ, la quitxalla li fa nosa. I, sobretot, en Nil. No el pot suportar… Quan se li apropa, la seva veu tan extremadament aguda li perfora el cervell. Sense poder-ho remeiar, el rebutja. Ho nota. I el nen també… Leer más