26 Oct

Bua

per Xènia Ribas Beltran

No, si us plau, aquí no. Aquí no perquè mira com tinc la pell: ben irritada. Segurament, no ho suportaria.

Ui, no, i aquí tampoc. Aquí tampoc perquè és just on em van clavar la segona via.

No, i aquí més val que ni ho provis: no ho veus que encara hi tinc un morat?

No, no, impossible. De cap de les maneres. No, t’ho prego… Aquí, hi tinc la bua… Tant se val que la vena sigui bona. Què? Que és la millor opció? No, no pas. Segur que n’hi ha d’altres. De fet, moltíssimes més. No, aquí no. T’ho suplico. No em punxis aquí. Però que no la veus, la bua? Leer más

24 Oct

Espetenergar

per Xènia Ribas Beltran

L’home perfecte.  O almenys això és el que li han dit sempre.  I no és una qüestió d’ego, de narcisisme o de prepotència, no. És que arreu on s’ha mogut, li ha caigut aquesta floreta.

La dona, la companya de quasi tota la vida, li reconeix que no només és un marit sol·lícit i amatent, pendent de les seves necessitats i sentiments, sinó que cuida la parella dia rere dia i, malgrat el pes dels anys, és un bon amant. “És que les relacions són com les plantes, Marta” – acostuma a dir-li -. S’han de regar, llevar-los les fulles seques, adobar-les; en definitiva, tenir-ne una cura constant però sense estar-hi massa a sobre per no ofegar-les”.

També s’ha preocupat molt pels fills. I això que el petit… Santa paciència! Tot el dia amb unes rabioles infinites que el portaven a espeternegar com un foll dia sí dia també. O més ben dit, hora sí hora també. Però ell aguantava allà, impertèrrit i tranquil, fins al punt que el menut només s’asserenava amb el pare. Després, un cop grans, s’ha desviscut per ells i per ajudar-los en tot allò que han necessitat. I ja més endavant, no va dubtar de fer exactament el mateix amb els néts. I és que, en el fons, és el mateix: “la relació que hi vulguis tenir, Alfons – es deia a si mateix – l’has de definir tu. No ho faran pas ells que són criatures…”. Leer más

19 Oct

Rossa

per Xènia Ribas Beltran

Va ser un dissabte al matí que va anar a comprar roba amb la seva germana Clàudia. Intentava, sense èxit, embotir-se uns texans foscos, mig descolorits. I quan, per fi, va aconseguir enfundar-se una talla més, tot de sacsons enormes li penjaren arreu. Tot i així, els va pagar religiosament essent conscient que, ja a casa, els desaria al fons de l’armari de paret amb l’esperança de no veure’ls mai més. Un cop a taula, tota frustrada, es va menjar una amanida verda sense poder apartar la mirada dels espaguetis a la bolonyesa de la Clàudia. Al final, estava tan enfonsada i aquell cos que sentia tan gras, lleig i vell la va fer sentir tan malament que unes llàgrimes rodones i cristal·lines van començar a lliscar-li per les galtes esperant despertar la compassió de sa germana. I suposa que se’n devia sortir perquè fou llavors que va deixar anar aquella frase lapidària que li va canviar la vida: “dona, si tingués tants complexos, potser em faria algun petit retoc, si fos tu…”. Leer más

17 Oct

Neulir

per Xènia Ribas Beltran

Sempre li havia atret l’oceà. Recorda nítidament que, quan era ben menuda, s’alçava del llit i observava com els pescadors es feien a la mar. I es quedava així, recolzada sobre l’ampit de la finestra de l’habitació fins que les primeres llums donaven pas a un sol immens i d’un taronja encès, com si fos una bola de foc enorme. Amb el temps, es va convertir en la seva forma d’escapar d’una solitud que va començar a acompanyar-la des que era molt jove. Massa jove. La seva germana petita, sempre tan dèbil i neulida, no va poder resistir les penúries i els va deixar molt aviat. El dolor va fer embogir la mare, que va emmalaltir i també se’n va anar. I el pare, sense saber gaire bé què fer amb una nena que el fitava des dels racons amb la boca badada i els ulls plens d’interrogants, va fer la maleta i va creuar la porta de l’entrada a negra nit per no tornar a traspassar-la mai més. Des de llavors, la casa gegantina i ella sola. Leer más

12 Oct

Sutge

per Xènia Ribas Beltran

I per fi ha arribat el dia més esperat de l’any. El temps és infernal, però. Bufa una tramuntana gèlida i brusca i el cel està poblat per uns núvols foscos i amenaçadors. Sa majestat Gaspar està absolutament congelat i ha d’eixugar-se constantment un gotimall que li raja del nas amb la màniga dreta de sa capa reial. I, a més, n’està fins al capdamunt d’haver-se d’enretirar de la boca aquests cabells llargs i rossos mig plastificats que no té ni ha tingut mai. Però la veritat és que tant hi fa. Veure tot de carones amb una il·lusió indescriptible reflectida a la cara ho compensa tot. A banda que, si és sincer amb si mateix, a ell, insegur per naturalesa i que sempre s’ha sentit un poble diable, veure aquella barreja d’idolatria i amor incondicional… fa que pensi que, en el fons i encara que sigui només per unes hores minses, és especial, molt especial. I important, també.  Leer más

10 Oct

Fer la fi del cagaelàstics

per Xènia Ribas Beltran

Hi ha una llegenda que, des de fa segles, governa el regne dels animals. Ja fa molt de temps que els més ancians la conten als cadells i als joves, que obren uns ulls esbatanats plens d’admiració i d’incredulitat.

Diuen que els dinosaures, que passejaven majestuosos per la faç de la Terra fa anys i panys, eren uns visionaris. Però no perquè tinguessin el do de predir l’esdevenidor; tampoc no eren pitonisses ni es valien d’observar el vol de les aus. Simplement, posseïen aquesta capacitat com si fos un sentit tal com la vista o l’olfacte. Leer más

05 Oct

Panteixar

per Xènia Ribas Beltran

Arriba a l’aeroport desesperat. Deixa el cotxe aparcat de qualsevol manera i arrenca a córrer com un esperitat. La multa, la grua… Tot plegat se li’n fot. Entra a la terminal A i es dirigeix, ja ben suat i panteixant, cap al mostrador on el rep una hostessa amb un somriure encantadorament postís.

– Bon dia. Què desitja?

– Sí… Bon dia… Un bitllet per a Hèlsinki en l’avió que sortirà a les 11.55.

– Ho sento, senyor. Arriba tard. Acabem de tancar aquest vol.

– Ja… Però encara falten quasi dues hores perquè s’enlairi…

– Sí, és així. Però, encara que hi hagi localitats disponibles, no podem vendre més bitllets un cop s’ha tancat el vol. És la política de l’empresa.

Leer más

28 Sep

Calrada

per Xènia Ribas Beltran

Ho ha provat tot. Primer, eixarrancada al sofà amb el ventilador apuntant-la directament. Després, amb una orxata sense sucre ben fresca. I, finalment, ja desesperada, opta per col·locar-se enganxada a l’ampit de la finestra. No és pas que corri gaire aire però, com a mínim, li fa l’efecte que surt una mica del forn infernal en què s’ha convertit el pis.

Tot i així, la calor insuportable de la calitja estival la turmenta i, en un gest quasi instintiu, s’arrenca la samarreta del pijama d’una revolada. No es sent gaire alleugerida però, com a mínim, ja no hi ha res que se li adhereixi a la pell humida, més enllà de les calces. Abaixa la mirada i es fita els pits. No pot evitar esbossar un petit somriure de satisfacció. Perquè malgrat que ja no és una adolescent ni una xavala de vint i escaig, continuen mantenint-se ferms, tesos i rectes, sense encara cap indici d’afectació per la llei de la gravetat. En canvi, la majoria de les seves amigues ja els tenen caiguts i mig xuclats. Alça les mans i se’ls acarona lleument, en una breu inspecció. Sí, definitivament, encara són durs i bonics. Sensuals, fins i tot. Leer más

26 Sep

Brams d’ase no arriben al cel

per Xènia Ribas Beltran

Així és la seva vida. Dia rere dia, els van a buscar i els fan pujar en aquell camió rònec i brut, ben empudegat, on amb prou feines hi caben. I ai de qui rondini o ronsegi, que s’endú una bona fuetada sense cap mena d’escrúpol o mirament.

I quan arriben a destí, tot el sant dia pencant sense ni aigua, ni menjar ni pausa. De vegades, sota un sol abrasador. De vegades, amb un fred punyent i humit que els fa l’efecte que se’ls menjarà els ossos. I vinga amunt, vinga avall traginant constantment els pesos al so de la trompeta que aquell que els dirigeix fa sonar per marcar-los el ritme. I ai de qui es lesioni, prengui mal o es posi malalt, que vés a saber què se’n farà, d’ell… Leer más