per Xènia Ribas Beltran

En Pere està de molt mal humor. De fet, porta ja tantes setmanes així que en Marc comença a pensar que ja no és un estat circumstancial sinó que s’està convertint en un hàbit permanent. Remuga per tot, res no li fa il·lusió i està taciturn tot el sant dia. Ni la companyia de la Júlia, que sempre ha estat la nineta dels seus ulls, el fa sortir de l’apatia.

En Marc se’n fa creus de veure’l així. Son pare, alegre de mena, s’ha convertit en un home gris de cop i volta. Ell, que no s’havia deixat vèncer mai per la tristor. Ni tan sols quan va morir la mare. I, malgrat que ell mateix sent que també té l’ànima trencada, avui fa un pas endavant i es decideix a plantar-li cara. Li retreu que, essent de bona jeia, es recreï en la misèria. I resulta que el que l’ha enfonsat, el que li ha clavat l’estocada, és que la setmana passada es va revinclar el turmell i té el peu inflat “com una bola, fill, com una bola…”. Ell li diu que no es preocupi, que d’aquí a quatre dies estarà com nou. I en Pere hi insisteix. “Tant és, Marc. Ja se sap que caldera vella bony o forat”. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

– Marc, si us plau… Has tingut una relliscada. Bé, mira, d’acord. És igual. No et diré que m’agradi però no passa res. Passem molt de temps separats. És normal. Et confesso que jo també n’he tingut alguns, d’embolics. Però sempre he tingut clar que la meva família sou la Júlia i tu. Que encara que estigui a l’altra punta del món, casa meva és aquí, amb vosaltres. Va, mira’m als ulls. Amor, que això és una atzagaiada. Has de reflexionar…

– Alba, ja ho he fet. Mira, potser per a tu és el pa de cada dia però jo no n’havia tingut mai cap, d’aventura. I saps què és el pitjor de tot? Que sento que ets tu que m’has empès a tenir-la. Tant de temps sol… Però com vols que això funcioni? Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

En Marc sent que està tocant fons. És una sensació estranya, desconeguda. No sap què pesa més, si la por o la tristesa. És com si estigués en un camí envoltat de timbes, al davant, als costats, al darrere. I així és molt difícil afrontar qualsevol situació.

La Sílvia no en vol saber res, d’ell. No li respon les trucades ni els missatges. I a l’escola, l’evita. Està segur que la companya la cobreix perquè, quan se li intenta acostar, sempre està al mig. És com la barrera d’un equip de futbol encarnada en una sola persona. Però molt més eficaç. Si fos per ella, les pilotes no albirarien mai la porteria en els llançaments de falta. Tampoc no li estranya. La cara que va fer quan l’Alba va aparèixer a l’hípica li va provocar una de les tristeses més pregones que ha sentit mai. Tots dos són grandets i sabien que tard o d’hora això acabaria passant d’una manera o una altra. Però tan de sobte… I amb aquesta cruesa… Redéu, que malparit que és l’atzar! Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

En Pere està trist. Per si no n’hi hagués prou amb l’alzheimer, ara s’ha trencat el maluc. Per primer cop en sa vida, es sent com un vell xaruc. Està paralitzat. És incapaç d’anar endavant i, alhora, es resisteix a tornar enrere. “Que puta que és la vida de vegades però com es fa estimar…”. Ara ha de fer repòs i no pot sortir a caminar. Enyora el mar, les aromes de salabror, les gavines… I als amics, només els pot veure si el vénen a visitar a casa. Vés a saber si això no serà el preludi de…

El pitjor de tot és que encara no ha estat capaç d’explicar-ho a en Marc. Li fa por que no vulgui que s’estigui sol amb la Júlia. N’està molt, de la nena. La seva alegria infantil se li encomana i el carrega d’energia. I si ara, justament ara, la deixa de veure… Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Per fi arriba dissabte. Es lleva, es dutxa i s’esforça en el pentinat. Normalment, no la conviden a les festes d’aniversari dels alumnes – per sort – però aquesta li fa il·lusió. Molta il·lusió. La mare de l’Adrià li està molt agraïda pel consell que li va donar i, per això, li ha demanat que hi vagi. I és que és innegable que el nen, d’ençà que va a l’hípica, ha fet un tomb. Està sempre radiant, amb una actitud positiva. S’entafora uns texans ajustats, una camisa de quadres i unes botes camperes. Es remena els cabells altre cop i se’ls recull en una cua de cavall. Res millor que una autèntica vaquera per moure’s entre equins! Es mira al mirall i riu. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

En Marc i la Sílvia ja fa uns mesos que es veuen. Sempre a casa d’ella, quin remei… La Júlia es queda amb l’avi Pere que, amb aquella saviesa pròpia dels ancians (el diable, quan és vell, sap més per experiència que per consell), fa veure que no s’adona de res mentre ho veu tot.

Si miren cap enrere i bandegen l’autoengany, tots dos són conscients que no, que en cap moment no ha estat només sexe. Fan l’amor, sí. Però també s’abracen. Es besen. Conversen. Riuen. Xalen. Comparteixen. Quan estan junts, s’entreguen l’un a l’altre. Des del començament. Com si fossin… Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

La Sílvia li diu que sí, que és cert que l’Adrià sempre ha estat un nen força mogut però que ara és més que això. S’està tornat un marrec indòmit, rebel, sorrut… Busca brega amb els companys de classe, sobretot amb la Júlia, pobreta. I tot això, aparentment, de la nit al dia. Com a mestra, insisteix que un canvi tan sobtat l’ha d’haver causat algun problema a casa – sí, és clar, els pares sempre responsables de totes les circumstàncies negatives… –. I l’Ariadna, que comença a estar una mica farta d’aquesta cantarella, li repeteix que no una vegada i una altra, que tot està igual que sempre; son pare potser no està prou per ell però això és així des que es varen separar.

Un dia, després de rumiar-hi molt, explica a la Sílvia aquella anècdota del gos abandonat a la muntanya. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

L’Alba passa els dies viatjant de país en país. Coneix el mapa mundi com qui identifica cada racó de casa seva. I, quan és a Barcelona, està tot el sant dia a la feina. La veritat és que en Marc i la Júlia no li veuen el pèl.

Quan li varen oferir la primera promoció, en Marc, de seguida, la va animar a acceptar-la. “És el que has volgut sempre i has lluitat per aconseguir-ho. Ara no pots deixar escapar l’oportunitat només perquè acabem de tenir la nena”. I ella va dir que sí. Aquella vegada i unes quantes més, fins que va aconseguir ser sòcia de l’empresa. En Marc n’estava molt orgullós, de l’Alba. D’ella i, en part, també d’ell mateix. Realment, ningú no li podia negar que era un home modern i transgressor si s’encarregava ell sol de la Júlia i de la casa. “Sens dubte, – es deia en broma però amb un bri de vanitat – sóc l’home ideal per a les feministes: he estat capaç d’enfrontar-me al model patriarcal!”. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

La Sílvia té una reunió amb en Marc, el pare de la Júlia. Ja fa dies que l’espera amb candeletes. És tan atractiu… El cap de setmana, fins i tot, va anar a comprar-se un vestit. I, avui, quan ja s’acosten les cinc, es repassa el maquillatge d’amagatotis dels nens.

Quan arriba, el fa passar amb el seu posat més simpàtic. Es mira dissimuladament en un mirall i troba que està preciosa. Comença a parlar: “la Júlia avança a bon ritme, com sempre”; “és molt bona nena”; “juga amb els altres nens de la classe, amb tots (hi va haver aquell incident aïllat amb l’Adrià però no va ser ella qui el va propiciar)”; “bé, potser és una mica manaire”, i bla bla bla. En Marc fa cara de content mentre sent tots aquests elogis de la seva filla. N’està molt. I la Sílvia no pot evitar que això l’entendreixi. Passa tantes hores sol, aquest home… – barrina. I se li encén el desig irrefrenable de cuidar-lo i d’estar amb ell. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

La Sílvia ja fa temps que ha conclòs que hi ha un complot mundial del qual és la víctima principal: és la rebel·lió d’Eros en contra seu. Realment, tant si ho mira del dret com del revés, no es pot negar que la mala sort governa des de temps immemorials la seva vida amorosa. És inqüestionable que si un adjectiu la descriu amb precisió no és ni alta, ni prima ni morena; tampoc intel·ligent, divertida ni esquerpa… No, el qualificatiu, el seu qualificatiu és, sens dubte, malastruga. Sílvia la malastruga. Hola a tothom. Leer más →